El seu territori fou descobert el 1512 per Juan Ponce de León. Fou concedit per Elisabet I d’Anglaterra (1584) a Walter Raleigh, el qual intentà de fundar-hi establiments, però fracassà. El 1650 tingueren lloc els primers assentaments a l’actual Carolina del Nord. Quant a Carolina del Sud, el 1564 Jean Ribault, enviat per Carles IX de França, hi fundà una efímera colònia. En 1663-65 Carles II d’Anglaterra concedí el territori situat entre 31° i 36° de latitud nord a una companyia de nobles anglesos, els quals l’anomenaren Carolina en honor de llur monarca, i estimularen l’establiment de nous colons mitjançant la cessió de terres, l’exempció d’imposts i la tolerància religiosa. El 1729 aquest territori fou venut a la corona britànica, la qual el dividí en les colònies reials de Carolina del Nord i Carolina del Sud.