Carrossa de Vilaragut i Carròs

(?, 1356 — València, 1433)

Filla de Joan de Vilaragut, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda.

Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni. Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort. Ella s’establí a Corbera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut ( Carròs ). Aquest adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418).