Carta Municipal de Barcelona

Document que institueix el règim especial del municipi de Barcelona.

En la seva forma original, atorgada per una llei del 1957 amb text del 1960, no era una carta, per tal com fou elaborada i aplicada sense intervenció ciutadana i no concedia una major autonomia al municipi. Introduïa un alcalde gerent (nomenat pel cap d’estat) i una mena de govern per comissió (comissió executiva). Atesa l’absència d’un sistema democràtic, el consell en ple tenia únicament funcions planificadores, reglamentàries i fiscalitzadores, sense eficàcia pràctica. La Carta Municipal fou un èxit polític de J.M. de Porcioles, el qual aportà l’exigència de planificació, l’establiment de juntes de districtes, la simplificació de les obres municipals, l’autorització per a ampliar imposts, i representà l’inici de la descentralització industrial de Barcelona i d’un creixement ampli i desordenat. El 1985, amb la llei de bases hom adaptà el document al règim local comú democràtic. L’alcalde passà a adquirir les atribucions executives, la comissió executiva, a ser una comissió de govern, i el ple adquirí les funcions de control dels òrgans de govern municipal. Aquesta adaptació fou vigent amb caràcter provisional fins a l’aprovació d’una nova Carta Municipal, que tingué lloc de manera parcial el 1999 després de ser votada pel Parlament de Catalunya. Restaren pendents d’aprovació per part del Congrés dels Diputats els capítols corresponents a hisenda, seguretat i justícia. El nou text procurava més autonomia municipal, i introduïa aspectes nous (drets a la informació, l’ecologia i la iniciativa popular, etc). Durant tota l’etapa de govern de José María Aznar proseguiren les negociacions per a aprovar la Carta a les Corts, les quals es prolongaren el 2004 amb l’accés a la Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero. Al juliol del 2005, el text de la Carta Municipal —una versió revisada de la del 1999—, fou aprovat pel ple de l’ajuntament de Barcelona i pocs dies després ho fou per la comissió mixta Ajuntament-Generalitat i tramès al ministeri d’administracions públiques. L’aprovació de la Carta, en darrer terme, depenia de la del nou estatut català, que incorporava modificacions en el finançament i en algunes lleis orgàniques. Entrà en vigor al juny de 2006.