Comprèn el conjunt d’estudis i operacions científiques, artístiques i tècniques que, a partir dels resultats de les observacions directes o de l’explotació d’una documentació, intervenen en la confecció de mapes, plànols i altres formes d’expressió cartogràfica, com els diagrames, els cartogrames, els cartodiagrames o les representacions tridimensionals, com els mapes en relleu, (mapa), etc. En cada un d’aquests documents la representació dels diferents elements es fa mitjançant símbols, l’equivalència dels quals es dóna en una llegenda, i la relació de dimensions (proporció) és donada per l’escala. Molt sovint l’objecte representat és tridimensional (la superfície de la Terra) i la seva equivalència sobre un pla en dues dimensions es fa des del segle XVI per procediments matemàtics mitjançant una projecció.
Els darrers anys, els avenços més significatius en la cartografia s’han produït gràcies a la utilització massiva de les noves tecnologies, tant pel que fa a la informació com a la confecció cartogràfica. Així, l’ajuda dels sensors remots (imatges des de satèl·lits, fotografia aèria, etc), dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) i la utilització, en general, d’ordinadors i perifèrics com a instruments per a assistir a la cartografia, han donat lloc a l’obtenció de productes cartogràfics de molta més qualitat. Juntament amb la utilització més tradicional de la fotografia aèria, es produeix una adquisició massiva d’informacions de la Terra des de l’espai amb l’ús de satèl·lits (a partir del 1972 amb el programa Landsat i, més tard, altres satèl·lits com NOAA, Meteosat, SPOT, etc.).
Aquesta evolució ha portat a un cert desplaçament de la fotografia per part dels sensors d’escombratge òptico-electrònics, que subministren dades digitals en bandes espectrals cada vegada més nombroses i estretes que permeten l’obtenció d’imatges de gran qualitat i possibiliten fer mapes temàtics. La informació proporcionada pels diferents sensors remots actualment és bàsica tant per a la producció com per a l’actualització de la cartografia. Els sistemes d’informació geogràfica —els primers dels quals aparegueren els anys seixanta— constitueixen un altre instrument important en la moderna producció cartogràfica, i es poden definir com una sèrie de capes d’informació de diferents tipus que es poden superposar i correlacionar. Les informacions geogràfiques de caire local i territorial tenen un paper destacat en els encreuaments i les correlacions de variables.
Si la cartografia tradicional expressava bé les superfícies i les localitzacions, com també alguns atributs, els SIG permeten establir de forma oberta, a més, qualsevol relació existent entre localització i tot tipus d’atributs; en altres paraules, permeten correlacionar un gran volum d’informació amb base espacial i, així, esdevenen un complement a la cartografia tradicional. Els SIG són sistemes constituïts per un hardware sustentat per una unitat central amb gran capacitat de procés i memòria per a emmagatzemar i gestionar tota la informació que s’hi incorpora, amb tota una sèrie de perifèrics específics d’entrada per a introduir informacions, i de perifèrics de sortida (traçadors per a l’edició de mapes, filmadores per a fotolits, etc) destinats a obtenir diferents productes. El software d’un SIG es compon de paquets de programes específics, en els quals les dades geogràfiques són georeferenciades, organitzades en capes temàtiques i disposades a combinar-se i correlacionar-se. El SIG implica un nou concepte en la manipulació de dades de l’estructura espacial. A tot el món nombrosos organismes públics disposen de SIG per a conèixer el territori; així, a l’Estat espanyol, l’Instituto Geográfico Nacional té el seu Sistema d’Informació Geogràfic; a Catalunya la Direcció General de Planificació i Acció Territorial disposa d’un Sistema d’Informació Territorial de Catalunya; l’Institut Cartogràfic de Catalunya utilitza diversos tipus de SIG, etc. La cartografia assistida per ordinador és l’altre avenç important en el terreny de la producció cartogràfica. Especialment pel que fa a la creació de cartografia temàtica, el protagonisme de la informàtica és creixent; es pot mencionar l’aparició de nombrosos programes dissenyats per a realitzar la majoria de les operacions rutinàries en les tècniques cartogràfiques (tractaments coroplètics, interpolació d’isolínies, confecció de perfils, símbols proporcionals, etc.). La cartografia assistida per ordinador comporta també, com en el cas dels SIG, la necessitat d’utilització d’uns equips perifèrics complementaris d’entrada i de sortida. Quant a aquests, hom ha creat nous instruments concebuts i dissenyats expressament per a resoldre les problemàtiques específiques de la realització i l’edició de mapes. Els models de perifèrics més superiors permeten també la producció de fotolits de qualitat per a l’edició dels mapes. Actualment l’Institut Cartogràfic de Catalunya es dedica, principalment, a la producció de tres tipus de cartografia —la cartografia bàsica fotogramètrica, la cartografia bàsica d’imatge de satèl·lit i la cartografia temàtica—, i ha confeccionat l’Atles Electrònic de Catalunya (1992).
Procediments cartogràfics
El procés de realització cartogràfica consta bàsicament de tres etapes: obtenció de dades, dibuix del mapa i reproducció. En la cartografia tradicional, les dades eren obtingudes directament sobre el terreny, la realització del mapa era feta manualment i per a la reproducció hom emprava les tècniques de gravat de l’època. El desenvolupament paral·lel dels procediments emprats en les tres etapes de producció cartogràfica ha conduït a l’actual cartografia automàtica, caracteritzada per la utilització dels mitjans informàtics i la desaparició, gairebé total, del dibuix manual. En la cartografia automàtica, la recollida de dades és obtinguda mitjançant la fotografia aèria o la taquimetria electrònica. Quan la informació prové de la taquimetria, feta directament al camp, hom obté un fitxer de coordenades mitjançant un taquímetre electrònic, i quan prové de la fotografia aèria hom pot obtenir dos productes diferents: d’una banda una imatge fotogràfica convenientment corregida de les deformacions causades per l’esfericitat de la Terra i de les derivades de la projecció i de les diferències de nivell del terreny (ortofotogrametria)); i de l’altra, un mapa a partir de la restitució fotogramètrica (fotogrametria), analògica o analítica, amb ajuda d’ordinador, amb què hom obté un fitxer numèric de dades, constituït per les coordenades bidimensionals o tridimensionals de cada punt del terreny i pels codis que determinen cada un dels nivells de treball. Les fases posteriors són: generació, mitjançant una traçadora (plòter), d’un primer dibuix a partir del fitxer; correcció, per comprovació directa sobre el terreny, d’aquest primer dibuix; incorporació de les esmenes en el fitxer de dades (edició digital) i, finalment, confecció, mitjançant una traçadora d’alta qualitat, del dibuix o del fotolit definitius. Posteriorment hom superposa sobre aquesta base la toponímia i la simbologia que ha de palesar la informació concreta acumulada en el mapa. Les diferents informacions que hom pot fornir amb un mapa permeten de distingir, fonamentalment, entre la cartografia topogràfica i la cartografia temàtica. L’objecte de la primera és la representació exacta i detallada de la superfície d’un terreny; parteix de la informació proporcionada per la topografia, la fotografia aèria o la imatgeria satel·litària i empra les tècniques de la fotogrametria, l’ortofotogrametria, i la teledetecció, essent-ne el resultat un mapa o un ortofotomapa.
Cartografia temàtica
La cartogràfia temàtica és una representació, damunt un fons de referència i mitjançant símbols, de fenòmens localitzats de qualsevol naturalesa i de les seves correlacions. El seu origen és tan antic com la cartografia topogràfica però no és fins al segle XIX que s’estén a molt camps diferents (geologia, economia, turisme, meteorologia, etc.) i es va separant cada vegada més de la cartografia topogràfica, tot i que aquesta li serveix de referència. Si hom considera que tota informació que tingui una base espacial pot ésser cartografiable, els tipus de mapes temàtics son innombrables. Cada dia és més extensa la utilització de la cartografia, tant en els camps professionals (arquitectura, geografia, enginyeria, etc.) com en la vida diària (mapes turístics, meteorològics, de carreteres, etc.).
Història de la cartografia
La confecció de mapes és anterior al coneixement de l’escriptura. Una de les mostres més antigues conegudes és una peça de fang que representa la vall del riu Eufrates. Fou trobada en unes excavacions fetes a 300 km de Babilònia, és escrita en caràcters cuneïformes i hom li calcula uns 4.500 anys d’antiguitat. Als babilonis, també hom deu la divisó del cercle en graus, tot usant com a base el nombre 12, predecessora de l’actual divisió en 360 graus, en 60 minuts cada grau i en 60 segons cada minut. El primer poble que mesurà el terreny d’una manera científica fou l’egipci. Els grecs posaren les bases de l’actual sistema cartogràfic, que fou vàlid fins al segle XVI. A començament del segle IV aC introduïren la idea de l’esfericitat de la Terra, fins aleshores considerada com un disc voltat d’aigua, que fou demostrada científicament per Aristòtil (350 aC) basant-se en la forma del limbe de la Terra sobre la Lluna durant un eclipsi, i per Eratòstenes (segle III aC), que mesurà aproximadament la circumferència de la Terra (46 500 km, a l’equador) a partir de l’ombra que projectava un gnòmon sobre el sòl. A més, els grecs establiren les nocions de pols, equador i tròpics, inventaren el sistema de longituds i latituds, i construïren les primeres projeccions. L’apogeu de la cartografia grega va unit al de Claudi Ptolemeu, que visqué al segle II aC. És l’autor d’una Geographia que consta de vuit volums, el darrer dedicat a la cartografia matemàtica de les projeccions. El text anava acompanyat d’un mapamundi en forma de mig cercle i de 26 mapes detallats que constitueixen de fet el primer atles universal. El mapamundi de Ptolemeu que hom coneix avui és, segons L. Bagrow, obra dels bizantins del segle XI i està augmentat respecte al del seu autor d’origen. En el món romà es produí un canvi degut a la mentalitat diferenciada d’aquest poble respecte al poble grec. Oblidaren el sistema de projeccions i tornaren a l’antic mapa de disc dels primitius. Dins aquest cercle, els romans hi situaren el seu Orbis Terrarum amb els tres continents coneguts: Europa, Àsia i Àfrica. La península itàlica i el seu imperi ocupen la quasi totalitat de la superfície, la resta del món conegut quedà reduït a una mínima indicació. Cal fer esment de la Taula Peutingeriana, una còpia del segle XII feta a partir d’un original del segle IV. No es tracta d’un mapa en el sentit estricte, sinó d’un resum gràfic de distàncies i de llocs militars amb l’imperi Romà com a centre. Té més de 5.000 topònims.
El mapamundi típic de l’edat mitjana continua essent en forma de disc com a l’època romana, tenia per tant la forma de la T dins de la O (Orbis Terrarum). Conjuntament amb aquests tipus de mapes en coexistiren uns altres fundats en la idea de la forma esfèrica de la Terra. Pel que fa a la cartografia àrab, cal assenyalar que els grans coneixements que tenia aquest poble sobre astronomia, matemàtica i geometria foren aplicats a la cartografia amb resultats favorables. Tornaren a les directrius traçades per la cartografia grega i aconseguiren de calcular d’una forma molt aproximada la longitud d’un grau. Cal reconèixer-los el mèrit d’haver conservat el text de la Geographia de Ptolemeu, recuperat per Occident a partir de la caiguda de Constantinoble l’any 1452. El mapa d’al-Idrīsī, confeccionat el 1154, és la peça més important de la cartografia àrab. Ja a partir del sǏII apareixen els portolans, lligats a la invenció de la brúixola —aparell que es generalitzà en aquesta època— que permetia de prendre mesuraments. El portolà és una carta nàutica i té, per tant, una utilitat pràctica. Hom abandona la idea de l’Orbis Terrarum i la substitueix per la d’un mapa que és possible de realitzar gràcies a la brúixola, per tant, com a producte de l’experiència directa. La majoria de portolans són fets sobre pell d’ovella i representen una zona relativament petita: des de la mar Mediterrània fins a la mar Negra amb molta precisió i, d’una forma més aproximada, l’Atlàntic conegut fins a Irlanda. Estan orientats al nord magnètic. La seva toponímia correspon als llocs costaners, amb gran detall dels caps, dels golfs i de la costa en general. Els interiors apareixen sense noms de llocs, però estan ornats amb escuts d’armes, banderes, arbres i figures de reis. Les roses dels vents i els rumbs (que indiquen la direcció de la brúixola) s’escampen per sobre tot el portolà. Com a antecedents dels portolans, cal citar la Carta Pisana, peça sense datar però que cal situar entre el 1275 i el 1291. L’altre document és el Compasso da navigare dibuixat entre el 248 i el 1256. Durant el segle XV es produeix una irrupció de l’obra ptolemaica. La Geographia fou impresa en set ocasions entre el 1475 i el 1500. El pensament ptolemaic inspirà la filosofia dels grans descobriments geogràfics i es mantingué fins el 1580, en el moment en què Mercator descobrí la projecció que porta el seu nom. Tot i els errors que contenia el mapa ptolemaic, cal dir que la recuperació de la seva obra representà un gran impuls per a la cartografia del segle XV, ja que estimulà la recerca d’un sistema matemàtic de projeccions. Un altre fet decisiu per al progrés de la cartografia fou la invenció de la impremta i del gravat. Els primers mapes foren gravats sobre fusta, que fou substituïda ben aviat pel coure, metall que hom usà durant el llarg període dels tres-cents anys següents. El mapamundi de Juan de la Cosa de l’any 1500 inicià l’època moderna de la cartografia, la qual en poc temps evolucionà ràpidament i entrà en una fase brillant d’expansió i progrés.
A mitjan segle XVI s’inicia l’edat d’or de la cartografia holandesa, que durà al voltant d’un segle. Per la seva condició de comerciants, els holandesos tenien notícies de totes les parts del món, cosa que els convertí en uns grans cartògrafs. Els mapes sortits dels seus tallers estaven dins una línia d’una certa fantasia que en part servia per a omplir espais que haurien quedat en blanc per manca d’informació. El títol, l’escala i algunes notes anaven dins d’una llegenda formada per elements decoratius. La figura més important de la cartografia holandesa fou Gerhard Mercator. Tingué el mèrit principal d’alliberar definitivament la cartografia de la influència de Ptolemeu, alhora que fou l’autor de la projecció Mercator, que fou ideada per al gran mapamundi del 1569. L’obra de Mercator no fou publicada fins el 1595, un any després de la seva mort. Es tracta de l’Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura, que servirà a partir d’aquest moment per a designar amb el nom genèric d’Atles totes les compilacions d’aquest tipus. L’altre gran cartògraf holandès del segle XVI fou Abraham Oertel, autor de l’obra Theatrum Orbis Terrarum, publicada a partir del 1570 i considerada com el primer gran atles modern del món. Consta de 53 planxes gravades en coure i acolorides a mà. Hom en feu 34 edicions en diverses llengües entre el 1570 i el 1612. L’obra paral·lela del Theatrum Orbis Terrarum fou Civitates Orbis Terrarum (l’edició, Colònia 1572), escrita i pensada per Braun i Hogenberg. Com el seu nom indica, és un recull de vistes de ciutats. És molt coneguda la vista de Barcelona. Fou publicada fins el 1624 i hom en coneix 57 edicions, també en diferents idiomes i amb augments substancials en el seu contingut. La contribució de la dinastia Bleau, establerta a Amsterdam i autors de l’Atlas Novus de 1634 en sis volums i de l’Atlas Major en dotze volums, tanca la trilogia dels grans cartògrafs holandesos. A partir de la segona meitat del segle XVII entra en joc la influència francesa. Bàsicament amb la figura de Nicolas Sanson d’Abbeville (1600-1667). La característica pròpia d’aquesta escola és un cert abandonament del decorativisme de l’escola holandesa per a substituir-lo per un caràcter més científic gràcies a l’ús del telescopi i de millors instruments d’anivellació i de l’establiment de l’observatori de París, el 1671, que fixà la longitud i la latitud de nombrosos llocs. Al segle XVIII, hom perfeccionà els sistemes de triangulació i, a la fi del segle, el teodolit revolucionà les observacions topogràfiques; hom creà els primers serveis cartogràfics estatals: l’aixecament topogràfic de França fou dirigit per C.F. Cassini de Thury, que començà l’edició d’un mapa detallat de França el 1744 però que no fou completat fins a l’època de la Revolució Francesa. Durant el segle XIX, la cartografia es beneficià dels avenços de les arts gràfiques (litografia, impressió en colors, etc) i hom inicià l’aixecament topogràfic del fons de la mar, mentre la majoria d’estats començaven o continuaven els respectius mapes topogràfics. L’any 1851, el francès A. Laussedat realitzà els primers mesuraments amb l’ajuda de la fotografia, de recent aparició (fotogrametria). Aquesta tècnica, que hom començà a utilitzar al Canadà i a Alemanya, significà un gran avenç i la implantació d’un nou sistema de confecció de mapes a partir d’aquell moment. Paral·lelament, hom donà un gran impuls a la cartografia temàtica, que començà a ésser molt important, com és en el cas dels mapes geològics, al mateix temps que els cartogrames, diagrames i mapes de distribució experimenten una gran difusió. A finals del segle XIX apareix un nou tipus d’atles que conté totes les dades possibles d’un sol estat: clima, sòl, economia, etc. La cartografia del segle XX és marcada per la revolució tecnològica que caracteriza aquest període. Amb l’aviació apareixen les fotografies aèries que permeten la restitució de les formes del terreny.
Els progressos de l’aeronàutica en la Primera i la Segona Guerra Mundial, juntament amb el desenvolupament dels instruments fotogramètrics —ambdues activitats per exigències militars—, posen les bases dels aixecaments topogràfics actuals. D’altra banda, la confecció de mapes temàtics ha anat en augment a causa de la gran quantitat d’informació cartografiable, la qual s’ha vist molt incrementada últimament amb l’ajut dels ordinadors. S’ha produït una notable diversitat de mètodes d’investigació, així com de representació. Darrerament la col·locació en òrbita de satèl·lits equipats amb sensors remots ha obert un nou camp en la cartografia: la teledetecció (percepció remota). Els anys 1982 i 1984 foren llançats els satèl·lits Landsat 4 i Landsat 5, equipats amb un sensor civil utilitzat especialment per a la realització de mapes temàtics.
La cartografia als Països Catalans
L’edat mitjana i al Renaixement
L’escola cartogràfica mallorquina, iniciada al segle XIV, nucli aglutinant d’aquesta activitat als Països Catalans, anà a l’avantguarda del moviment cartogràfic. Les seves cartes es caracteritzen per un sistema de línies rectes que parteixen de dos punts —16 o 32 línies— i en la circumferència dels cercles traçats sobre aquests punts s’estenen uns altres centres secundaris, de manera que tota la carta és coberta per una xarxa de vents. El rumb a seguir és marcat per una recta. En les més primitives, hi ha centres convencionals d’orientació que foren substituïts per roses dels vents amb el mateix sentit funcional de la cartografia posterior. La toponímia, gairebé sempre catalana, és abundosa i el perfil de les costes és tan precís que es conservà sense modificació essencial fins al segle XVIII. Una carta, que hom atribueix al mallorquí Angelí Dulcert, és la més antiga de les conservades d’aquesta escola. Hom calcula que fou composta el 1325, i és custodiada a la Biblioteca Corsini de Florència. La segueix en antiguitat una altra peça del mateix autor, aquesta, però, datada explícitament l’any 1339. En aquestes dues cartes, i en d’altres de l’escola, hi ha —a més de navegació pura— itineraris per terra i indicacions geogràfiques; així aquest tipus de carta derivà cap al mapamundi. D’aquest primer període de la cartografia mallorquina, hom conserva set cartes més, anònimes, algunes datades entre el 1327 i el 1346. El progrés experimentat per la nova cartografia fou ràpid (potser estimulat per una ordinació de Pere III que obligà les galeres a anar proveïdes de dues cartes de navegació) i comportà realitzacions tan reeixides com les de Cresques Abraham i Jafudà Cresques (l’Atles català) de 1375 i, segons alguns testimonis, cinc cartes més fetes per Abraham i una per Jafudà) i de Guillem Soler (una carta nàutica pura del 1380 i una de nauticogeogràfica del 1385, ambdues conservades). Són igualment del segle XIV sis cartes anònimes i hom té notícia de nou més.
Al segle XV, la cartografia mallorquina, juntament amb la precisió geogràfica té una presentació acurada i brillant. De Macià i Joan Viladestes, es conserven quatre cartes i una carta, respectivament, fetes el 1413 i el 1457; de Gabriel de Vallseca, se’n conserven sis (1439-49) i al Museu Marítim de Barcelona, el portolà datat del 1439, considerada una de les peces més preuades de la seva important col·lecció de portolans. De Pere Rossell, ens han arribat catorze cartes (1446-49) i de Jaume Bertran quatre (1456-89), entre les quals una feta a Barcelona en col·laboració amb Berenguer de Ripoll (1456).
A mitjan segle XV començà la dispersió de molts cartògrafs mallorquins que mantingueren, però, els cànons de l’escola —els quals foren seguits per cartògrafs no mallorquins, com els genovesos Battista i Francesco Beccaro, que accidentalment treballaven a Barcelona (1426-89)—. De les dues cartes (1484-86) d’Arnau Domènec, deixeble de Rossell, que hom conserva, una és signada a Nàpols. Sembla que Bartomeu Olives deixà Mallorca el 1538; de fet, ell i els seus descendents geògrafs treballaren a Messina, Palerm, Nàpols, Marsella, Liorna, etc, a vegades italianitzant llur llinatge i unes altres signant amb els cognoms de llurs parents (Riezo o Caloiro) o de simples deixebles, com els Cavallini —un dels quals, Giovanni Battista, dirigí el taller de Joan Oliva de Liorna en morir el mestre—. No deixaren Mallorca Salvat de Pilastrina (1502-35), com tampoc els sis cartògrafs de la família Prunes (1532-1649). En general, els epígons italians ja assenyalen una decadència de l’escola mallorquina de cartografia, de la qual són conegudes unes quatre-centes cartes i els noms d’uns cinquanta cartògrafs. La influència de l’estil mallorquí sobre els cartògrafs d’altres països és clara, com és el cas dels italians Pizzigano, Beccaro, Canepa, Benincasa i Freducci. Àdhuc hom coneix una carta, signada a Mallorca (1491) per Jaume Bertran, que té la toponímia catalana amb la traducció aràbiga.
De l’època moderna fins al segle XIX
Tingué molta anomenada al seu temps el mapamundi de Jaume Ferrer de Blanes, que fou utilitzat el 1495 en ocasió de la divisió de l’Atlàntic entre Castella i Portugal. A partir del segle XVII hom inicià la publicació de mapes de Catalunya individualitzats de la resta de la península Ibèrica. El primer mapa de Catalunya imprès està signat per J.B. Vrimts i forma part de l’obra Theatrum Orbis Terrarum d’Abraham Oertel, en l’edició de 1603. Cal destacar igualment la versió de Catalunya a l’Atlas sive Cosmographiae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura d’Hondius-Mercator a l’edició de 1611 i la de Blaeu a Theatrum Orbis Terrarum (1635). Els tres mapes són fets sobre la mateixa matriu, però amb la toponímia i la decoració diferenciada. Els mapes de Catalunya de l’escola francesa s’inicien amb el de Nicolas Sanson, de 1660. Es tracta de l’autor que ha publicat més mapes del Principat: un total de set de diferents, amb diverses variants. També cal citar les versions de Tassin (1660), del cavaller de Beaulieu (1668 ?), de Nicolas Visscher (1692), de Jean B. Nolin (1694) i la de Pèire de Marca, publicat a l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus (1688), el contingut de la qual fou decisiu a l’hora de fixar les fronteres que hom establí a partir del tractat dels Pirineus (1659). Les guerres amb França durant el sVII i la guerra de Successió foren la principal causa d’aquesta abundant producció cartogràfica, complementada amb nombrosos mapes parcials, plans de ciutats, etc, obra en gran part, dels enginyers militars dels exèrcits de Castella, de França i de l’Imperi. Cal esmentar encara una peça excepcional: El principado de Cataluña y condados de Rosellón y Cerdaña. d’Ambrosio Borsano, datat del 1687 i custodiat a la Biblioteca Nacional de Madrid. És un manuscrit de grans dimensions (167,5 × 221,0) i està voltat d’una orla amb 16 plànols de places fortes i de 5 vistes de ciutats. La cartografia catalana es limità pràcticament, durant el segle XVII, als plans de ciutats, entre els quals es destaca el de Palma (1644) d’Antoni Guerau; cal esmentar, tanmateix, els treballs de Nicolau d’Oliver i Fullano, autor de la part de la península Ibèrica de la Cosmographia Blaviana (Amsterdam, 1762).
Durant el segle XVIII, hom publica les dues versions del Principat de Nicolas de Fer, 1705? i de 1714; la del pare Placide (1706) i la de Van der Aa (1707) entre altres. Pel que fa a la producció autòctona catalana, cal destacar tres mapes del Principat, obra de cartògrafs catalans: Josep Aparici (1720 i 1769), Oleguer de Taverner i d’Ardena, comte de Darnius (1726) i F.X. de Garma i Duran, el mapa del qual no duu data, però que hom pot situar entre el 1760 i el 1770. Altres aportacions al camp de la cartografia catalana són els mapes de Menorca anglesos i francesos, així com el pla de la ciutat de València del 1704 de Tomàs Vicent Tosca i el mapa del Regne de València que acompanya les Observacions d’Antoni Josep Cabanilles (1797). Contemporanis d’aquest foren els mapes del Regne de València (1762) i del Principat (1776), del geògraf reial Tomás López y Varga —reproduïts i millorats pels seus fills Juan i Tomás a partir del 1810— i l’atles marítim (1787-89) de Vicente Tofiño, en els treballs de confecció del qual tingué una participació important Felip Bauzà i Cañas (que el 1795 publicà importants treballs cartogràfics de la costa americana del Pacífic). Els fons de Bauzà foren aprofitats en l’Atlas de España (1848-70) de Francisco Coello, considerat com a complement del Diccionario Geográfico de Pascual Madoz.
El període contemporani
El 1870, amb la creació a Madrid de l’Instituto Geográfico y Estadístico (actualment anomenat Instituto Geográfico Nacional) fou iniciat el mapa topogràfic de l’Estat espanyol a escala 1:50.000, la publicació del qual, iniciada el 1875, ha perdurat fins el 1970. A més, foren publicats mapes a escala 1:200.000 i hom està publicant els d’escala 1:25.000. També en l’àmbit de l’estat, el Servicio Geográfico del Ejército publica edicions militars del mapa 1:50.000, a més d’editar el mapa itinerari a escala 1:200.000, el mapa de comandament a escala 1:100.000 i els plans directors militars a escala 1:25.000 i 1:10.000. L’any 1923, el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya inicià la publicació d’un mapa topogràfic de Catalunya a escala 1:100.000 que malauradament s’interrompé aviat després d’aparèixer-ne 11 fulls. Entre el 1931 i el 1939, la Generalitat de Catalunya confeccionà un mapa de Catalunya a escala 1:200.000. Els anys seixanta, la Comissió Provincial d’Urbanisme inicià el mapa topogràfic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a escala 1:10.000 i 1:5.000 i, a partir del 1965, el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona completa la cartografia de la resta de la província a escales 1:10.000 i 1:5.000, així com determinades zones a 1:2.000 i un mapa de Catalunya en 4 fulls a escala 1:200.000. Finalment és l’Institut Cartogràfic de Catalunya, creat per la Generalitat l’any 1982, que pren el relleu i comença amb la confecció de cartografia de base a escales 1:1.000 i 1:5.000, una sèrie de mapes satel·litaris a escala 1:100.000 i un mapa de Catalunya a escala 1:250.000. Les comarques septentrionals catalanes són incloses en els mapes de l’Estat francès a escales 1:25.000, 1:50.000, 1:80.000, 1:100.000 i 1:200.000 de l’Institut Géographique National. La producció de cartografia temàtica del territori català ha estat abundant i diversa. El mapa geològic de l’Estat espanyol fou realitzat en 1873-89; Jaume Almera confeccionà un important mapa geològic de la província de Barcelona (1891-1913) a escala 1:40.000 amb la topografia d’Eduard Brossa, i el Servei Geològic de la Mancomunitat de Catalunya inicià l’edició geològica del mapa 1:100.000 interrompuda poc després. Actualment l’Instituto Geológico y Minero publica el mapa geològic de l’Estat espanyol a escala 1:50.000. A Catalunya, el 1946, l’editorial Alpina de Granollers, sota la direcció de Josep Maria Puchades, Noel Llopis i Salvador Llobet, inicià la publicació d’una important sèrie de mapes excursionistes a escala 1:25.000 i 1:40.000 i, a partir del 1965, l’editorial Montblanc —també de Granollers— començà una sèrie similar sota la direcció de Josep Maria Puchades. A aquestes dues mostres, caldria afegir-hi una llarga llista de mapes temàtics sorgits tant d’iniciatives privades com d’iniciatives oficials, procedents de camps molt diferents: des del meteorològic, fins als turístics, passant pels econòmics, climàtics i un llarg etcètera. L’any 1983 apareix l’Atles Universal Català, que conté una part molt important de cartografia de l’àmbit dels Països Catalans.