La legislació sobre cases obreres s’inicià a França (1850) i a Anglaterra (1855), seguides més tard pels EUA (1867), Bèlgica (1873) i Suïssa (1875). La legislació espanyola sobre cases barates, iniciada amb la llei del 1911 i complementada per les del 1921 i del 1924, preveia la intervenció estatal mitjançant desgravacions fiscals i ajudes econòmiques a la construcció. Aquesta política fou vigent fins a la Segona República, durant la qual fou modificada l’orientació de la política de l’habitatge.
A Barcelona, els barris de cases barates d’Eduard Aunós, a Montjuïc, de Milans del Bosch (el Bon Pastor) i del Baró de Viver, vora el Besòs, i de Ramon Albó, al turó de la Peira, de baixa qualitat constructiva, foren projectats i realitzats els últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera pel Patronat de l’Habitació de Barcelona (1927), per tal d’ajudar a resoldre el problema creixent del barraquisme. Des del 1945 aquestes cases barates són administrades pel Patronat Municipal de l’Habitatge.