El casc de cuir precedí el de metall i coexistiren tots dos llargament. A l’antic Egipte era utilitzat el casc de bronze de forma cònica o esfèrica, o el de joncs entreteixits, destinat als soldats. A Caldea i a Assíria hom en troba també de ferro, moltes vegades de forma punxeguda. Els pobles mediterranis crearen un casc més resistent, de dos tipus: el beoci
, de visera llarga i recta, i el frigi
, amb un frontal en comptes de visera. El romà fou generalment molt simple, hemisfèric. El dels oficials era de tipus frigi, amb cresta i cimera reduïdes, mentre la gàlea
o casc de gladiador presentava una visera articulada. A l’edat mitjana hom passà del casc normand i carolingi de tipus cònic a utilitzar nassal i proteccions de coll a la fi del s XI, fins a l’aparició de l'elm del cavaller. El gran elm
, d’unes grans possibilitats defensives però alhora d’una gran incomoditat, ben tost fou relegat a parades, festes luxoses i ostentacions. Els cascs més eficaços usats a Catalunya foren el capell de ferro,
la cervellera,
el bacinet,
l' elmet
i la celada
.
m
Història
Militar
Casc de guerrer
© Corel