Al s. XVIII, a França, Vauban ideà unes normes per a construir-ne, però fou Bernat Forest de Belidor, enginyer militar d’origen català, el qui projectà el model clàssic de caserna: quatre cossos d’edifici al voltant d’un pati central per a exercicis militars. A Anglaterra, per raó de la forta mortaldat de l’exèrcit, hom projectà un nou tipus de casernes anomenades block system , i distribuí les dependències en pavellons, bo i limitant el nombre de places dels dormitoris i prenent mesures higiéniques i sanitàries. Als Països Catalans, la caserna aparegué al s. XVIII amb la formació dels exèrcits regulars i les guerres del Rosselló. Les primeres foren construïdes a Perpinyà vers el 1690. Hom en preveié la construcció a Barcelona i a Vic, per causa de les dificultats ocasionades per l'allotjament. Després de la Guerra de Successió, els exèrcits borbònics foren instal·lats en edificis ocupats: la llotja a Barcelona i a València, la Casa de les Comèdies a Palma, la seu a Lleida. Al s. XIX molts dels convents desamortitzats foren adaptats per a caserna, sovint sense respectar llur interès artístic: Sant Francesc, el Carme, Sant Agustí, a Barcelona; Sant Pere de Galligants, a Girona; els dominicans i els franciscans, a València. Amb la destrucció de la Ciutadella de Barcelona, el 1868, hom construí noves casernes a la ciutat, i des de llavors i durant el s. XX, les actuals, dins un estil semblant. Després del 1939 foren habilitats per a caserna edificis d’ús escolar: casernes de la plaça d’Espanya, a Barcelona, o colònia permanent, a Berga. La tendència actual és de suprimir les casernes situades dins de les ciutats i instal·lar-les en espais oberts que disposin de camps d’instrucció i de tir a la seva rodalia.
f
Militar