Caspar David Friedrich

(Greifswald, Pomerània, 5 de setembre de 1774 — Dresden, 7 de maig de 1840)

Sortida de la lluna sobre el mar , de Caspar David Friedrich (1822)

© Fototeca.cat

Pintor alemany.

Fill d’un candeler, estudià dibuix a la Universitat de Greifswald i completà estudis a l’acadèmia de Copenhaguen amb Jens Juel i N. Abilgaard (1794-98). Establert a Dresden el 1798, intimà amb Philip Otto Rünge. El 1805 Goethe, que després tingué diversos contactes amb ell, li concedí un premi dels “Amics de l’Art” de Weimar per dues obres presentades a l’exposició anyal d’aquella ciutat. L’any següent començà a pintar regularment a l’oli, i el 1808 formà part del grup “Phöbus” juntament amb H. Kleist. Fou elegit acadèmic de Berlín el 1810. Durant l’ocupació francesa de Dresden (1813) es retirà a Elbsardsteingebirge, i tres anys més tard esdevingué membre de l’acadèmia de Dresden, d’on el 1824 fou professor associat, sense que mai hi fos admès, tanmateix, com a titular. Eminentment paisatgista, les seves visions idealitzades o fantàstiques i sempre inquietantment plàcides, on sovint silenciosos personatges contemplen la immensitat dels horitzons, fan pensar en el paisatge del surrealisme del s. XX. La seva tècnica va d’acord amb la constant de l’escola romàntica alemanya: pinzellada minuciosa i factura tradicional, contra la tècnica més esbossada i lliure dels romàntics francesos. De la seva obra cal destacar Dolmen a la neu (1807, Staatliche Kunstsammlungen, Dresden), La Creu a les muntanyes (1807-08, Dresden), Penya-segats de l’illa de Rügen (1818, fundació O. Reinhart, Winterthur), Monestir de Graveyard (1819, desaparegut), Dos homes contemplant la lluna (1819, Dresden), Naufragi de “L’Esperança” al glaç (1821, Kunsthalle, Hamburg), Sortida de la lluna sobre el mar (1822, Nationalgalerie, Berlín Occidental) i Dona a la finestra (1822, Berlín Occidental). Reuní un selecte nombre de deixebles, com l’insòlit pintor-metge Carl Gustav Carus, Ernst Ferdinand Oehme, George Friedrich Kersting, el romàntic noruec J.C. Dahl i Carl Julius von Leypold, les obres del qual han estat confoses sovint amb les seves. Figura bàsica del Romanticisme, la seva obra ha romàs sempre una mica postergada per una major valoració del Romanticisme pictòric francès. El 1972 la Tate Gallery de Londres li muntà una exposició, punt important en l’inici de la seva revaloració.