Casserres

Interior de l’església de Sant Pau de Casserres

© Fototeca.cat

Municipi del Berguedà al S de la ciutat de Berga..

Situació i presentació

Limita al N amb el d’Avià i amb l’enclavament de Sant Quintí de Montclar, que pertany al municipi de Montclar; a l’W amb els termes de l’Espunyola i Montclar; al S amb els de Puig-reig i Viver i Serrateix i a l’E amb els d’Olvan i Gironella. Inclou gairebé tot el curs baix de la riera de Clarà, que el travessa de NW a SE fins molt a prop de la seva confluència amb el Llobregat. Més al S el terme inclou també la capçalera de la riera de Merola, que més avall li fa de frontera amb el terme de Puig-reig. D’altra banda, pel NE, un petit tram del Llobregat li fa de límit amb el terme d’Olvan. Des del punt de vista morfològic, el territori és format pels replans estructurals que afaiçonen el paisatge del Baix Llobregat i, per aquest motiu, presenta nombrosos sectors planers, sovint escalonats i retallats pels corrents fluvials i les torrenteres.

Els principals nuclis de població són la vila de Casserres, que n’és la capital, la caseria anomenada la Rectoria de Sant Pau, unitat que es correspon de manera aproximada amb la demarcació de l’antic terme parroquial de Sant Pau de Casserres, i dues colònies, l’Ametlla de Casserres, també denominada l’Ametlla del Monegal o bé, simplement, l’Ametlla, i el Guixaró, dita també Comelles i el Guixaró o Colònia Guixaró-Viladomiu. El terme comprèn a més l’antic llogaret disseminat de Fonogedell.

El nom del municipi prové del de Castrum serris (“castell de les serres”) per tal com hi hagué una fortalesa situada a la part alta del terme que domina la vall del Llobregat. És esmentat l’any 798, en què Lluís I el Piadós encarregà al comte Borrell de conquerir i reorganitzar el país i d’establir-hi una línia de fortificació que tenia com a punts Cardona, Casserres i Osona. No hi ha dubte que el Casserres fortificat fou el del Berguedà i no el monestir homònim d’Osona com s’ha pretès, ja que aquesta fortificació lliga amb la línia defensiva, l’establiment de la qual és descrit per l’Astrònom, el cronista anònim i biògraf del rei Lluís el Piadós.

La vila de Casserres és comunicada amb l’Eix del Llobregat (C-16) per dues carreteres locals que, partint de la vila, van a parar respectivament a Gironella i Puig-reig. Una tercera carretera enllaça amb la C-26, de Berga a Solsona.

La població i l’economia

La població (casserrencs) no prosperà gaire fins a la fi del segle XVIII, però des d’aleshores i fins a mitjan dècada dels setanta no deixà d’augmentar gràcies al progrés de la indústria tèxtil iniciat al primer quart del segle XIX; així, per al conjunt del terme, dels 378 h del 1787 es passà a 1.268 h el 1857, 1.457 h el 1900, 1.734 h l’any 1930, 1.905 h el 1960 i a 2.008 h el 1975. Ara bé, a partir d’aquest any els censos posen de manifest els efectes de la crisi del tèxtil: 1.793 h el 1981, 1.672 h el 1991 i 1.528 el 2001. L’any 2005 hi havia 1.548 h. L’any 2001 el 10,08% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 31,84% en el secundari, el 15,36% en la construcció i el 42,72% en el sector terciari.

Les tres quartes parts del municipi de Casserres són ocupades per pastures i boscos, bàsicament pinedes i, secundàriament, alzinars i rouredes. La superfície dedicada a conreus és gairebé tota de secà, amb predomini dels cereals (sobretot ordi) i el farratge. Ara bé, la principal base econòmica de Casserres, juntament amb la indústria, és la ramaderia. Destaca el bestiar porcí, seguit del boví, els conills i alguns ramats d’ovelles.

Pel que fa a la indústria, Casserres inicià el procés d’industrialització durant el primer terç del segle XIX i el desenvolupà al llarg del segle XX. En són una prova les colònies tèxtils del Guixaró i la de l’Ametlla de Casserres. Ambdues colònies, però, han estat reconvertides; la primera en una fàbrica de semielaborats de matèries plàstiques i la segona en una fàbrica de cartó ondulat per a protegir les ampolles de xampany. A més el municipi té alguna indústria petita (tèxtil, de gases, de confecció, de fabricació de molles metàl·liques). L’ensenyament queda cobert fins a la primària.

La vila de Casserres

La vila de Casserres (617 m i 1.270 h el 2005), documentada des dels últims segles medievals com a “barri”, es va formar a partir d’un llarg carrer que unia el castell amb l’església de l’Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l’actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles VIII-XIII fou una gran fortalesa i tingué un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. El carrer, o barri, de Casserres era format per cases unifamiliars amb parets mitgeres, les quals es reformaren durant els segles XVII i XVIII; avui se’l coneix amb el nom de carrer Major i plaça de la Creu, i encara es conserven cases d’aquests segles i també algun element gòtic, com la finestra de Cal Biel.

Dins el nucli de la població de Casserres es manté la casa Bernadàs, que conserva tota l’estructura antiga. L’arbre genealògic de la família Niubò s’inicia el 1603, però la casa conserva pergamins que es remunten al segle XIV, en què el nom de la família era Bernadàs.

El poble era fortificat a l’edat mitjana. Al segle XIV hi fou construïda una església nova, consagrada el 1380 sota l’advocació de l’Àngel Custodi. Posteriorment, en ésser cremada tota la població, el 1653, calgué reedificar l’església, que s’inicià el 1668 i fou acabada el 1681 amb l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, que manté actualment. És una gran església barroca formada per tres naus i capelles laterals, amb un transsepte marcat i el presbiteri quadrat. El campanar de torre és quadrat i la façana, orientada a ponent, té una porta amb frontó triangular. Destaca el retaule barroc de la nau principal, construït al voltant del 1704 per Segimon Pujol.

La vila celebra la festa major el diumenge més proper al 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu, el seu patró. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets, una xocolatada, la missa del Gall i el 5 de desembre la Fira Comercial de Casserres. La festa major d’hivern s’escau per Sant Josep, al març. Per Pasqua es fa una ouada popular i 15 dies després d’aquest tradicional àpat col·lectiu, des de l’any 1982, se celebra una trobada de caramellaires (s’hi troben de 25 a 30 colles de caramelles) que coincideix amb una fira d’artesania.

Altres indrets del terme

L’església de Sant Pau de Casserres

L’església de Sant Pau de Casserres fou la primitiva parròquia del municipi, aixecada, segons l’acta de consagració del 20 de gener de l’any 907, pel comte Guifre el Pelós i pels seus seguidors, i feta consagrar pel seu fill Miró. És situada prop de la carretera de Casserres a Gironella, a l’esquerra de la riera de Clarà. Al segle XII fou reedificada l’antiga església de Sant Pau, que és la que ara es conserva. Té planta de creu llatina, amb una sola nau que acaba amb un absis llis i semicircular. El portal d’entrada, al mur de migjorn, és d’una gran bellesa; la porta és d’arc de mig punt adovellat i té dues arquivoltes en degradació que descansen sobre capitells i columnes. L’església fou restaurada el 1979 i es va deixar al descobert tota l’obra romànica. En el curs d’aquestes reformes van aparèixer unes pintures romàniques, sota l’arrebossat de la nau, i que actualment es troben al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Aquestes pintures daten del primer quart del segle XIII i són característiques de l’escola de l’anomenat Mestre del Lluçanès.

Prop de l’església de Sant Pau hi ha un conjunt de masies de gran interès històric i arquitectònic entre les quals destaquen Bernadàs, Barbats, Canudes i la del Soler, antigament anomenada el Soler de l’Espluga, sens dubte per una gran cova natural que hi ha al costat de la casa i que presenta indicis clars d’haver estat habitada. L’edifici és una construcció del segle XVIII, amb una notable sala que data del 1770.

El 1968 s’inaugurà un petit pantà a la riera de Clarà, sota l’església de Sant Pau, que és el que forneix d’aigua la vila.

L’església de Santa Maria de l’Antiguitat

L’església de Santa Maria de l’Antiguitat, als afores de la vila, prop del cementiri, fou reconstruïda al lloc on originàriament hi havia hagut l’antiga església d’aquest nom, i de la qual es tenen notícies des del segle XI. Actualment, però, l’edifici és una construcció neoclàssica de l’any 1848, formada per una sola nau amb transsepte marcat i dues capelles. A l’interior de l’església es conserven dos sarcòfags gòtics procedents de Sant Pau de Casserres. Un dels sarcòfags té esculpida al damunt de la tapa la figura d’un guerrer, força malmesa pel temps. L’altre sarcòfag duu a la tapa un eclesiàstic que, com l’altra figura, jeu i té el cap damunt un coixí. El cos del sepulcre presenta els motius heràldics dels Pinós i els dels Cardona, i el fris superior, en lloc de l’ornamentació, presenta la inscripció HIC IACET G. DE NIUBO (probablement Guillem de Niubò).

Fonogedell

L’antic llogaret de Fonogedell és situat a la banda meriodional del terme, a la dreta de la riera de Merola. Hi ha una petita església romànica del segle XII, Sant Miquel de Fonogedell, formada per una única nau que acaba amb un absis. Fou modificada al segle XVIII amb un petit porxo que aixopluga la nova porta de ponent. Prop de l’església hi ha les masies de Cal Blai i Cal Cierea, construccions del segle XVIII, d’estructura clàssica. Al peu de la riera de Fonogedell es van construir, als segles XVII i XVIII, tres molins fariners: el Molí de Dalt, el Molí del Mig i el Molí de Baix.

Les colònies de l’Ametlla de Casserres i el Guixaró

Les dues colònies fabrils més importants del terme de Casserres es troben en punts diametralment oposats dins els límits municipals: la de l’Ametlla de Casserres (162 h el 2005) és a l’extrem NE del terme, tocant al Llobregat. Anomenada també Colònia Monegal, arribà a reunir unes 250 persones a l’entorn d’una fàbrica tèxtil que tancà l’any 1966; actualment hom hi fabrica cartó ondulat per a protegir ampolles de xampany. Aquesta colònia fou fundada al final del segle XIX per la família Monegal de Barcelona. La fàbrica és un edifici de pisos i s’orienta paral·lelament al riu, de la mateixa manera que els habitatges, que es construïren en èpoques diferents però que mantenen les característiques de l’arquitectura obrera. Destaquen especialment l’església de la Mercè, construcció historicista de l’arquitecte modernista Alexandre Soler i March, i la torre dels propietaris que reprodueix l’esquema d’un castell gòtic, també seguint les pautes de l’historicisme.

L’Ametlla de Casserres celebra la festa major de primavera el tercer diumenge de juny, i la de tardor el 7 d’octubre, pel Roser.

L’altra colònia és la del Guixaró (Colònia Guixaró-Viladomiu), tocant també al Llobregat però a l’extrem meridional del terme de Casserres, al límit amb el de Puig-reig. El 1970 tenia 342 h aglomerats en un conjunt de cases pròximes al riu, que el 2005 havien davallat a 116 h.

Aquesta colònia, construïda l’any 1881 per la família Comellas de Berga en el terreny de la masia que li va donar el nom, consta d’una gran fàbrica de pisos i un característic carrer format per un bloc de cases plurifamiliars. La fàbrica, originàriament tèxtil, fou venuda el 1919 als Prats (colònia Prats de Puig-reig) i el 1929 als Viladomiu. Va funcionar fins el 1989. Actualment és ocupada per una fàbrica de plàstics.

Una mica apartada del nucli del Guixaró hi ha l’església de Sant Joan Degollació, construcció romànica tardana (segles XIII o XIV). Té la porta d’entrada a la cara meridional i és formada per un arc de mig punt adovellat, cobert amb una arquivolta de dovelles més petites.

Al Guixaró la festa major se celebra el diumenge més pròxim al 17 de juliol. El 10 de març s’hi fa una Trobada de Cotxes d’Època.

La història

Casserres és esmentada l’any 907 amb motiu de la consagració de la seva església parroquial, feta per Nantigís, bisbe d’Urgell, en presència del comte de Barcelona, Miró el Jove. També es conserva documentació relativa als diversos nobles que tingueren el lloc de Casserres en feu dels comtes de Cerdanya i, més tard, dels de Barcelona (segle XII); entre aquests darrers cal esmentar el vescomte Guillem de Berguedà, pare del trobador homònim, el qual prestà jurament pel castell de Casserres i dues altres fortaleses (1135), i el mateix trobador, el qual atorgà testament l’any 1187.

Pels volts del 1350 la vila va quedar gairebé deserta com a conseqüència de la Pesta Negra. Encara el 1380, arran de la consagració de l’església, la documentació esmenta que només hi havia un barri poblat en el lloc del Castell de Casserres.

Al segle XVII, acabada la guerra dels Segadors, com que encara hi quedaven reductes enemics, Gabriel de Llupià cremà la vila i n’enderrocà totes les muralles. La població fou reconstruïda gradualment poc després i s’hi edificà la nova església. El 1713, els miquelets tornaren a cremar el poble.

Durant la primera guerra Carlina, Casserres fou quarter general del comte d’Espanya i escenari, durant un temps, de moltes de les seves conegudes atrocitats; en la tercera guerra Carlina, s’hi allotjà molt de temps, l’any 1872, la princesa Blanca, germana del pretendent carlí.