La tradició sorgí al començament del segle XIX a Valls i s’estengué primer al Camp de Tarragona i al Penedès, i durant el segle XX a la resta de Catalunya, les Illes Balears i la Catalunya del Nord. També s’han començat a crear colles en altres indrets del món (Europa, Xina, Xile, Brasil, Argentina, etc.) gràcies a catalans que hi viuen i al suport d’algunes de les principals colles castelleres.
Els castells visqueren una època d’or a la segona meitat del segle XIX, quan les colles de Valls alçaren els primers castells de nou pisos. Actualment, i des del final del segle XX, vivim la segona època d’or, ja que s’han recuperat els millors castells del segle i s’han portat a plaça construccions que mai no s’havien fet abans. Cada temporada es poden contemplar a les millors diades alguns dels anomenats castells de gamma extra, els de màxima dificultat, a càrrec de les colles més expertes i amb nombre més gran de castellers.
Parts dels castells
Els castells tenen tres parts: la pinya, el tronc i el pom de dalt.
La pinya
Procés de construcció d’un castell
La base de qualsevol castell és la pinya, el lloc on es troba el gruix de persones que donen suport a la resta de castellers que s’enfilen cap als pisos superiors. Aquests fonaments del castell estan integrats per castellers de la colla i altres persones que s’hi afegeixen i ajuden a compactar aquest morter humà. La pinya té dues missions: aguantar el tronc del castell i fer de coixí humà per suavitzar el cop en cas de caiguda.
Al centre de la pinya trobem els baixos, dels quals n’hi ha tants com castellers hi hagi a cadascun dels pisos del tronc, i que se situen ben travats de braços i fent rotlle. En aquesta planta baixa, que en realitat és el primer pis del castell, es col·loquen els contraforts, que aguanten l’esquena dels baixos; les agulles, davant seu; les crosses, sota les seves aixelles, i a continuació les rengles de mans, de laterals i de vents. Hi ha un darrer cordó de la pinya que fa pressió amb els braços estirats i vigila el desenvolupament del castell.
En els castells de més dificultat, es fa necessari reforçar la pinya amb altres faixes humanes als pisos immediatament superiors. Així, el folre o segona pinya se situa a sobre de la pinya, que ara rep el nom de soca, i malgrat que té una forma molt similar, la seva singularitat és que està format per molts menys castellers. Aquesta segona pinya s’utilitza per ajudar a subjectar els terços i falcar millor els segons en els castells més alts i fràgils, com per exemple el pilar de set, el dos de vuit i tots els castells de nou pisos.
Castells: Pilar de vuit amb folre i manilles de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a les festes de Santa Úrsula del 2009
© Arxiu Colla Vella dels Xiquets de Valls
Seguint la mateixa lògica, les manilles serien una tercera pinya i, en aquest cas, els castellers se situarien a sobre del folre, al nivell dels terços, amb la finalitat d’ajudar a fixar els quarts. Un bon exemple seria el tres de deu amb folre i manilles.
Finalment, en els castells més delicats, s’utilitzen els puntals, una quarta pinya de molt pocs castellers que s’ubica a sobre les manilles, al nivell precisament de quarts. Aquesta tècnica s’ha fet servir en els intents de pilar de nou amb folre, manilles i puntals.
Alguns castells es fan sense pinya (nets), com a prova per a fer-los un pis més alt. En aquest cas, els castellers de la pinya no toquen el castell, però estan atents per agafar-lo si el cap de colla en dona l’ordre. De vegades, també s’anomenen nets els castells (2 de 8, 4 de 9 i 3 de 9) que habitualment es fan amb folre, quan es fan sense.
El tronc del castell
Tipus de castells
© Fototeca.cat
El tronc és la part central del castell. Està format per un nombre constant de castellers, segons el castell que es vol fer.
Els castellers del tronc s’anomenen, segons el pis on es col·loquen, baixos, segons, terços, quarts, quints, sisens i setens.
Excepte als pilars, l’altura del tronc és de tres pisos menys que la dels castells (per exemple, el tronc d’un castell de 8 va des dels baixos fins als quints).
El pom de dalt
Excepte als pilars, els tres pisos superiors del castell constitueixen el pom de dalt, format per la canalla de la colla.
Hi trobem primer els dosos, un pis integrat per dos castellers que mantenen la posició vertical, un enfront de l’altre, i que carreguen els seus peus damunt del tronc del castell. A sobre s’hi col·loca l’aixecador o acotxador, que es posa ajupit, amb un peu a cadascun dels dosos i agafat als braços d’aquests mateixos castellers; l’aixecador acostuma a ser el casteller més petit amb l’objectiu de facilitar que l’enxaneta passi per sobre d’ell amb més comoditat.
L’enxaneta s’enfila per un costat del castell, aixeca una mà (fa l’aleta) i baixa immediatament per l’altre. El gest de l’aleta indica que el castell ja està carregat.
Noms dels castells
Els noms dels castells estan formats per dos números. El primer indica el nombre de castellers que formen cada pis del tronc, i el segon l’alçària del castell. Per exemple, un quatre de vuit és un castell que té quatre castellers en cada pis del tronc i vuit pisos d’alçària.
El pilar, el dos (o torre), el tres i el quatre es consideren castells simples perquè tenen un sol tronc. En canvi, el cinc, el set, el nou, el dotze i tots els castells amb pilar al mig es consideren castells compostos.
Alguns castells es fan aixecats per sota; normalment el pilar i el tres.
Quatre de nou amb folre realitzat pels Xiquets de Tarragona a les festes de Santa Tecla del 2011
© Xiquets de Tarragona / Antoni Coll Lázaro
Resultats
Si bé l’objectiu de la colla que aixeca un castell és descarregar-lo, no sempre es pot arribar a completar, i això fa que es puguin distingir i classificar les construccions humanes en funció del major o menor grau d’assoliment.
Els castells poden tenir quatre resultats diferents: intent, quan el castell cau abans de carregar-se, però ja han sonat les gralles que donen validesa a la construcció. En canvi, si els castellers baixen abans d’arribar-se a carregar el castell, tot i haver començat a sonar la música de gralles, es considera un intent desmuntat. El castell es dona per carregat quan cau després que l’enxaneta hagi fet l’aleta. Finalment, es considera descarregat quan tots els castellers que han participat en la construcció baixen sense caure després d’haver-lo carregat.
Dificultat i puntuacions
Cada castell té una dificultat diferent. L’objectiu de les colles és fer castells cada vegada més difícils i, en alguns casos, superar les colles rivals. L’organització de concursos de castells comporta la necessitat de puntuacions que expressin matemàticament aquesta dificultat. L’establiment de rànquings ha estès aquestes puntuacions a totes les actuacions castelleres, fet contrari a la tradició.
Calcular la dificultat dels castells és una tasca difícil. Com més pisos té un castell, més difícil és. Per exemple: el 3 de 8 és més difícil que el 3 de 7. Ara bé, determinar la dificultat dels castells, un per un, no és tan fàcil. Es té en compte el registre d’intents, les opinions dels experts i, fins i tot, s’ha utilitzat la intel·ligència artificial. Els castells més difícils, que s’han intentat poques vegades, són els més difícils de valorar. Com que els principals experts són castellers, les seves opinions no sempre són prou objectives. Per tot això, el debat sobre el valor dels castells, ara per ara, no està tancat.
Música
La gralla i el timbal són els instruments que acompanyen la construcció dels castells i n’accentuen els moments cabdals. La música indica l’evolució del castell, tant en el procés de carregar-lo com a l’hora de descarregar-lo.
La peça que toquen els grallers i tabalers, generalment components de la mateixa colla castellera, és el toc de castells, i està composta de diverses parts. Es comença a tocar abans o després en funció del castell que s’està executant; això vol dir que, si es tracta d’un castell de set, començarà a sonar la música a la pujada dels terços, mentre que si és de vuit arrencarà a la pujada dels quarts. Després del clímax musical, que coincideix amb l’aleta de l’enxaneta, comença a sonar la música de la baixada del castell fins a completar la descarregada.
Vestuari
Cada casteller es vesteix amb la camisa del color que identifica la seva colla, pantaló blanc, faixa negra i mocador. Aquesta indumentària tradicional la començaren a utilitzar els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell quan es crearen, l’any 1926.
La camisa és de màniga llarga, amb coll de camisa, i sol portar l’escut de la colla cosit al pit. La faixa s’enrotlla al voltant del cos a l’altura dels ronyons per a protegir la zona lumbar, a la vegada que serveix de punt de suport per als castellers que pugen i baixen del castell, i que ho fan descalços. En canvi, els que toquen de peus a terra van calçats.
El mocador és molt llarg, té forma triangular i és de color vermell amb punts blancs. A la pinya, sovint es porta lligat al cap o als canells, mentre que alguns castellers del tronc se’l lliguen a la cama dreta, per sobre del genoll, per fer de punt de suport. També hi ha qui el porta lligat a la cintura per evitar que la faixa es desenrotlli.
Aquests darrers anys, sobretot a partir del 2006, la canalla dels pisos superiors (aixecador, enxaneta i dosos) utilitza el casc de poliestirè expandit com a mesura de seguretat. El 2026 s’introduí progressivament un nou model de casc per als aixecadors i els enxanetes, d’estructura modular i millor ajustament, i que incorporà també, de manera opcional, un protector facial per a les celles, els pòmuls i part del nas.
Torre de nou amb folre dels Castellers de Vilafranca durant la Diada de Sant Fèlix del 2005
© Castellers de Vilafranca / F. Miró
El món casteller
El món casteller és el conjunt de colles castelleres. També en formen part algunes institucions importants i, fins i tot, necessàries per al seu funcionament: la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, els mitjans de comunicació i periodistes castellers, el grup Foment de la Ciència i la Salut en el Món Casteller, el Concurs de Castells de Tarragona, el Museu Casteller, els rànquings, etc.
Història
Orígens
Els castells tenen el seu origen en el ball de valencians, una dansa popular que es documenta per primera vegada a Tarragona l’any 1687 i que, durant el segle , es va difondre pel Camp de Tarragona, el Penedès i les comarques properes. El ball de valencians tenia diferents parts de ball i algunes construccions humanes: pilars (amb un ballador en cada pis), castells (amb tres persones per pis), torretes (amb un nombre decreixent de persones per pis), etc.
La seva transformació en els castells se situa entre els anys 1770 i 1819, aproximadament. Els canvis que es produïren foren: l’augment del nombre de balladors, la participació de la canalla, la diferenciació del tronc i el pom de dalt, l’abandonament de l’uniforme i de les parts ballades, l’augment de les actuacions i de l’assaig, l’elecció del castell i l’abandonament de la torreta, etc.
El catalitzador d’aquest procés fou la rivalitat entre els dos grups de ball de valencians que hi havia a Valls. Per a diferenciar-los dels altres balls de valencians, els vallencs foren anomenats Xiquets de Valls o castellers.
Primera època d’or
La primera època d’or començà l’any 1851, amb l’assoliment del primer castell de 9 pisos. Les grans protagonistes foren les dues colles de Valls, que aconseguiren el 3 de 9 amb folre, el 4 de 9 amb folre, el 3 de 8 aixecat per sota, el pilar de 8 amb folre i manilles, el 5 de 9 amb folre, el 4 de 9 net, el 2 de 8 net i el 3 de 9 net. També hi hagué colles castelleres a Tarragona, Montblanc, l’Espluga de Francolí, Gràcia, etc. La Moixiganga d’Igualada, com a mínim a partir del 1852, també feia castells.
Decadència
La decadència castellera començà l’any 1890, amb la pèrdua dels castells de 9 pisos. S’han formulat dues hipòtesis per a explicar-la: la decadència econòmica i social de Valls o la mala imatge dels castells.
Durant la decadència, les colles de fora de Valls desaparegueren i els intents de crear-ne tingueren una vida efímera. Les colles vallenques perderen castellers i els que tenien cada vegada eren més vells; la quantitat d’actuacions disminuí i el nivell dels castells també, alguns anys amb prou feines podien fer castells de set pisos.
La renaixença
Normalment es considera que la renaixença començà l’any 1926 amb la creació de les colles de Tarragona i el Vendrell. Al cap de pocs anys, hi havia dues colles a Valls, dues a Tarragona i tres al Vendrell. Les colles de Tarragona i el Vendrell actuaren uniformades des del seu inici, i els anys 1932 i 1933 se celebraren dos concursos a Tarragona.
Estimulades per la competència, les colles vallenques recuperaren el 4 de 8 l’any 1932 i, dos anys més tard, carregaren el 3 de 8 i alçaren un pilar de 6 que caigué en el moment de carregar-se.
L’any 1934 també es publicaren els dos primers llibres monogràfics sobre els castells: Els Xiquets de Valls, de Joan Amades, i Els castells dels Xiquets de Valls, de Francesc Blasi.
Els castells sota el franquisme
Acabada la Guerra Civil, les autoritats franquistes volgueren recuperar ràpidament la imatge de normalitat. Per això forçaren la unificació de les colles de Valls, Tarragona i el Vendrell, i les pressionaren perquè tornessin a actuar. A més, utilitzaren la Llei d’associacions per a controlar les colles i evitar que els antifranquistes (que ells anomenaven desafectes) no hi tinguessin càrrecs. Posteriorment, es crearen altres colles: la Vella de Valls (1946), els Castellers de Vilafranca (1948), els Castellers de Barcelona (1958), els Minyons de l’Arboç (1958), etc. En aquesta època, s’imposà una visió dels castells tradicional, religiosa i local i regional. Per exemple, l’àmbit geogràfic del concurs de castells de l’any 1952 fou la província de Tarragona.
El nivell dels castells quedà estancat durant anys amb la sola excepció del 3 de 8, aconseguit l’any 1951. L’any 1967, els Nens del Vendrell feren un intent polèmic de pilar de 6. Hi hagué un intens intercanvi d’escrits entre els castellers de Valls i els del Vendrell. L’any 1969, els Nens descarregaren els pilars de 6 i el de 7 amb folre, i la Colla Vella carregà el 5 de 8. L’any 1970, aquestes dues colles feren el 2 de 8 amb folre.
Segona època d’or
La segona època d’or començà l’any 1981 quan la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarregà el primer 4 de 9 amb folre després de quasi un segle. El 1986, la Colla Joves Xiquets de Valls descarregà el 3 de 9 amb folre. Durant anys, aquests castells es consideraren els més difícils que es podien fer. Aquells anys es crearen noves colles: Bordegassos de Vilanova, Minyons de Terrassa, Jove de Tarragona, Xiquets de Reus, etc. Aquestes colles eren dirigides per una generació jove, amb un nivell social i d’estudis més alt, que reivindicava la participació del poble en les festes tradicionals. Les dones també començaren a pujar als castells, fet que no estigué exempt de polèmica. És en aquests anys que Pere Català publicà el llibre Món casteller (1980) i Eloi Miralles Fem pinya! (1981).
Cinc de nou amb folre de la Colla Joves Xiquets de Valls durant el Concurs de Castells de Tarragona celebrat el 2010
© Arxiu Joves Xiquets de Valls
En la dècada dels vuitanta, les colles Vella i Joves de Valls, els Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa i la Colla Jove Xiquets de Tarragona aconseguiren castells de nou pisos. L’any 1989 es creà la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, i el 1991 començaren les retransmissions sistemàtiques de castells al Canal 33 (TVC).
L’estructura de la pinya és fonamental i varia segons la dificultat del castell, com aquesta feta pels Castellers de Vilafranca per suportar una torre de quatre de nou
© Castellers de Vilafranca / R. Tarres
El 1993, els Minyons de Terrassa carregaren la primera torre de 9 amb folre i manilles, castell que fou classificat “de gamma extra”, i només un any més tard, el 1994, s’organitzaren les primeres Jornades de Prevenció de Lesions en el Món Casteller.
El nombre de colles augmentà molt ràpidament: de 17 colles l’any 1980 es passà a 60 el 1999. Durant anys, es diferencià la “zona castellera tradicional”, constituïda pel Camp de Tarragona i el Penedès, aproximadament, de la “zona castellera no tradicional”, que s’estenia a la resta de Catalunya.
L’any 1996 es fundaren les primeres colles de fora de Catalunya: els Castellers de Mallorca i els Castellers del Riberal (Baó, Rosselló). L’any 1997 es fundà la Colla Castellera les Quatre Barres, a Castelar (Argentina), i el 2010 la dels Xiquets de Hangzhou (Xina), que al Concurs de Castells de Tarragona del 2016 descarregaren el 3 de 9 amb folre.
L’any 1998, els Minyons de Terrassa descarregaren el 4 de 9 sense folre per primera vegada al segle XX. Els Castellers de Vilafranca carregaren el 3 de 10 amb folre i manilles, que els Minyons de Terrassa van descarregar una setmana més tard, i el 2015 els Minyons descarregaren per primera vegada el 4 de 10 amb folre i manilles.
Castells: Tres de deu dels Minyons de Terrassa realitzat el 1998
© Arxiu Minyons de Terrassa
L’any 2010 els castells foren inclosos en la llista representativa del Patrimoni Mundial de la UNESCO, i el 2023 s’inaugurà a Valls el Museu Casteller de Catalunya, un espai de 2.800 m2 que inclou més d’una vintena de projeccions, jocs, un espai aïllat i immersiu amb instruments i el so dels diferents tocs de castell per descobrir les característiques de la música castellera, etc.
Actualment els castells gaudeixen dels millors moments de la seva història —un centenar de colles castelleres i milers de castellers—, amb l’assoliment de castells extremadament difícils. Entre els castells que han assolit els límits més alts de dificultat hi ha el 2 de 9 sense manilles, carregat però encara mai descarregat, i el 3 de 9 sense folre, que encara no s’ha aconseguit carregar. El 2026 se superaren dos altres límits històrics: els Castellers de Vilafranca descarregaren per primera vegada el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals, el 30 d’agost, i el 9 de 9 amb folre, el 4 d’octubre.