El castell
Les restes d’aquest castell del segle X s’alcen, ben visibles, vora l’església, al cim de la Tossa, des d’on obtenim una magnífica vista de tota la conca d’Òdena i les muntanyes que l’envolten. La planta de la fortalesa és rectangular, amb els angles arrodonits. Els murs tenen uns 2 m de gruix i han estat fets, en gran part, amb un aparell irregular, de petits blocs de pedra només desbastats, units amb un morter de calç. Es troben algunes filades d’opus spicatum, i a la part superior unes filades més regulars, corresponents a una ampliació del segle XI.
L’interior del castell, modificat per les restauracions, s’organitza a partir d’una planta baixa, desdoblada en un rebedor i una sala que és coberta per una volta de mig punt, amb una obertura al centre. El nivell superior immediat queda tancat només per les parets, on podem observar uns forats que segurament devien encabir les bigues dels sostres de fusta. La porta d’entrada original es troba enlairada al nivell del primer pis, a manera de finestral. L’accés actual es fa per una porta oberta a peu pla, i al costat n’hi ha una altra de petites dimensions. Aquestes portes, situades a l’est, i les finestres distribuïdes a cada façana acaben en un arc de mig punt.
L’església
És un destacable i singular edifici construït al final del segle X i l’inici del segle XI. S’estructura a partir d’un pla basilical de tres naus, cadascuna de les quals acaba a l’est en un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera, que s’obre directament a la seva nau.
El perímetre de l’església s’eixampla cap a la capçalera i únicament és trencat per uns contraforts atalussats i per una capella lateral oberta modernament al mur nord.
Les naus queden separades per dues sèries de sis arcades d’on arrenquen les voltes que les cobreixen. La primera arcada és escapçada pel mur oest i recolza, juntament amb la segona, sobre un pilar quadrangular, totes dues perfilades per un arc de mig punt tendent a fer-se escarser. Les restants, cap a la capçalera, reposen sobre columnes i acaben en arcs de mig punt una mica ultrapassats. Les columnes, curtes i feixugues, són formades per tres tambors arrodonits que es troben entre una base i un capitell, de forma troncopiramidal i d’angles també arrodonits, acabat en un àbac.
Les voltes de les naus, que conserven les empremtes dels encanyissats de la cintra, són molt irregulars, ja que al llarg del seu recorregut adopten diferents perfils, que oscil·len des d’un arc escarser, passant per un arc de mig punt, fins a convertir-se en un arc ultrapassat o de lleugera ferradura.
El mur oest és coronat per un campanar de paret de dues obertures que es va erigir posteriorment. A sota hi ha una finestra en forma de creu. La resta de finestres del temple (quatre a la façana sud, dues al nord i una al centre de cada absis) són de doble esqueixada i acaben en arcs de mig punt adovellats amb pedra tosca. La porta d’accés, oberta al mur sud, correspon a un remodelatge fet segurament al segle XVI, aprofitant l’accés original. Queda emmarcada per un arc de mig punt, format per àmplies dovelles, que descansa sobre unes impostes decorades amb motius geomètrics, probablement reaprofitades. La de l’esquerra presenta una sanefa formada per la repetició d’una creu d’aspa emmarcada en dos nivells; la de la dreta, més malmesa, és ornada amb la seriació d’una mena de flor de quatre pètals allargats, disposats en aspa i amb una creu sobreposada.
Els murs de l’església són aparellats amb blocs de pedra de diferents mides, desbastats i disposats irregularment, embeguts amb morter de calç. En algun sector tendeixen a disposar-se en filades, ben visibles a l’absis, aparellades amb carreus poc treballats. Els absis presenten decoració d’estil llombard, amb un fris d’arcuacions cegues, entre lesenes, fetes amb pedra tosca i repartides per parelles, llevat del compartiment central de l’absis principal, que en té tres. La teulada de l’església, de doble vessant, és recoberta amb lloses, que en els absis formen filades concèntriques.
A l’interior de l’església es conserva una senzilla pica baptismal, en forma de mitja esfera i sostinguda per un curt peu cilíndric, decorada amb dues estries paral·leles que es disposen en ziga-zaga al voltant del vas. També s’hi conserva una altra peça, utilitzada com a pica beneitera, que podria ser dels segles XII o XIII o una mica posterior, consistent en un sol bloc de pedra dividit en dues parts mitjançant un motiu de soga, com si es tractés d’un capitell i un fust de columna sobre una base quadrangular. La part superior té forma de tassa amb dues nanses massisses al capdamunt, ornada amb una cinta horitzontal que s’entrecreua amb unes altres de verticals.
Al petit museu del castell es guarda una estela de pedra circular que probablement capçava el carener de la teulada de l’església i que és decorada amb una creu i uns ramets que sorgeixen de l’encreuament damunt del pal travesser. Al voltant de l’església, clavada a terra, hi ha una altra peça semblant, amb una aparença de més antiguitat.
La història
Tot el sector central de l’Anoia, terra fronterera del comtat d’Osona-Manresa, va ser aprisiat per Guifre el Pelós, però els primers indicis de poblament estable es troben en temps del comte Sunyer (911-47). El castell de Montbui, que inicialment tenia com a sufraganis els castells d’Ocelló, o del Saió, i de Tous, consta com a organitzat l’any 936. El comte Borrell II el va cedir al bisbe Ató de Vic l’any 970. Les primeres notícies de l’església daten dels anys 972 i 993, quan el bisbe Fruià va alçar, al cim de Montbui, un nou castell i una església, però aquesta va quedar inacabada a causa d’una forta secada que va fer emigrar els repobladors de la contrada. L’any 1023 el bisbe Oliba va infeudar la fortalesa al levita Guillem d’Oló, o de Mediona, que va repoblar definitivament el terme, va restaurar el castell i va acabar l’església o bé en va bastir una de nova. El 1034 Guillem de Mediona va morir lluitant contra els sarraïns i l’any següent l’església, amb funcions parroquials, va ser consagrada pel bisbe Oliba. La fortalesa va continuar sota l’alt domini de la mitra vigatana, però hi tenia castlans, com ara la família Montbui, des del 1139. Posteriorment, els bisbes van infeudar el castell a la família vescomtal de Cardona, però els castlans continuaven essent els Montbui. Les relacions entre els bisbes de Vic, els Cardona i els Montbui no sempre van ser tranquil·les. Per aquesta raó, el bisbe Berenguer de Guàrdia va vendre el domini directe del castell de Montbui al rei Jaume II, amb la promesa que no el separaria mai de la corona. Malgrat tot, l’any 1322 el rei va vendre el domini directe als Cardona, juntament amb els castells d’Ocelló, Òdena i l’Espelt, que van formar el centre de la baronia d’Òdena, encerclant la vila reial d’Igualada. El 1399 el sometent d’Igualada va atacar el terme de Montbui, on s’havia refugiat gent que havia delinquit a la vila. En represàlia, el comte de Cardona va prohibir als seus vassalls que acudissin a comerciar a Igualada. Avançat el segle XV, els Cardona van vendre el terme als Montbui, que van esdevenir barons de Montbui. Pel casament d’Anna de Montbui amb Claudi de Lanuza i de Torrelles passà a llur descendència. Els Lanuza, comtes de Plasència, els Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, els Marimon, marquesos de Cerdanyola, i els Arróspide hi tingueren drets fins el 1886.
L’any 1614 l’església del poble va ser erigida en parròquia, i Santa Maria va passar a ser-ne sufragània, fins que el 1828 es va convertir en santuari. Les guerres dels segles XIX i XX van malmetre l’edifici. L’any 1954 es va constituir el Patronat de la Tossa, que, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, va rehabilitar el santuari i el castell, on va arranjar una sala per a exposicions i actes diversos, i un petit museu.