El castell
Les construccions que integren en l’actualitat el conjunt fortificat d’Ulldecona són les següents: una torre cilíndrica, una torre principal de planta rectangular i l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Les tres edificacions se situen al sector sud-est del recinte i delimiten un segon recinte fortificat; també, dins aquest mateix clos, i a part de les construccions esmentades, podem veure restes de murs dels antics habitatges i les ruïnes d’una altra torre quadrada, actualment reblerta de sediment, la qual té adossat un mur de maçoneria que enllaça amb l’únic bastió o torre de cantonada del segon recinte murat. Aquesta torre o bastió presenta una planta rectangular amb els tres angles que donen a l’exterior arrodonits; no s’ha conservat el seu coronament, tot i que de ben segur era emmerletat.
La muralla exterior del conjunt, amb un deficient estat de conservació, palesa que es va bastir en moments cronològics diferents. Originàriament devia correspondre a l’època del domini àrab, als segles X-XI, i delimitava tot el perímetre del conjunt. Bastida directament sobre la roca mare, el basament era fet amb un aparell de maçoneria irregular de pedra calcària local unit amb morter, sobre el qual es van muntar els encofrats per a la construcció de la part superior de l’obra. Aquesta muralla inicial, que en un moment determinat devia quedar destruïda del tot, es va tornar a bastir variant la tècnica constructiva: l’obra nova es va fer de maçoneria aparellada de manera irregular, col·locada en sec, sense morter.
Pel que fa a l’accés actual al castell, és molt probable que segueixi el mateix traçat que ja tenia en època medieval. Pel que fa a la torre de planta circular, cal dir que és una construcció de 10 m d’alçada i de forma troncocilíndrica, que ocupa un dels punts més elevats del promontori, per això permet un excel·lent control visual sobre el territori del voltant. Consta de dues plantes, cobertes amb falsa cúpula, i una coberta plana tancada per mitjà d’un mur sobre el qual es disposen sis merlets de forma apuntada. L’accés a la torre es feia a través d’una porta elevada, oberta al nivell del primer pis; en l’actualitat es pot accedir a la planta baixa d’una manera directa mitjançant una obertura situada a la banda oest. Mostra diverses finestres atrompetades i un seguit d’espitlleres sobre el sòl del primer pis i sota els merlets de la terrassa. El parament d’aquesta construcció consisteix en un doble aparell de maçoneria, amb un farciment interior de pedres irregulars, tot unit amb morter de color beix rosat, amb trossets de calç, grava i sorra fina; es va utilitzar aquest mateix morter per a arrebossar l’exterior de la torre.
Domina el conjunt la torre principal, de planta quadrangular, un edifici, si fa no fa, de 16 x 15,5 m, envoltat d’un basament atalussat. Es compon de tres plantes i una terrassa a la part superior, la qual no conserva en l’actualitat el coronament originari. Té quatre obertures en cadascuna de les quatre cares, que corresponen a la planta noble, i quatre espitlleres als nivells inferiors. L’aparell és de carreus de pedra molt ben tallats a les cantonades de l’edifici i a l’emmarcament de les obertures; la resta del parament és de pedres trossejades de mida similar. La porta d’accés, situada a la cara sud, s’obre al nivell de la tercera planta i consta d’un arc adovellat sensiblement apuntat. Tanmateix, l’actual porta d’entrada s’obre al talús de la base, també a la banda sud. Les finestres de la planta noble són d’arc de mig punt adovellat llevat de la de la façana est, que presenta una finestra coronella amb columna i capitell.
La planta baixa de la torre es divideix en dues cambres —interior i exterior— rectangulars, simètriques i paral·leles. L’estança exterior, on hi ha l’escala d’accés a la planta superior, la cobreix una volta de mig punt, sobre l’arrencada de la qual sobresurten tres permòdols. L’estança interior es divideix en dos compartiments per mitjà d’una alineació de carreus; com en el cas de la cambra exterior, aquesta també la cobreix una volta de mig punt. La segona planta presenta una disposició similar a l’anterior, amb dues naus separades per un mur gruixut, de sentit nord-sud. La volta que la cobreix és una mica esperonada a les dues estances, i al sostre hi ha la trapa d’entrada a la planta noble. Aquesta tercera planta es caracteritza per tenir un espai únic; un gran arc diafragma un mica apuntat, situat al punt mig, divideix la sala en dos sectors de mides equivalents, els quals són coberts per sengles voltes apuntades. L’espai interior mostra una considerable claredat gràcies als tres grans finestrals i la porta, que s’obren al gruix del mur per mitjà d’unes voltes de mig punt. Al costat de la porta hi ha l’escala a través de la qual s’accedeix a la terrassa; com ja hem dit, es desconeix com eren coronats els seus murs perimètrics originaris.
Mare de Déu dels Àngels del Castell d’Ulldecona
Situada dins el recinte del castell d’Ulldecona, l’església és un edifici de nau única capçada a llevant per un absis semicircular, una part del qual fou excavada el 1995. La nau és coberta amb volta de canó i reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars, els quals, al mur sud, es corresponen exteriorment amb contraforts prismàtics; entre aquests s’obren finestres de doble esqueixada. La porta d’accés al temple, situada a la façana de ponent, consta d’un arc de mig punt format per grans dovelles extradossades per un guardapols motllurat; sobre la porta podem veure un ull de bou circular. El parament de l’edifici és de reble irregular, amb carreus uniformes i perfectament tallats en els arcs, els pilars i les cantonades.
Les primeres referències documentals d’aquesta església daten dels anys 1281 i 1282, quan consta que era dedicada simplement a Santa Maria. Fou la capella de la comanda hospitalera d’Ulldecona. Segons una escriptura de l’any 1433, hi ha notícia que Joan de Vilagut, castellà d’Amposta, va fer una addició a un benefici que s’havia fundat en aquest temple per tal que el beneficiat hi celebrés misses. Probablement, fou en època moderna, moment en què s’abandonà el castell i l’església va esdevenir un simple santuari o ermita, quan es canvià la primitiva advocació per la de la Mare de Déu dels Àngels. Al segle XVII s’hi efectuaven reformes i més endavant, als segles XVIII i XIX, es van consolidar les cobertes i alguns trams dels murs de la nau.
La història
Les excavacions arqueològiques dutes a terme entre els anys vuitanta i noranta han posat de manifest que l’indret on s’assenta aquesta notable fortalesa va estar ocupat en època ibèrica i, més tard, en un moment anterior a la conquesta feudal, hi va haver un nucli de poblament andalusí. Si bé el lloc d’Ulldecona s’esmenta per primer cop en la documentació medieval l’any 1120, el document més antic on es menciona la fortalesa data del 1167, quan Arnau de Jaca donà al monestir de Poblet el dret de pastura per als ramats dins el terme de castro Vallis de Chona. Segons sembla, després de la conquesta cristiana de Tortosa el 1148, el castell fou posat sota la protecció del llinatge dels Montcada, un membre del qual, Guillem de Montcada, el va cedir l’any 1173 a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Pocs anys després, el 1178, el rei Alfons I confirmava la possessió de la fortalesa i els seus termes als hospitalers, exceptuant-ne, però, els drets que hi tenien els Montcada. La colonització de l’indret no fou immediata, atesa la inseguretat del territori, per això l’inici de la seva organització i repoblament no es va fer efectiu fins el 1222, quan Ramon de Montcada donà als pobladors d’Ulldecona —anomenada més tard Ulldecona la Vella— la vila amb els seus termes. Un cop estabilitzada la colonització del lloc, la presència dels Montcada era ja innecessària, per això, el 1223, Guillem de Montcada renuncià a favor dels hospitalers a qualsevol dret que pogués tenir sobre el castell i el lloc d’Ulldecona.
Els santjoanistes, senyors de l’indret a partir d’aquest moment, el 1227 hi van fundar una comanda hospitalera dins la qual hi van fer bastir una església dedicada a Santa Maria. Al cap de poc temps, els habitants de la primitiva vila d’Ulldecona situada vora el castell, a causa de l’emplaçament poc apte per a crear un gran nucli de poblament, van demanar permís als hospitalers per a traslladar-se a la vall, a la foia d’Ulldecona; la llicència va venir de la mà del mestre d’Amposta Berenguer d’Almenara l’any 1274. Així es va formar l’actual població d’Ulldecona, anomenada en un inici Sant Lluc d’Ulldecona, tot i que continuava existint un nucli de població prop del castell.
La comanda hospitalera, que va tenir com a primer comanador Ramon de Cervera, posseïa el domini jurisdiccional sobre els termes d’Alcanar, Freginals, la Sénia, Mas de Barberans, Godall i la Galera. Els frares hospitalers van deixar d’utilitzar el castell al segle XIV, i consta que a mitjan segle XVI ja es trobava en estat de ruïna. La vida de la comanda d’Ulldecona continuà dins de la castellania d’Amposta fins a la desamortització del segle XIX. El conjunt fortificat fou adquirit per l’Ajuntament d’Ulldecona a la família Secanella l’any 1985 i, tot seguit, es va dur a terme la restauració integral dels seus edificis. L’any 1989 va ser declarat bé d’interès cultural.