Castella

Claustre romànic de San Juan de Duero, Sòria (segle XIII)

 © Fototeca.cat

País de l’Europa mediterrània, al centre de la península Ibèrica.

El primer nucli territorial amb característiques diferencials (llengua, condicionaments polítics) al qual fou aplicat el nom actual, ja al segle VIII pels autors àrabs i que es generalitzà a partir del segle IX entre els cristians, es reduïa a la Vardúlia o capçalera de l’Ebre. Al segle XI, amb la primera unió amb Lleó, ja s’identificaren quatre dialectes corresponents a la Montaña (la Vardúlia inicial i la meitat oriental de Santander), Burgos, la Rioja i Extremadura. Al segle XIII, en incorporar-se definitivament el regne de Lleó, el concepte territorial de Castella començà a desplaçar-se cap al SW i, segons Menéndez Pidal, els lleonesos, com abans els toledans, començaren a sentir-se castellans. Amb l’expansió de la corona castellanolleonesa cap a Múrcia i Andalusia, el nom de Castella com a entitat política s’estengué a tot el centre peninsular, de la Cantàbria a Gibraltar. Tanmateix, Galícia i el País Basc occidental (que formaven part de la corona castellana), i àdhuc Astúries, Andalusia, Múrcia i les illes Canàries, mantingueren fortes diferenciacions, de tal manera que, a la darreria del segle XVIII, segons Colmeiro, Espanya es dividia en regnes, principats, senyories, províncies exemptes i insulars, i les 16 províncies de Castella eren les cinc de l’antic regne de Lleó (Lleó, Zamora, Toro, Salamanca i Extremadura), les sis de Castella la Vella (Àvila, Valladolid, Palència, Burgos amb Santander i part de Logronyo, Sòria amb la resta de Logronyo, i Segòvia) i les cinc de Castella la Nova (Madrid, Toledo, Ciudad Real, Conca i Guadalajara). Amb la fi de l’Antic Règim desaparegué el concepte jurídic de Castella aplicat fins aleshores a tota la corona i als seus òrgans de govern (el Consell de Castella fou el centre polític de la corona i, des de Felip V, de tota la monarquia hispànica); això afavorí els sentiments regionalistes perifèrics, i és possible de trobar en els escrits i en les actuacions resistències creixents a anomenar-se castellans a Extremadura, a la Montaña (Santander) i al llarg de la frontera portuguesa (on perduren els dialectes lleonesos), a la Rioja, lligada amb les altres terres de l’Ebre, i a Andalusia, Múrcia i Canàries, amb una forta personalitat pròpia. La història política, jurídica, etnogràfica i lingüística ha anat, doncs, configurant un concepte de Castella representat en un paisatge exaltat romànticament d’ençà de la generació del 98; aquest paisatge es pot delimitar geogràficament per les actuals comunitats autònomes de Castella i Lleó i Castella-la Manxa.

La història

Arrels històriques

Les troballes d’indústries de l’home primitiu han estat excepcionalment denses a l’actual territori de Castella, en relació amb la resta de la península Ibèrica, sobretot les de l’època del Paleolític inferior. Els nuclis principals de descobriments han estat l’estació acheuliana de Torralba de Sòria, les terrasses quaternàries del riu Manzanares, al voltant de Madrid, i les terrasses del Jarama i del Tajo al voltant de Toledo. El Paleolític mitjà apareix també al Manzanares. El Paleolític superior no és tan dens, però cal assenyalar les pintures i els gravats de la cova de Los Casares (Guadalajara). En canvi, sembla que el Neolític fou relativament tardà en relació amb el de la costa mediterrània. La colonització agrícola de la Meseta sembla que començà a la primera edat dels metalls, amb la tradicionalment dita cultura d’Almeria, amb poblats petits, de cabanes, d’economia agropecuària, un dels més típics dels quals és el de Cantarranas, a Madrid. A l’edat del bronze, el fenomen més significatiu és la presència del vas campaniforme, un dels estils decoratius del qual, dit de Ciempozuelos, deriva d’un jaciment de la província de Madrid. La gran transformació fou provocada a la primera meitat del primer mil·lenni aC per l’arribada dels pobles indoeuropeus, que, fusionats amb els antics habitants, donaren lloc als grups coneguts a través dels historiadors grecs i sobretot dels romans: els celtibers, dividits en diversos grups; a l’est, els vacceus de la zona central del Tajo, els vetons cap a l’oest, els carpetans al centre, i els oretans a Castella la Nova, més altres grups menors. Tots aquests pobles foren classificats com a celtes pels autors clàssics, contraposant-los als pobles ibèrics de la part sud i est de la península Ibèrica. En efecte, parlaven llengües d’origen indoeuropeu, tenien una estructura social tribal i no urbana, i la base econòmica era, llevat del cas dels vacceus, sobretot ramadera. Es mantingueren relativament al marge de les influències de les grans civilitzacions mediterrànies que matisaren les cultures d’Andalusia i de la zona ibèrica. Els cartaginesos assajaren intents de penetració a la segona meitat del s III aC, abans de la Segona Guerra Púnica. Establerts els romans a tot el litoral mediterrani vers el 200 aC, n'emprengueren la conquesta, basant-se en les posicions que mantenien a Andalusia i sobretot des de la vall de l’Ebre, conquesta difícil, que donà lloc a llargs episodis guerrers i que no acabà sinó amb la presa de Numància (133 aC). Des d’aleshores Castella esdevingué domini romà, i lentament s’hi produïren grans transformacions. Els romans incorporaren el territori, de primer a la província Citerior, amb capital a Tàrraco, establiren per primera vegada ciutats importants, com Clunia Sulpicia, prop de La Coruña del Conde (Burgos), Segobriga, a la rodalia d’Uclés (Conca), o Toletum, predecessora de l’actual Toledo, entre altres. Establiren latifundis presidits per grans vil·les, que provocaren les explotacions agrícoles a gran escala. És probable que aleshores comencés el conreu extensiu dels cereals. Durant la nova divisió provincial, una gran part del territori passà a la província Cartaginense.

Els visigots

Els establiments de població visigoda que han deixat un rastre més marcat a la península Ibèrica tingueren lloc a l’altiplà castellà i especialment a la Tierra de Campos els anys 462 i 497. Aquest grup humà, conjuntament amb el celta, contribuí a diferenciar les aptituds econòmiques de la Meseta. Els visigots traslladaren, per motius estratègics, el centre de gravetat de la seva política a Toledo (560), i crearen la superestructura política del regne visigot sobre el divers conjunt peninsular hispanoromà, el qual desaparegué ràpidament amb la penetració musulmana (711).

L’època comtal castellana

Durant el segle VIII el procés de lluita contra l’islam fou de resistència darrere les muntanyes del sistema Cantàbric. Els nuclis cristians defensius apareixen organitzats en forma de petits comtats o regnes. A l’occident peninsular, Alfons I d’Astúries (739-757) allunyà els musulmans de les muntanyes lleoneses i recorregué la conca del Duero, i, a la segona meitat del segle VIII, s’inicià la fortificació de les terres situades entorn de l’únic pas, Las Conchas de Haro, que podien utilitzar els musulmans contra el regne d'Astúries; així la zona de Cellorizo, Haro, Pancorbo i Lantarón es poblà de castells i, vers el 800, una part de les antigues terres de Vardúlia, entre la Cantàbrica i l’Ebre, canviaren el seu nom pel de Castella. Aquest districte asturià era administrat per un iudex o comte sota vassallatge del rei d’Astúries. Els comtes castellans impulsaren la reconquesta i Diego Rodríguez assentà les bases del primer nucli de la futura ciutat de Burgos (884). L’extensió de territoris entre el sistema Cantàbric i el Duero —antiga Celtibèria— fou repoblada amb l’emigració de càntabres i bascs, al pla, i de mossàrabs del sud —a partir del segle X—, aquests darrers especialment importants com a elements econòmics introductors d’unes arts i uns oficis. Els reis d’Astúries-Lleó repoblaren Astorga (854), Lleó (856), Zamora (899), Simancas (899) i Salamanca (941), i els comtes de Castella, Burgos (896), Gormaz, Osma (912), Àvila i Sepúlveda (940). El fur de Sepúlveda fou desplaçat, en l’avançada des del Tajo, pel Fuero juzgo o de los jueces de León (1017-20), sempre rebutjat pels comtes castellans. El sistema d’ocupació de la terra per aprisió donà lloc a una estructura social d’homes lliures. Aquests sovint, a partir del segle XII, s’encomanaren lliurement a un senyor, cosa que donà lloc a l’encomanda territorial o terres de behetría. Els reis d’Astúries-Lleó dividiren Castella en comtats. Ferran González (920-970) els unificà hàbilment, aconseguí la vinculació hereditària de les terres a l’est de la Liébana i del Pisuerga i s’independitzà; aquesta actitud significà la reacció de la realitat originàriament bascocàntabra del comtat castellà contra la monarquia imperial neogòtica lleonesa. Durant el seu govern s’introduí a Castella la regla benedictina i aparegueren les comunitats rurals autònomes proveïdes de certs privilegis (concejos castellans). Durant el regnat de Ramir II, el comte de Portugal Gonçalo Menendes adoptà el títol de dux magnus, i això obrí el camí a la futura separació del comtat del regne de Lleó (segle XII). Els atacs d’Almansor els darrers decennis del segle X posaren en perill els avanços de la reconquesta castellanolleonesa, però després de la seva mort (1001) restà afermada la frontera del Duero. Les tensions entre Lleó, Castella i Navarra per l’hegemonia a l’occident peninsular acabaren amb l’assassinat del comte de Castella Garcia Sánchez (1029) i l’entronització de Ferran I, segon fill de Sanç III de Pamplona, amb el títol de rei, el qual s’annexionà Lleó (1037) i incorporà les terres entre el Cea i el Pisuerga al regne de Castella.

El regne de Castella fins a Ferran III

El regnat de Ferran I (1037-65) coincidí amb la debilitació del poder musulmà dividit en taifes, feblesa que el rei castellanolleonès aprofità per a imposar el règim de paries o tributs regulars sobre els regnes musulmans de Toledo, Saragossa, Badajoz i Sevilla, i per avançar, a l’occident, fins al Mondego i prendre Lamego i Coïmbra (1064). En el curs dels segles XI i XII, els regnes de Lleó i Castella en dues ocasions restaren temporalment separats (1065-72 i 1157-1230), fins a la unió definitiva en la persona de Ferran III.

Reis de Castella i Lleó

La unió comportà l’hegemonia del caràcter neogòtic de la monarquia lleonesa, i la corona de Castella esdevingué continuadora de la seva política imperial. Alfons VI de Lleó (1065-1109) uní (1072) Castella, aprofitant la mort de Sanç IV de Pamplona, ocupà (1076) Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, part de la Bureba i la Rioja, donà impuls a la reconquesta (ocupà Còria el 1079 i Toledo el 1085) i prosseguí la repoblació de les terres del Duero segons el sistema d’aprisió, amb la col·laboració dels monestirs cluniacencs. En el seu regnat, amb la importància que adquiriren els pelegrinatges a Sant Jaume de Galícia, l’economia castellanolleonesa acusà l’aparició d’una classe comerciant i d’una indústria menestral fomentades pels francs. L’arribada dels almoràvits (1086), amb la derrota cristiana de Sagrajas, aturà la reconquesta al Tajo. Alfons VI intentà, amb la seva política matrimonial (casà la seva filla Urraca amb Alfons I el Bataller, rei d’Aragó i de Navarra), de frenar l’avançada almoràvit. Durant el regnat d’Urraca (1109-26) els comerciants de tots els estats cristians occidentals, des de Logronyo fins a Sant Jaume de Galícia, amb la col·laboració espontània dels camperols i el baix clergat i emparats per Alfons el Bataller, es revoltaren contra l’alta noblesa i l’alt clergat, que eren protegits per Urraca. Alfons VII l’Emperador (1126-57) s’esforçà per dominar els passos de Sierra Morena, repoblà les riberes del Tajo, aconseguí el reconeixement com a senyor de les taifes de Jaén i Còrdova i conquerí Calatrava i Almeria (1147). Amb ell es consumà la separació de Portugal. A la mort d’Alfons el Bataller (1134), Alfons VII de Castella-Lleó s’apressà a ocupar, d’una banda, la Rioja amb Nájera, i, de l’altra, el regne de Saragossa, que havia conquerit aquell rei aragonès per tal d’aconseguir una sortida de Castella per la vall de l’Ebre. La unió d’Aragó i Catalunya posà fi als plans hegemònics castellans sobre Aragó, bé que el vassallatge dels reis d’Aragó als de Castella per aquest territori es mantingué fins el 1177. L’enfortiment dels estats cristians i el desig d’avançar vers el sud determinà, després del 1134, l’establiment del tractat de Tudellén (1151), que assignava les zones d’influència castellanolleonesa i aragonesa. Amb Alfons VIII de Castella (1157-1214), la separació de Castella i Lleó, les lluites nobiliàries entre els Lara i els Castro, l’avançada almohade, així com la pressió de Sanç VI de Navarra, que recuperà terres d’Àlaba i la Rioja, col·locaren Castella en una situació difícil. Això no obstant, Alfons VIII assegurà el domini sobre Vitòria i Guipúscoa (1200), i també, amb l’ajuda dels concejos, avançà la reconquesta (Conca, 1177; Cazorla 1179); fou batut pels almohades a Alarcos (1195), però amb la col·laboració dels regnes cristians peninsulars —a excepció de Lleó—, els derrotà a Las Navas de Tolosa (1212). El seu regnat preludià la Castella del segle XIII: durant aquests anys la marina càntabra començà el seu impuls, adquiriren personalitat les comunitats castellanes (Sòria, Segòvia, Àvila i Conca). Començà a aparèixer l’organització administrativa de les merindades, s’inicià el latifundisme i l’explotació ramadera de la Manxa i Extremadura, els cistercencs intensificaren els conreus al nord, i hom formulà una política monetària reial amb l’establiment d’un sistema bimetàl·lic, en el qual les monedes d’or (maravedís, dobla) eren fidels al sistema musulmà, i les de plata (dinero, burgalés, alfonsins), al carolingi. Mentre regnaren els reis castellans Alfons VIII i Enric I (1214-17), Lleó, amb Ferran II (1157-88) i Alfons IX (1188-1230), també avançà la reconquesta (Alcántara, 1183); aquest període es caracteritzà per l’aparició i l’increment, al costat de l’orde militar de Calatrava (1163), dels ordes militars lleonesos de Sant Jaume (1171) i d’Alcántara (1183), i per la gestació (1188) de les corts lleoneses —les corts castellanes aparegueren probablement també al final del segle XII o al començament del XIII amb l’ingrés dels representants de les ciutats a la cúria règia de Lleó. El 1230, en unir-se Lleó i Castella, s’inicià el costum de reunir corts comunes a ambdós regnes. A partir, però, del 1293 es tornaren a reunir separadament, fins a la segona meitat del segle XIV.

La corona castellana fins el 1469

En el curs del segles XIII Castella sotmeté els musulmans de Múrcia i conquerí l’Andalusia occidental. El territori conquerit fou excessivament gran per a continuar la mateixa política militar i repobladora. El règim de capitulacions fou substituït per l’ocupació militar de les ciutats i l’expulsió de llurs habitants. El tipus de conreus intensius de la zona ocupada no permetia, però, l’expulsió dels camperols musulmans i, d’altra banda, Castella no disposava d’un potencial demogràfic suficient per a ocupar les terres conquerides. Gent de Castella i de Lleó emigraren vers el sud i perjudicaren així l’economia senyorial, fet que provocà el procés d’adscripció a la gleva característic de la baixa edat mitjana (Ordenamiento de Alcalá, 1348; Fuero Viejo de Castilla, 1356). Les revoltes morisques del camp de Múrcia (1263-64) i del camp andalús (1263) determinaren l’expulsió de la població rural musulmana; aquesta fou substituïda a Múrcia per una repoblació catalana, però a Andalusia la manca de braços obligà a substituir l’economia intensiva per l’extensiva de l’olivera i la ramadera. El latifundisme agrari andalús es vertebrà entorn de la frontera granadina per tal de contrarestar les incursions musulmanes. Els ordes militars de Sant Jaume, Calatrava i Alcántara, que ja havien ocupat l’Alcarria, els Montes de Toledo, la Manxa i Extremadura, ampliaren llur poder, cosa que féu també la noblesa, la qual començà a esdevenir l’estructura de xoc contra la monarquia que actuà els darrers decennis del segles XIII i en el curs dels segles XIV i XV (infants de La Cerda, Trastàmara, etc). A causa de l’increment de la ramaderia, que des del segles X era un element important en l’economia castellana, Alfons X promulgà les ordenances del Honrado Concejo de la Mesta de los Pastores de Castilla (1273), com a mesura encaminada a facilitar la gestió fiscal del rei sobre la Mesta o juntes de veïnatge que tenien cura de l’organització dels ramats (ingressos fiscals de servicio i montazgo). La monarquia assegurà també el seu pressupost amb els imposts sobre el comerç (alcabala, sisa, almojarifazgo, etc) La conquesta de Sevilla (1248) dou d’una importància decisiva per al desenvolupament del comerç i de la marina castellana. Sota l’impuls dels interessos genovesos, Sevilla esdevingué cap de pont entre el comerç de l’Atlàntic i de la Mediterrània. Els genovesos organitzaren les fires del sud: Sevilla (1254), Cadis (1284), Talavera (1294), i afavoriren el comerç de la llana. Sevilla també controlà l’or i els esclaus que procedien d’Àfrica a través de les Canàries i el comerç del sucre canari. Es desenvolupà també el comerç de la Cantàbrica relacionat amb el vi de Gascunya, el ferro de Biscaia i la llana castellana. Els ports de Castro Urdiales, Santander, Laredo i San Vicente de la Barquera (arquebisbat de Burgos) i els de Bermeo, Getaria, Sant Sebastià i Hondarribia (bisbat de Vitòria) formaren (1296) l’Hermandad de la Marina de Castilla con Vitoria. El comerç bascocantàbric aconseguí, durant la Guerra dels Cent Anys, de fer-se seu el mercat europeu de la llana (Flandes, sobretot) i de desbancar Anglaterra. La competència econòmica entre Castella (Burgos) i el País Basc (Bilbao) fou resolta per la corona afavorint el port de Santander mentre a Bruges castellans (1441) i bascs (1451) s’organitzaven independentment. Entorn del comerç de la llana del nord nasqueren les fires de Medina del Campo (1321) i de Burgos (1339). El fisc reial prohibí les fires franques (1430) i Medina esdevingué, des del 1450, el centre financer de la corona. En el decurs dels segles XII-XV, Segòvia, Zamora, Àvila, Sòria, Palència, Múrcia, Còrdova, Osma, Calahorra, Sigüenza, Toledo, Conca i Baeza havien aconseguit de desenvolupar una indústria tèxtil de draps de llana a la qual fou negada la protecció (1438 i 1462) a causa dels interessos de la noblesa i de la monarquia dels Trastàmara sobre els ingressos de l’exportació de la llana en brut. El caràcter de potència que adquirí aleshores Castella fou aspirar —sense èxit— Alfons X a apoderar-se de Navarra i de Portugal i a apropiar-se del títol imperial; amb ell, però començà la compilació jurídica castellana de Las Partidas. Les tensions entre els interessos del rei i els de la noblesa presidiren als segles XIV i XV a Castella. Sanç IV hagué de fer cara al desig de la noblesa potent (els de Cerda) d’arbitrar en la política castellana, i la crisi pilítica fou aprofitada pels catalans, que ocuparen temporalment Múrcia. Sotmesa la noblesa, Alfons XI derrotà els benimerins (el Salado, 1340). El 1348 es produí la primera onada de la pesta negra, que havia d’impossibilitar de posar fi a la reconquesta. El descens de la població provocà un descens en la ja poc desenvolupada producció agrària i menetral, i un augment dels preus i dels salaris. Pere el Cruel, representant els interessos menestrals i financers dominats pels mossàrabs d’origen andalusí, moriscs, jueus i conversos, que ocupaven el lloc d’una burgesia urbana a penes existent a Castella, s’oposà a la Castella senyorial i agropecuària representada per Enric de Trastàmara: mentre, en plena Guerra dels Cent Anys, Anglaterra (interessada per Biscaia), Navarra (interessada per Guipúscoa) i els genovesos feien costat a Pere el Cruel, França (interessada per la flota castellana) i Pere III de Catalunya-Aragó (interessat per una Castella que no fes la competència a la indústria menestral catalana) ajudaven Enric. El triomf d’aquest últim a Montiel (1369) representà el triomf de la Castella nobiliària i pastoral, i els regnats dels Trastàmara es caracteritzaren per les guerres civils endèmiques provocades per la preponderància de l’aristocràcia. Enric encetà una política matrimonial encaminada a afavorir les pretensions de la seva família sobre Portugal, on el seu fill Joan I fou derrotat a Aljubarrota (1385), i sobre la corona catalanoaragonesa (matrimoni de Joan I amb Elionor d’Aragó, fonament legal dels drets de Ferran d’Antequera a Casp el 1412). El conestable de Castella Álvaro de Luna s’erigí en defensor de la monarquia durant el regnat de Joan II, de primer contra els infants d’Aragó (Joan i Enric de Trastàmara), i després contra el futur Enric IV i els Pacheco. Enric IV, posteriorment, hagué de fer cara, amb l’aliança de Portugal, a les tensions nobiliàries encapçalades per la seva germana Isabel, que comptà, durant la guerra civil, amb l’aliança de la casa Trastàmara catalanoaragonesa, aliança consolidada amb el seu matrimoni amb Ferran, futur rei de Catalunya-Aragó (1469). El bàndol nobiliari representat per Isabel triomfà set anys més tard a Toro sobre Alfons V de Portugal i Joana la Beltrajana (filla d’Enric IV)

El regnat d’Isabel i Ferran

Formació i evolució de la monarquia hispànica

El lligam matrimonial d’Isabel i de Ferran no comportà cap canvi en l’estructura constitucional dels regnes de la corona catalanoaragonesa. Quant a Castella, per la concòrdia de Segòvia (1475) Ferran restà associat al seu govern. Hom ha relacionat aquesta concòrdia amb el lema del Rei Catòlic tanto monta. Castella, però, més extensa i rica en homes, portà la iniciativa, no solament en el terreny de la política exterior pròpia (reconquesta, política matrimonial relativa a Portugal, expansió atlanticoafricana), sinó també en afers lligats a la política catalanoaragonesa (projecció mediterrània, incorporació de Navarra). Per la guerra de Granada (1481-92), aquest regne restà annexionat a la corona de Castella. La unió amb la corona catalanoaragonesa restà trencada a la mort d’Isabel el 1504: fins i tot Ferran fou desplaçat de l’administració del regne de Castella pel seu gendre, l’arxiduc d’Àustria Felip (Felip I de Castella), a la mort del qual esdevingué regent l’arquebisbe de Toledo, Cisneros; fins al retorn de Ferran II de Nàpols no fou restituïda al rei de Catalunya-Aragó l’administració de Castella. A la seva mort (1516), mentre deixava com a regent a la corona catalanoaragonesa el seu fill Alfons, arquebisbe de Saragossa, ordenà el retorn, com a regent de Castella, del ja cardenal Cisneros. La unió personal d’ambdues corones fou establerta definitivament amb Carles I (1519). Durant aquest període s’inicià la projecció atlanticoafricana de Castella: ja el 1479, pel tractat d'Alcáçovas, es reservava els seus drets al domini de les Canàries a canvi de les pretensions portugueses sobre la costa africana. El 1515 la corona castellana s’annexionà Navarra, que conservà també el règim propi, després d’un breu parèntesi (1512-15) d’incorporació a la catalanoaragonesa. Castellans a sou de Ferran II de Catalunya-Aragó conqueriren el regne de Nàpols (1505) i participaren en l’expansió a l’Àfrica mediterrània, no solament en la zona reservada a Castella (Melilla, 1497; Peñón de Vélez de la Gomera, 1508), sinó també a la reservada a Catalunya-Aragó (Mers-el-Kebir, 1505; Orà, Bugia i Trípoli, 1509-10). La conquesta d’Amèrica fou també una empresa castellana: els indis foren considerats súbdits de la corona castellana, i el nou territori —segons butlla d’Alexandre VI (1493)—, considerat de la corona de Castella. L’acord de Tordesillas (1494) amb Portugal ratificà la divisió del món en dos hemisferis: l’oriental, portuguès, i l’occidental, castellà. Respecte a la política interior, hom tendí a l’autoritarisme, i els òrgans de govern foren reorganitzats en un intent de frenar la preponderància política de la noblesa (andalusa i gallega); per tal de protegir l’ordre públic hom establí la Santa Hermandad (1476); els municipis foren col·locats sota la tutela d’uns funcionaris reials, baixa noblesa de formació universitària versada en dret romà, els corregidores, i hom donà un paper preponderant enfront de les corts al Real Consejo de Castilla (1480), creat ja el 1385. Paral·lelament, hom tendí a facilitar l’acció governamental amb la codificació de les lleis (ordenanzas del 1484), labor de Lorenzo Galíndez de Carvajal, i recopilació de Toro (1505). Però aquest intent d’autoritarisme restà neutralitzat per la realitat socioeconòmica castellana. La situació demogràfica de Castella segons el cens de Quintanilla (1482) era d’uns 6 a 7,5 milions d’habitants. El signe demogràfic era bo i compensà les pèrdues produïdes amb l’establiment de la inquisició el 1478 (fugida de conversos), l’expulsió dels jueus (uns 150 000) el 1492 i la sortida de moriscs granadins (uns 300 000) després de la revolta del 1502. Però el valor d’aquestes pèrdues està més en funció de la qualitat econòmica que no del nombre. El regnat dels Reis Catòlics estabilitzà el domini social i econòmic de l’aristocràcia: les corts de Toledo del 1480 en respectaren les propietats i els drets adquirits abans de les commocions nobiliàries del regnat d’Enric IV (1464), les lleis de Toro (1505) formalitzaren el dret de mayorazgo que vinculava una propietat al primogènit, i a Granada foren concedits grans latifundis. Andalusia fou repartida pràcticament entre els Guzmán, Medina Sidonia, la Cerda, Medinaceli, Ponce de León, Arcos, Fernández de Córdoba, Mendoza i la mitra de Toledo; Extremadura, entre els Suárez de Figueroa i l’orde d’Alcántara; la Manxa, entre els ordes de Sant Jaume i Calatrava, el bisbat de Toledo i els Villena. Les classes privilegiades (la noblesa representava l’1,5% de la població) posseïen el 97% de la terra (per propietat directa o jurisdicció); d’aquest 97%, el 45% era de l’Església. Això no obstant, els monarques procuraren de debilitar el paper polític de la noblesa introduint elements de la classe mitjana en els consells reials i reclutant els corregidors dels municipis entre la baixa noblesa, bé que el poder executiu subaltern (virregnats, oficis d’alta graduació militar) fou de l’alta noblesa. La manca d’una mà d’obra qualificada a partir de l’expulsió de jueus i conversos obligà a demanar menestrals estrangers (pragmàtica de 1484), i aquest buit s’agreujà en començar la demanda antillana (1505-20) que, en una primera etapa, encara pogueren cobrir els draps de la zona central castellana (Segòvia, Sòria, Àvila i Toledo). La política econòmica dels Reis Catòlics a Castella es caracteritzà per la resolució a favor de la ramaderia; el principal beneficiari de la Mesta era la monarquia a través del control dels grans maestrazgos dels ordes militars, de la regulació monopolística del comerç de la llana, centralitzat a les fires de Medina del Campo, Villalón i Rioseco, i a través de l’orde de Sant Jaume. El 1480 fou creat un organisme de finances, la Sala de Contadores Mayores, per organitzar la política fiscal. La protecció de la Mesta perjudicà greument l’agricultura; començà aleshores a produir-se l’èxode del camp, i Castella arribà a esdevenir deficitària de blat (el 1506 començaren les importacions de gra en massa). Burgos i Bilbao es disputaren el monopoli del comerç exterior de la llana a la Cantàbrica. Intents i tímides mesures poc coherents de dirigisme econòmic presidiren aquest regnat: intent d’un control monetari (creació de l'excelente de Granada d’or, 1497) a causa de la caiguda dels preus de la darreria del segle XV; desig de crear una marina mercant per a Amèrica; interès pel monopoli de l’or i de la plata americans, fet que motivà la creació de la Casa de Contratación de Sevilla i el monopoli de tot el comerç americà.

La política imperial dels Àustria

El duc de Borgonya i Flandes, Carles, el 1516 heretà dels seus avis materns les corones castellana i catalanoaragonesa, i el 1519 fou coronat emperador. El nou monarca vinculà Castella a un programa polític europeu.

El monestir d’El Escorial, fet construir per Felip II de Castella en agraïment a la victòria de Saint Quentin (1557)

© Arxiu Fototeca.cat

La monarquia austríaca hi trobà els homes i els diners (la dèbil burgesia, derrotada el 1521 a Villalar, després de la revolta de les Comunidades, no tenia força política per a oposar-se a la concessió a la Mesta) per a la seva política imperial. Carles V creà òrgans de govern, uns de generals de la monarquia, com el Consell d’Estat (1526), una part de les funcions del qual passaren després al nou Consell de Guerra, i uns altres d’específics per a Castella, com el Consell d’Hisenda (1523), el Consell de la Inquisició (1553), el Consell d’Índies (1529), que s’afegiren als creats pels Reis Catòlics (Consell de Castella, 1480; Consell dels Ordes, 1489; Consell de la Croada, 1509), paral·lels als creats als altres estats de la monarquia; els consells castellans s’anaren ampliant, àdhuc sobre les institucions pròpies dels altres regnes. Carles V, per fer realitat el seu imperi, hagué d’enfrontar-se amb França, i després de la pau de Cambrai (1529) encara hagué de fer cara a l’aliança francoturca. Acabada la lluita amb França (Crépy, 1544), els conflictes de l’Alemanya protestant acapararen la seva atenció, i immediatament després de la treva de Vaucelles (1556) abdicà deixant aFelip II les corones hispàniques amb l’imperi colonial, Itàlia, i les possessions de Borgonya (Països Baixos, Luxemburg i Franc Comtat). El nou monarca (1556-98) recolzà la seva política exclusivament sobre Castella i el tresor americà. Organitzà una monarquia confessional centralitzada a través de la qual prosseguí l’expansió castellana a Amèrica, obtingué per part de França el reconeixement de la seva hegemonia a Europa (Château-Cambrésis, 1559) i reprimí durament la rebel·lió dels Països Baixos (1566), aixecats contra l’imperialisme del rei. Reprimí també durament la revolta d’Aragó encapçalada pel justícia enfront de les intromissions reials (1592). Encara obtingué la unió de Portugal (1581), i intervingué al costat de la Lliga Catòlica en les guerres de religió de França, i intentà, sense èxit, de contrarestar el paper hegemònic d’Anglaterra en la mar (derrota de l’Armada Invencible, 1588). També reprimí la insurrecció de Las Alpujarras (1567-71), i amb la Santa Lliga contingué els turcs (Lepant, 1571). Amb els regnats de Felip III (1598-1621) i Felip IV (1621-65), la política restà en mans de l’aristocràcia castellana a través del règim de validos, que prosseguiren la política imperialista austríaca —intervenció en la Guerra dels Trenta Anys—, malgrat la decadència econòmica castellana i la depressió del comerç amb Amèrica, i intentaren, per portar-la endavant, la centralització financera i administrativa de les altres corones de l’imperi dels Àustria, cosa que provocà l’aixecament (1640) de Portugal, que obtingué la independència el 1668, i de Catalunya, derrotada el 1652. Per la pau de Westfàlia (1648) fou reconeguda la independència d’Holanda, i per la pau dels Pirineus (1659) foren cedits a França el Rosselló, l’Alta Cerdanya, l’Artois i les places de Flandes, Hainaut i Luxemburg. L’esforç bèl·lic castellà, en homes i diners, prosseguí enfront de la política imperial de Lluís XIV, i les paus d’Aquisgrà (1668), Nimega (1674) i Rijswijk (1697) no feren sinó ratificar, amb la pèrdua de l’herència borgonyona, la debilitat política de Felip IV i Carles II. Enfront de la decadència i el centralisme de Castella, els altres regnes de la monarquia intentaren també d’intervenir en la política hispànica amb objectius més aviat econòmics, i Joan Josep d’Àustria fou el primer polític castellà que cercà el recolzament en les forces econòmiques catalanes per assumir el poder a Madrid (1668). Aquestes mateixes forces s’alinearen al costat de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió a la monarquia hispànica, en la qual, però, el nacionalisme aristocràtic castellà vinculat a l’absolutisme borbònic s’imposà.

La societat i l’economia castellana als segles XVI i XVII

Durant els dos darrers terços del segle XVI la corona castellana augmentà la població en un 40%. Hom avalua la seva població en 8.304.000 h. vers el 1600, amb una densitat de 22 h per km2 (Santander i Astúries, 27,4; Castella i Lleó, 26; Andalusia i Múrcia, 19,1; la Manxa i Extremadura, 15,9). La corona castellana, que representava els 2/3 del territori peninsular, contenia les 3/4 parts de la població. L’atracció del monopoli andalús del tràfic d’Índies polaritzat a Sevilla i a Cadis ocasionà desplaçaments de castellans cap a Andalusia, i la rebel·lió morisca de Las Alpujarras (1568) implicà també la dispersió cap a Castella, i el seu buit fou ocupat per la gent del nord i el centre peninsulars. L’existència de minories racials i religioses (conversos, moriscs expulsats entre 1601-11) estimulà la lluita entorn de la limpieza de sangre i afavorí l’aversió dels cristianos viejos envers el treball menestral i mercantil que solien ocupar aquestes minories. L’economia seguí la tradicional orientació agropecuària. Això no obstant, l’etapa immediata al descobriment de les Índies, l’afluència de metall i l’obertura del mercat americà conduïren, entre el 1500 i el 1550, a l’estímul de la indústria de la llana a Segòvia, Toledo, Còrdova i Conca, les manufactures de la qual arribaven a Amèrica, Portugal i Itàlia. A aquesta puixança manufacturera de la Meseta fou deguda la formació d’un estament social, el burgès, principal motor de la lluita de les Comunidades (1520-21), oposada a la política imperialista de Carles I. Però la manca d’una tradició menestral i la poca mà d’obra especialitzada, així com l’augment dels preus dels productes manufacturats a causa de l’increment de la circulació monetària i la protecció del comerç en brut de la llana per part de la monarquia, provocaren l’estancament d’aquesta indústria i l’èxit de la competència dels teixits estrangers (genovesos i flamencs). Destacaren, tanmateix, els teixits de seda de Toledo i Granada i les pells adobades. La demanda americana de productes agrícoles donà un cert impuls a l’agricultura, bé que l’aristocràcia i l’església (mayorazgos i béns de mans mortes) en foren els principals beneficiaris, sobretot en substituir els antics drets feudals per arrendaments i fer les inversions a través dels censos al quitar, préstecs al pagès a curt termini amb interessos crescuts. L’autoaprovisionament de les Índies i l’augment dels preus de cost agrícoles (1550-70) endeutaren el pagès i provocaren el retrocés agrícola, amb l’excepció de la vinya i l’olivera andalusa (Úbeda, Baeza), pròximes als nuclis del comerç. La puja dels preus perjudicà també el comerç de la llana, i la Mesta disminuí els seus efectius (1512-21: 2.838.351 ovelles; 1557-61: 1.998.845). La crisi econòmica de Castella s’accentuà amb la política imperialista de la monarquia, amb els préstecs (asientos, juros) dels banquers genovesos, flamencs i alemanys ja des de Carles I, reembossats a través de les fires, com les de Medina. Les despeses bèl·liques augmentaren, i l’esgotament de les mines americanes, així com la pirateria anglesa, posà en risc i disminuí els ingressos del tràfic indià; el rei acudí a diverses mesures (pròrroga del venciment de deutes, sobrevaloració de l’or, reducció de les taxes de rendes), però el 1557, el 1575 i el 1596 s’hagué de declarar insolvent. Hom exigí més a les corts castellanes (servicio de millones, 1590). Al segle XVII la situació s’agreujà i hom intentà d’obtenir la contribució extraordinària dels altres estats, cosa que provocà l’aixecament de Catalunya. La monarquia cercà en el coure i la devaluació monetària l’arma creditícia: actuà arbitràriament sobre la moneda entre 1599 i 1680 i provocà desequilibris greus sobre els preus castellans. Amb l’arribada de l’or del Brasil (1680), la política monetària i els preus assoliren un cert equilibri. Castella, però, perjudicada per les fams, les lleves i les pestes de 1648 a 1654, perdé una gran part de la seva població, i s’accentuà l’èxode rural. Hom intentà de pal·liar la crisi econòmica a través de diversos plantejaments teòrics (arbitrisme).

La corona de Castella centre de l’estructura política de l’estat borbònic

Amb l’entronització de la dinastia borbònica s’imposaren els criteris del despotisme il·lustrat i, com a conseqüència, la centralització politicoadministrativa dels territoris situats sota la sobirania de la nova dinastia, sota una estructura política de signe castellà; de primer, simple annexió a Castella: Aragó i País Valencià el 1707; després, introducció d’un règim especial (decrets de Nova Planta) de submissió per mitjà de la diarquia capità general-audiència: Aragó (1711), Mallorca (1715), Principat de Catalunya (1716), País Valencià (1716), Menorca (1782). Un centre impulsor de la política de la corona fou el Consell de Castella. El nou règim també instaurà novetats profundes a Castella; així, l’antiga secretaria del despatx universal, sorgida al segle XVI amb els consells, el 1714 restà estructurada en quatre secretaries: estat, afers eclesiàstics i justícia, guerra i marina, i Índies. Hom tendí també a incorporar al Consell d’Hisenda de Castella, a través de la Diputación del Reino, les antigues administracions autònomes dels altres regnes de la monarquia. El 1754 fou creada la secretaria d’Hisenda. L’organització de les finances públiques fou completada amb una xarxa de funcionaris, entre els quals destacaren els intendents, introduïts el 1749. Els recursos econòmics es basaren en les rendes generals que gravaven el comerç exterior, en les rendes provincials de Castella i en monopolis i estancs: l’intent d’aplicar a Castella el cadastre introduït a Catalunya el 1716, dut a terme el 1749 pel marquès de La Ensenada, fracassà davant la forta resistència social. L’aliança amb Napoleó facilità l’ocupació francesa (1808-14), la qual condicionà el règim afrancesat amb la monarquia de Josep I, contra el qual aparegueren les juntes provincials espontànies. Aquestes juntes desembocaren cap a unes forces polítiques unitàries (Constitució de Cadis de 1812), també de model francès i de tendència jacobina, que trencaren amb les institucions tradicionals castellanes i convertiren l’estat borbònic en un estat liberal modern (Espanya). Ferran VII (1814-33), exceptuant el parèntesi del Trienni Constitucional (1820-23), imposà de nou l’absolutisme borbònic i l’Antic Règim.

Les transformacions socials i econòmiques de Castella al segle XVIII

Castella en el curs del segle XVIII experimentà un augment del seu potencial demogràfic, que no assolí, però, les proporcions europees (hom avalua en 6.700.000 h. la població de Castella a la fi del segle). Persistiren les estructures agràries dels segles anteriors; la setena part de la terra era sota la jurisdicció eclesiàstica (la qual posseïa una quarta part de les rendes agrícoles). La noblesa continuava posseint una gran força econòmica. El lloc de la burgesia passava a les classes mitjanes, ocupades en oficis liberals o burocràtics, les quals, juntament amb la noblesa, promogueren el creixement brillant de Madrid. La política econòmica borbònica tendí a la promoció d’instruments educatius de reforma (societats econòmiques d’amics del país) enfront de l’educació tradicional; a l’abolició de la incompatibilitat legal entre estat nobiliari i activitat comercial i industrial (1783); al lliure comerç dels cereals castellans (1765), mesura que fracassà per manca de preparació agrària —iniciada sota la influència d’idees fisiocràtiques i el signe de la revolució dels preus agrícoles (vers el 1735)—. encaminada a posar en valor les terres de baldío i a promoure una distribució de les terres comunals (1766-93); a l’extensió de l’emfiteusi; a la disminució de la influència de la Mesta (1758); a l’establiment primer del règim de companyies privilegiades i, des del 1756, a l’inici de la política encaminada a l’establiment del lliure comerç (1765 i 1778); a la promoció de gremis privilegiats i de les fàbriques de manufactures reials, que fracassaren per manca de preparació econòmica i tècnica; a la supressió de duanes amb els altres antics regnes de la monarquia (1714, 1717), a excepció de les províncies exemptes (Navarra, País Basc), mesura que, davant la penetració d’una gran quantitat de manufactures catalanes a Castella, el govern hagué de frenar (duanes de Fraga i Tortosa, 1742). Hom reeixí en la comercialització internacional dels vins generosos i en la comercialització castellana de la indústria farinera de Santander (conseqüència de l’obertura dels ports de Guadarrama i d’El Escudo). Fou també important el paper exercit per la immigració qualificada catalana, que promogué el conreu de la roja (Valladolid). La política exterior, encaminada a mantenir les colònies enfront de les potències europees, resultà cara per a l’economia castellana, i la monarquia es veié obligada a emetre valors reials devaluats a partir de 1781-82; la creació del Banco de San Carlos (1782) no aturà la inflació i la desfavorable balança comercial que equilibrava amb l’argent mexicà.

La societat dels segles XIX i XX

La Guerra contra Napoleó posà en entredit l’estructura socioeconòmica tradicional castellana. La noblesa restà neutralitzada per les mesures liberals de les Corts de Cadis. Foren promulgades lleis desamortitzadores (1833-60), però aquestes no donaren terres als camperols ni desintegraren el latifundisme, sinó que beneficiaren la mateixa aristocràcia i la burgesia i enrobustiren encara més el tradicional latifundisme meridional. Mentrestant es mantenia la propietat mitjana i petita, sobretot al nord del Guadarrama. Hi hagué una pèrdua de població (11%) en el curs dels primers setanta anys del segles XIX, per via, sobretot, d’emigració, accentuada el 1860 i el 1890. Nasqué aleshores el Gran Madrid, important nucli immigratori de la població rural de la Meseta. Mesures econòmiques, com és ara el decret de protecció del blat castellà (1820), en promogueren l’expandiment del conreu, però la deficiència tècnica i de transports en provocà el retrocés (1860), en part oportunament ocupat pels conreus especialitzats, com la vinya. La ramaderia durant el segles XIX tingué un paper econòmic escàs, ja que la llana deixà d’ésser objecte de comerç. Només prosseguí amb empenta la comercialització de les farines de Santander sota l’impuls de l’obertura del canal de Castella (1840). Durant alguns decennis les necessitats de la indústria tapera catalana augmentaren el valor de les suredes castellanes. Vers el 1880 les classes dirigents castellanes (cerealistes), que amb l’establiment del crèdit agrícola (1877) havien posat les bases al fonament financer del caciquisme, necessitades encara d’una política proteccionista, coincidiren amb la burgesia catalana i basca (aranzel del 1891), però toparen amb les necessitats lliurecanvistes dels vins andalusos. La doble realitat de petits propietaris a Castella la Vella i jornalers de grans propietats a Castella la Nova ha tingut una traducció en el terreny polític al segles XX: arrelament, en la primera, del corporativisme inspirat en el feixisme italià, advers a l’aristocràcia i al proletariat modern, i tendència liberal i constitucional, ja des del segles XIX, en la segona.