Castella-la Manxa

Comunitat autònoma de l’Estat espanyol, a la part meridional de la Meseta central i de la regió històrica de Castella; comprèn les províncies d’Albacete, Ciudad Real, Conca, Guadalajara i Toledo; la capital és Toledo.

La geografia

La geografia física

Des d’un punt de vista morfològic, Castella-la Manxa comprèn dues grans regions: la plana de la Meseta, que els monts de Toledo divideixen en dues (al N la conca del Tajo i La Alcarria, i al S la conca del Guadiana), i l’orla muntanyenca que voreja les planúries esmentades. A l’E, el S i l’W els límits físics de la Manxa coincideixen amb l’orla de terrenys paleozoics i mesozoics. Al N, les diferències paisatgístiques entre la plana manxega i els altiplans (páramos) de La Alcarria són de caràcter morfològic, consistents en la continuïtat a la Manxa del nivell superior del Miocè, mentre que a La Alcarria apareix fragmentat per les valls. La Manxa és una plana o plataforma estructural, d’altitud mitjana entre 600 i 700 m, formada per sediments miocènics, principalment calcaris, que recobreixen un sòcol paleozoic, el qual aflora a les serres al voltant d’Alcázar de San Juan. Fora de la plana miocènica queden les comarques del Campo de Montiel i Campo de Calatrava, si bé relacionades i dependents de la Manxa pròpiament dita. La part septentrional de la Meseta correspon a la conca del Tajo, profundament encaixat en la massa de terrenys del Terciari. La part meridional, o conca del Guadiana, és molt diferent de l’anterior. El Guadiana i els seus afluents circulen per la mateixa superfície dels altiplans calcaris, on no s’han pogut encaixar. Les aigües del Guadiana desapareixen a les fissures calcàries de Montiel i no reapareixen fins a 35 km a l’W. Aquesta és una zona mal drenada, on hi ha un cert grau d’endorreisme (Ruidera, Tablas de Daimiel). Les xarxes hidrogràfiques dels rius Xúquer, Cigüela i Záncara, que travessen la regió, són imperfectes, a causa del fet que en molts sectors hi ha escàs cabal, incapaç de construir-se un llit. El clima és de tipus mediterrani continental, amb grans contrasts tèrmics entre un estiu sufocant i un hivern rigorós. Les oscil·lacions tèrmiques mitjanes anuals són de 18-20°C, amb temperatures màximes absolutes superiors als 40°C. Les precipitacions són escasses, amb gran irregularitat interanual i concentració en pocs dies al llarg de l’any (entre 60 i 80 dies). Només Conca supera els 500 mm. La vegetació dominant a les depressions i páramos és l’estepa i el matoll. A la Serralada Ibèrica (Conca) dominen els pins. En sectors occidentals de la província de Toledo existeixen importants alzinars, restes de la gran extensió que havia ocupat antigament aquesta espècie.

Vista parcial de la ciutat de Conca

© Fototeca.cat

La geografia econòmica

Castella-la Manxa és una regió d’important tradició agrícola, bé que el pes relatiu d’aquest sector en el conjunt de l’economia ha decrescut els darrers anys (13% del PIB i 13% de la població activa el 1996). De la superfície agrícola (74% del total), el 81% és dedicada a conreus, amb un gran predomini del secà (al voltant del 90%), mentre que la resta és destinada a pastures, que predominen especialment a Conca i Guadalajara. El regadiu es concentra en unes poques àrees (La Alcarria, hortes del Tajo i el Guadiana) i ocupa poc més del 8% de la superfície. La gran propietat domina a la meitat meridional, mentre que al N del Tajo, els predis no són tan extensos. Entre els conreus de secà destaca la trilogia del blat, vinya i olivera. Com a principals comarques productores de blat sobresurten la Manxa oriental, La Sagra toledana i La Alcarria. Destaquen també els conreus d’ordi a Toledo, a més del sègol i la civada a les terres més pobres de la regió. La vinya ocupa una gran extensió a Ciudad Real, seguida de Toledo; destaquen les comarques de Tomelloso, Socuéllamos, Valdepeñas, Manzanares, Noblejas, Yepes, Ocaña, Mora i Jumilla (Albacete). L’olivera ocupa el primer lloc en extensió a Ciudad Real i el primer en producció a Toledo; destaquen les comarques de Mora (Toledo) i Daimiel i Campo de Calatrava (Ciudad Real). A la província d’Albacete, l’aprofitament parcial de les aigües del transvasament Tajo-Segura afavoreix la reconversió en regadiu d’àmplies àrees de secà, convertint una anterior zona cerealista pobra en una zona agropecuària amb producció més variada (cereals, vinya, fruiters, horticultura). La ramaderia té actualment un valor inferior a l’agricultura: destaca en primer lloc el bestiar oví, amb una producció que després de la de Castella i Lleó és la més important de l’estat, seguit del boví, concentrat principalment a Toledo. Els recursos miners són escassos, encara que hi ha un important centre huller a Puertollano (Ciudad Real), on a més es troben pissarres bituminoses. També a la província de Ciudad Real, a Almadén, hi ha els jaciments de mercuri més importants d’Espanya, uns dels més rics del món per les reserves i la riquesa del mineral. La indústria (25% del PIB i 19% de la població ocupada) comprèn l’elaboració dels productes del camp: vins, farines, xarcuteria, formatges, etc, el sector químic (complexos per a la fabricació de lubricants, parafines i dissolvents i refineria de petroli), la tradicional indústria ganivetera a Albacete, la metal·lúrgia a Guadalajara, a Toledo (fabricació d’armes) i Alcázar de San Juan (material ferroviari), la maquinària per a mines a Puertollano, els aglomerats de fusta i suro a Conca i Toledo, i el vidre, la ceràmica i els materials de construcció a Talavera de la Reina, Toledo i Guadalajara. Darrerament, el veïnatge amb Madrid ha tingut un efecte dinamitzador en l’activitat industrial de Toledo i Guadalajara. Pel que fa als serveis, hom ha intentat darrerament impulsar el turisme. El 1995 la renda per habitant de Castella-la Manxa era al voltant d’1,6 milions de pessetes.

La geografia humana

La densitat demogràfica de Castella-la Manxa és de 21 h/km2 (1996), molt inferior a la mitjana de l’Estat espanyol. Els forts moviments migratoris a què des de fa anys és sotmesa la regió constitueixen l’element bàsic que influeix en la resta dels aspectes demogràfics, especialment en l’escàs dinamisme intern, i són causa i efecte dels progressius envelliment i minva de la població: del 1970 al 1996 la població ha disminuït prop del 4,3%, bé que, dins d’aquest període, els darrers sis anys hi ha hagut una certa recuperació (3,2%), efecte en part de la descongestió madrilenya cap a les províncies limítrofs de Toledo i Guadalajara. El fort despoblament s’inicià a la meitat del segles XX, amb diferències de ritme i intensitat segons el lloc. Així, Guadalajara tenia 48 000 h menys el 1981 que en el cens del 1900. En aquesta província el descens de població és anterior al 1950, mentre que a Conca i Toledo el descens s’inicià a la dècada dels cinquanta i, a Ciudad Real i Albacete, el 1960. La població es concentra en nuclis rurals: predominen els de 5.000 a 20.000 h, separats per distàncies de 10 a 20 km. Les poblacions més importants són centres de mercats comarcals, capitals administratives o centres d’explotació agrícola. Les ciutats, però, són poc notables; destaquen Albacete i Talavera de la Reina. Toledo, capital de la comunitat, és un dels conjunts historicoartístics més notables de la península Ibèrica.

La història

Amb la divisió administrativa anterior a la Constitució del 1978, l’actual territori de Castella-la Manxa constituïa, aproximadament, la regió de Castella la Nova. Després d’una llarga polèmica, les institucions de les províncies de Toledo, Ciudad Real, Conca, Guadalajara i Albacete (antigament pertanyent a la regió de Múrcia), controlades per UCD i en segon lloc pel PSOE, decidiren de no admetre la província de Madrid a la comunitat de Castella-la Manxa, entre d’altres raons per temença del centralisme madrileny. A l’octubre del 1978 obtingué un règim preautonòmic sota la presidència d’Antonio Fernández-Galiano, senador d’UCD, que fou substituït per Gonzalo Payo, també d’UCD. Tramitat l’estatut segons l’article 143 de la Constitució, fou el primer a l’Estat espanyol que no tingué competències exclusives.

A l’agost del 1982 Castella-la Manxa esdevingué comunitat autònoma. Hom instituí les corts de Castella-la Manxa (47 escons) i al setembre Gonzalo Payo esdevingué el primer president de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, succeït, de resultes de la victòria del PSOE en les eleccions generals de l’octubre, pel socialista Jesús Fuentes. En les primeres eleccions autonòmiques (1983) el PSOE obtingué gairebé la majoria absoluta (23 escons). El seu líder, José Bono Martínez, accedí a la presidència de la Junta, càrrec en el qual es mantingué amb majoria absoluta en les consultes següents (1987, 1991, 1995, 1999 i 2003).

Durant aquests anys, les corts acceptaren augmentar les competències, en un principi sense haver de reformar l’estatut, cosa que s’acabà duent a terme el 1997 i que comportà també l’increment de la representació al parlament regional. L’estancament econòmic i demogràfic, i també les friccions amb el govern central i la Generalitat Valenciana arran del projectat transvasament Tajo-Segura han estat algunes de les qüestions més destacades que han afrontat els governs presidits per Bono. El 2004, Bono cedí la presidència de la comunitat al també socialista José María Barreda en assumir el càrrec de ministre de defensa del govern espanyol.

El 2005 estigué marcat per l’incendi que es produí a la Riba de Saelices, a Guadalajara, i que provocà la mort d’onze membres del cos de bombers. El fet comportà la dimissió de la consellera de medi ambient, Rosario Arévalo, i dures crítiques al govern de Rodríguez Zapatero, tant per la falta de mitjans i la lentitud a l’hora d’aturar el foc, com per l’actitud posterior d’alguns membres del govern en avaluar la zona afectada. L’any 2007, el Consell d’Europa declarà Itinerari Cultural Europeu la Ruta de Don Quixot. Pel que fa a les eleccions autonòmiques, el PSOE guanyà de nou els comicis i José María Barreda fou reelegit president. En les eleccions autonòmiques del 2011, el PP superà per un escó (25) el PSOE, i la popular María Dolores de Cospedal encapçalà un govern que posà fi a vint-i-vuit anys d’hegemonia socialista.