Castellar del Riu

Aspecte del pi de les tres branques a Castellar del Riu (Berguedà)

© Fototeca.cat

Municipi del Berguedà, al límit amb el Solsonès, que s’estén pels vessants meridionals dels rasos de Peguera.

Situació i presentació

Les aigües es divideixen entre les que van a la conca de l’aigua d’Ora (rieres dels Porxos i de Campllong i aigua de la Corba), al sector presidit per la parròquia de Castellar, i les que van a la conca del Llobregat (capçalera del Riu Demetge), al sector presidit per la parròquia d’Espinalbet. L’altitud disminueix de N a S, des de les elevacions de rasos de Peguera (2.056 m a les Collades, 1.989 m a la roca d’Auró, 1.847 m al Cogulló d’Estela) fins al pla de Campllong (el coll de la Creu de Campllong assenyala la divisòria d’aigües esmentada) i les primeres elevacions de la serra dels Lladres, al límit amb el terme de Capolat (S). Limita també a l’E amb el terme municipal de Berga.

En l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 839, són esmentades les parròquies de Castellar i d’Espinalbet, i ambdues formaven part del comtat de Berga; a Espinalbet hi havia un castell, que el 1183 heretà el famós trobador Guillem de Berguedà, juntament amb el lloc de Castellar. La tercera parròquia del municipi, la de Llinars, pertany al deganat de la Vall de Lord i era possessió del vescomtat de Cardona i, per tant, pertany històricament al Solsonès (Llinars formà fins el 1840 municipi independent). Actualment les principals entitats de població d’aquest municipi són les caseries de Llinars, el cap municipal, de Castellar del Riu i Espinalbet; també representen un cert impacte urbanístic les instal·lacions de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera, compartides amb el terme de Montmajor. Des de la carretera que uneix Berga i Sant Llorenç de Morunys surten les car reteres locals i vies asfaltades que recorren el terme i comuniquen els nuclis principals.

La població i l’economia

La població ha estat tradicionalment escassa. El primer fogatjament, del 1370, dóna només 6 focs a Espinalbet, els quals encara es mantenien el 1553, any en què a Castellar n’hi havia 5. La població augmentà al segle XVIII (el 1718 hi havia 32 h a Castellar, 31 h a Espinalbet, 44 h a Llinars i 10 h a la quadra de Sorribes i 114 h, 135 h, 79 h i 6 h, respectivament, el 1787) i el 1857 es donà el nombre més elevat, amb 518 h per a tot el municipi. Des d’aleshores minvà regularment (309 h el 1877, 307 h el 1900, 294 h el 1930, 273 h el 1950, 163 h el 1970, 108 h el 1981 i 63 h el 1991). Al final de la dècada del 1990 es capgirà la tendència, així, el 2001, hi havia 119 h i el 2005 s’arribà a 152 h.

Quasi la meitat de l’extensió total del municipi és ocupada per boscos, mentre que una bona part de les pastures són plantades pels pagesos: camps d’herba i farratge (alfals i farratges verds anuals). Altres conreus a destacar són l’ordi i les hortes dedicades al consum familiar. Pel que fa a la ramaderia hi ha bestiar porcí, boví, conilles mares, alguns caps de cabrum i cria de cavalls.

Així, doncs, la base econòmica es reparteix entre l’explotació del bosc (bagues de Terçà i de Campllong), l’agricultura (pla de Campllong) i la cria de bestiar, però el que ha impulsat l’economia del municipi és l’atracció del lloc com a centre d’excursionisme i d’esports d’hivern. Cal destacar que part de les instal·lacions de l’estació d’esquí de Rasos de Peguera es troben dins del terme. S’han creat instal·lacions turístiques, entre les quals cal destacar un càmping, un refugi i una casa de colònies.

Al segle XIX unes mines de carbó, situades al coll de l’Oreller, motivaren la construcció d’una petita línia de ferrocarril cap a l’extrem occidental del terme, però actualment ja no en queda cap rastre.

La caseria de Llinars

La caseria de Llinars de l’Aiguadora és una modesta agrupació de cases situada a l’extrem occidental del terme, entre l’aigua de la Corba i l’aigua d’Ora (dita en aquest sector aigua de Llinars); l’església de Sant Iscle i Santa Victòria és de construcció relativament moderna, a tocar de la rectoria. És en aquesta caseria on es reuneix l’ajuntament i on el 2005 vivien 29 persones.

En la demarcació de Llinars i més al N de la població, s’aixeca el santuari de la Mata, de caràcter marià, que hom ha volgut identificar sense fonament amb l’antic monestir de Sant Salvador de la Mata. A l’extrem nord-occidental del terme, a la dreta de l’aigua d’Ora i també dins la demarcació parroquial de Llinars, hi ha l’antiga parròquia de Santa Coloma de Can Cabra (davant la masia de Can Cabra i prop de la de Sorribes, que donà nom a una antiga quadra civil). Es tracta d’una petita església romànica d’una nau que modernament va ser enguixada i emblanquinada. Més al N encara, a prop de la masia de la Costa, hi ha la petita església romànica de Sant Salvador de Vilaverd, d’una nau i igualment en bon estat de conservació.

La festa major de Llinars és el 8 de setembre i és tradicional que al matí se celebri una missa al santuari de la Mare de Déu de la Mata i a la tarda i la nit es faci ball a Llinars; també al santuari de la Mata es fa un aplec el 2 de febrer. Altres festes són les del 17 de febrer (Sant Antoni) i l’11 de juny (Sant Bernabé). En aquesta darrera és costum que a la sortida de missa es reparteixi pa beneït entre els assistents.

Altres indrets del terme

Castellar del Riu

La caseria de Castellar del Riu és a la dreta de la riera dels Porxos, o de Castellar, al vessant de l’aigua d’Ora. El 2001 hi havia 2 habitants. La parròquia de Sant Vicenç de Castellar és d’origen romànic però molt reformada; la porta fou oberta al mig de l’absis, i s’afegí una capella i un campanar de torre quadrangular al SW. Dins la seva demarcació, més al N, i erigida a l’extrem d’un cingle que domina per la dreta la riera del seu nom, hi ha la petita església de Sant Llorenç dels Porxos, edifici molt simple d’una nau, sense absis, amb una porta adovellada de mig punt al mur frontal.

Al centre de l’extens pla de Campllong, davant la masia de Campllong i a ponent de la creu homònima, s’aixecava l’històric Pi de les Tres Branques, gran pi de tres besses que feia 28 m d’alçada i uns 6 m de circumferència a la base. Ja al segle XVIII la religiositat popular hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat i el bisbe de Solsona concedí el 1746 indulgències a qui resés davant seu. Amb la Renaixença i l’expansió de l’excursionisme, esdevingué símbol de les llibertats catalanes i fou cantat pels poetes (entre els quals, Jacint Verdaguer). Tradicionalment se celebraren al seu voltant aplecs i cantades, i el seu propietari, Tomàs Campà, el cedí el 1901 a la Unió Catalanista. Durant la Guerra Civil de 1936-39 morí, en part, per l’afany de voler-lo protegir, ja que anys abans de la guerra hi cavaren un fossat i l’ompliren de ciment, que danyà les arrels. Ara bé, malgrat que l’antic Pi de les Tres Branques és mort des de fa més de 50 anys, hom en conserva encara els troncs i es manté viu l’aplec nacionalista que se celebra el tercer diumenge de juliol. Aquest aplec, que s’inicià l’any 1904, fou suprimit el 1924 per la Dictadura de Primo de Rivera, però fou restaurat el 1980. La festa inclou una missa i una audició de sardanes, en el curs de la qual es balla la sardana Corpus a Berga fent una grandiosa rotllana a l’entorn del pi. El 4 de novembre de 1985 va ser catalogat com a arbre monumental. Posteriorment, un altre arbre, situat a uns 150 m, també fou catalogat.

El 6 d’agost es fa un romiatge a l’església de Sant Salvador de Vilaverd, on se celebra una missa i es reparteix pa beneït entre els assistents. El primer diumenge d’octubre l’Associació de Boletaires de Berga organitza un concurs de boletaires a l’indret de Puigventós.

Espinalbet

Al sector de capçalera del Riu Demetge, sota rasos de Peguera i dins el vessant del Llobregat, s’aixecà la parròquia de Sant Vicenç d’Espinalbet, que centra un grup de cases i masies esparses on el 2005 vivien 115 h. L’església, amb campanar quadrat, correspon a les obres fetes al segle XVIII i forma part d’un gran edifici de dos pisos anomenat la Rectoria. Les àmplies proporcions d’aquesta construcció i les restes de muralles, amb l’esplanada rodona voltada de carreus, permeten d’identificar-la amb l’antic castell propietat de Guillem de Berguedà, molt transformat i modificat fins al segle XVIII. És dominada al N pel santuari de Corbera, a 1 440 m, que dóna nom a la serra de Corbera, contrafort meridional de rasos de Peguera; l’actual edifici, del segle XVII, en substitueix un d’anterior; té al costat l’edifici de l’hostaleria, que actualment és una casa de colònies, sota la direcció de frares i monges salesians.

A la caseria d’Espinalbet hi ha una colla de geganters. La festa major d’Espinalbet, que es feia el dia de Sant Miquel, el 29 de setembre, actualment és el darrer diumenge de setembre. Se celebra amb una missa solemne i a la sortida d’ofici, després d’haver-se repartit panets beneïts i petits rams de flors entre els assistents, es fa una ballada de gegants i capgrossos. És aleshores que es balla l’anomenat ball de sant Miquel i el dimoni, que al principi dels anys vuitanta creà la colla de geganters d’Espinalbet; consisteix en la lluita d’un gegant en forma de dimoni contra una persona disfressada de sant Miquel. A l’era de Can Piquer també té lloc el tradicional ball de la coca, dit així perquè dues o tres parelles ballen al voltant d’una coca; antigament el ballaven únicament els solters i es creia que qui trepitjava la coca no es casaria. Una altra festa tradicional és la gala de Corbera, que és la festa major del santuari de Corbera, la qual se celebra el diumenge més proper al 8 de setembre. Amb aquest motiu hom hi transporta la imatge de la Mare de Déu, una talla gòtica de fusta que es pot datar cap al segle XV i que actualment es conserva a Berga. Es fa una missa i s’hi balla el ball de la coca.

Rasos de Peguera

L’estació d’esquí de Rasos de Peguera és dins els termes municipals de Castellar del Riu i Montmajor, al paratge anomenat rasos de Peguera, a 15 km de Berga i 127 de Barcelona. L’estació és situada en una vall limitada a l’E per la vall del Llobregat, que talla de N a S, i limitada a l’W per l’aigua de Valls, afluent del Llobregat. Al N limita amb la serra d’Ensija i al S amb les serres de Queralt i Campllong. Els punts més alts són el de les Collades (2.056 m) i el del Salabada (2.067 m al Pedró). El perímetre de l’estació és el que limita amb els punts de la Creu del Sant Crist o del Cabrer, les Collades, el Salabada, la Plaçoleta dels Rasos i el Cap de la Serra.

Aquesta estació d’esquí, juntament amb la de Coll de Pal (Bagà), són les úniques del Berguedà. Es considera la pionera de l’esquí alpí a Catalu nya i a tot l’Estat espanyol pel fet que hom practicava ja l’esquí des del primer decenni del segle XX, encara que l’estació pròpiament dita no inicià les seves activitats fins el 1975, que hom instal·là el primer telearrossegador i la cafeteria. Disposava de 7 km esquiables per a practicar l’esquí alpí repartits en 9 pistes i 5 km per l’esquí nòrdic. Des del 2004 roman tancada.