Situació i presentació
El municipi es troba a l’extrem sud-occidental de la comarca, arraconat entre els primers contraforts del massís de Garraf i la part de ponent del delta del Llobregat. A ponent confronta amb el terme de Sitges (de la comarca de Garraf), des del turó de la Covafumada (131 m) fins a la Pleta del Cérvol (la Romeguera, per sobre dels 300 m), divisòria ja amb el terme de Gavà que envolta el de Castelldefels per tramuntana (turó del Fanxó, 282 m; turó del Gall, 198 m, i turó d’en Vinader, 186 m) i llevant, seguint ací només en un curt tram la riera dels Canyars. Altres altituds remarcables són el turó de Santa Maria, el del Pas de la Mare de Déu i la pica del Moro. Castelldefels té una climatologia típicament mediterrània, que es caracteritza pels estius calorosos i per una pluviositat baixa concentrada a les estacions de la tardor i la primavera.
El terme resta dividit en dues zones morfològicament ben diferenciades: una franja costanera de dunes (on s’han plantat pinars per a fixar-les) i platges i una zona interior que es remunta pels primers desnivells del Garraf. A migdia la platja té una longitud d’uns 5 km, sense maresmes i amb petites dunes; al SW comparteix amb Sitges la platja de la Covafumada, mentre que al SE, una part de la platja de Castelldefels i els territoris immediats s’anomenen la Marina. Fins a la primeria del segle XX, la zona costanera de Castelldefels (ara urbanitzada) era abundosa d’estanys i maresmes, que la Mancomunitat de Catalunya dessecà per la Llei Cambó. Les úniques rieres que encara porten aigua estacionalment són el torrent d’en Vinader i la riera dels Canyars. Cap a l’interior, a uns 2 km de la platja, s’alça la vila i l’antic nucli històric de Castelldefels, cap del municipi. En aquesta zona interior, hom pot descobrir una certa degradació entre la part del territori pròxima al massís del Garraf, caracteritzada per la proliferació d’urbanitzacions i habitatges de segona residència, i la zona oriental, limítrofa amb el municipi de Gavà, més vinculada a activitats de tipus industrial i amb polígons d’habitatges.
Entre les nombroses urbanitzacions del terme es poden esmentar els Banys, Bellamar, les Botigues, Granvia Mar, Mar-i-sol, Montemar, la Pineda, el Poal, la Rosa i Vistalegre, etc., que formen pràcticament una conurbació amb la vila. Hom pot arribar-hi en tren, per la línia de Barcelona-València, de la qual hi ha dues estacions, una a la vila de Castelldefels i una altra a la platja. S’hi pot accedir en cotxe per l’autovia de Castelldefels C-31, o de la costa, per l’autopista de Garraf C-32 i, per l’interior, seguint l’antiga carretera de Calafell (C-245 i C-246).
La població i l’economia
La població (castelldefelencs) de Castelldefels varia segons els mesos, per causa de la major afluència de població turística a l’estiu. Hi ha hagut un espectacular augment demogràfic les darreres dècades del segle XX. De 576 h el 1787, anà minvant de població fins el 1900, que hi havia 289 h; el 1920 n’hi havia 365, i 797 el 1936. El 1940 hi havia 2.013 h, el 1960 n’hi havia 3.920 i a partir d’aleshores l’augment demogràfic es disparà: 8.640 h el 1965, 13.219 h el 1970, 20.141 h el 1975 i 24.697. En la dècada de 1990 el creixement va continuar amb bon ritme, en part a causa que moltes famílies, sobretot de Barcelona, traslladaren la residència a Castelldefels durant tot l’any. El cens del 1991 enregistrava 33.017 h i el del 2001, 46.428 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 56.718 habitants. Els mesos d’estiu la població en conjunt arriba gairebé a triplicar-se degut al fenomen del turisme.
Malgrat que el sector primari no constitueix la principal activitat econòmica del terme, el municipi encara disposa d’una superfície agrícola, majoritàriament dedicada al regadiu. S’hi conreen hortalisses i llegums: naps, pastanagues, escaroles, espàrrecs, tomàquets. Fins el 1940 hom podia trobar també vinya i cereals des de l’antic camí ral de València fins al que avui s’anomena carrer d’Arcadi Balaguer, però el creixement urbà ha fet desaparèixer aquests conreus. En general, a partir del 1950, tota l’activitat agrària ha anat disminuint a causa de l’empenta de la indústria i de la construcció. Resten, això no obstant, alguns petits hivernacles i horts familiars. Al secà hi ha garrofers. Castelldefels no sembla haver estat mai un poble de gran tradició marinera. Actualment resten només unes quantes barques de pesca. L’empresa industrial més antiga a Castelldefels, Rocalla (de productes d’amiant i ciment), fou establerta el 1929. La construcció és representada per un gran nombre d’empreses petites i de tallers. Destaca també el sector de fabricació de maquinària i els tallers mecànics. El polígon del Camí Ral ha estat concebut com a sector industrial, amb equipaments i serveis, i com a sector comercial i d’oficines. La principal activitat que dóna vida al poble és el sector de serveis i de comerç relacionat amb el turisme. El turisme constitueix la principal font d’ingressos del municipi. Efectivament, hom troba nombrosos establiments comercials, de restauració, d’allotjament, d’esbargiment i d’esports, que engoleixen el contingent d’estrangers i naturals que arriben periòdicament. Fins i tot el mercat setmanal dels dimecres ha obtingut força importància, i cal mencionar a més la Fira del Comerç, Oci i Turisme que se celebra el segon cap de setmana de juny. Castelldefels és un centre turístic i residencial durant tot l’any, a causa, en gran part, de la seva proximitat a Barcelona. Des de mitjan segle XX han vingut a estiuejar nombrosos alemanys, als quals s’han afegit posteriorment holandesos, suecs, italians i francesos, com també naturals del país. A partir de la dècada de 1960, però, amb el gran creixement demogràfic de Barcelona i la seva àrea metropolitana, el turisme característic de Castelldefels va sofrir una important transformació. El millorament de la xarxa de comunicacions amb la ciutat de Barcelona i les comarques veïnes va convertir Castelldefels en la platja més visitada de la comarca i una de les més poblades de Catalunya.
El municipi disposa de centres escolars que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat. A les instal·lacions del Campus de Castelldefels s’ubica l’Escola Politècnica Superior, inicialment situada a Sant Just Desvern, vinculada a la Universitat Politècnica de Catalunya. Ofereix la titulació d’enginyeria tècnica de telecomunicació, especialitats en sistemes de telecomunicació i en telemàtica, i estudis d’enginyeria tècnica industrial. El campus allotja, a més de centres docents, centres d’investigació i un parc ludicocultural en un conjunt denominat Parc Mediterrani de la Tecnologia. Entre les nombroses instal·lacions esportives, cal destacar el Canal Olímpic de Castelldefels, situat a l’E del terme, al límit amb Gavà. Construït per a la realització de les proves de piragüisme en aigües tranquil·les durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), s’ha convertit en un espai lúdic i esportiu molt concorregut. El port esportiu de la Ginesta, que pertany a Sitges, està molt vinculat a Castelldefels.
La vila de Castelldefels
Morfologia urbana
La vila de Castelldefels (que té aquest títol des del 1967) és emplaçada sota el castell, a la plana (3 m d’altitud). La població, la part central de la qual s’estén entre el castell i el ferrocarril, és de formació moderna, ja que fins a la primeria de segle era només un petit agrupament de masies, moltes de les quals havien estat fortificades al segle XVI per a defensar-se dels pirates turcs. L’església parroquial de Santa Maria va ser construïda a la primeria del segle XX per Manuel Girona, que havia adquirit el castell de Castelldefels, on hi havia l’antiga parròquia. La nova església va ser beneïda i inaugurada pel bisbe Joan Laguarda el 19 de setembre de 1909. D’estil neobizantí, va ser saquejada i incendiada el 1936. Després, fins a l’acabament de la Guerra Civil Espanyola, va servir de mercat públic. Aleshores es perdé l’antiga imatge de la Mare de Déu de la Salut, talla que hi havia estat traslladada de l’església del castell. Segons la tradició, aquesta imatge havia estat donada pel papa Adrià II a Carlemany, que la donà a Santa Maria de Castelldefels. L’església va ser reconstruïda el 1948 per l’arquitecte Nilo Tusquets. L’edifici consta d’una nau amb transsepte i tres absis semicirculars. Entre els anys 1950 i 1958 el pintor Serrasanta decorà l’altar major de la parròquia. La imatge actual de la Mare de Déu és obra de l’escultor Joaquim Sabaté.
Les torres del segle XVI contra els pirates atorguen una fesomia particular a la vila i, amb algunes de les masies que fortifiquen, són els edificis més antics de la població. Destaca la de Can Ballester, que allotja la Casa de Cultura, de planta circular i amb una corsera sostinguda per mènsules; és unida per un pont volat al mas que s’anomenà antigament Can Claret i Can Gomar. Va ser donada a la vila per Arcadi Balaguer i Costa i, restaurada, fou inaugurada el 1975. Conté una col·lecció d’arqueologia local, i s’hi celebren exposicions. Cal Tiballa és una antiga torre rectangular, documentada el 1427, que hom anomena el Torricó. Té cinc pisos, l’inferior dels quals gairebé soterrat, i la porta d’accés, de mig punt, s’obre al segon pis.
El castell de Castelldefels s’aixeca damunt un turó de 59 m dominant la població. Va ser molt restaurat pel banquer Manuel Girona i Agrafel i pel seu fill, Manuel Girona i Vidal, que prosseguí les obres projectades per l’arquitecte Enric Sagnier, el qual convertí l’antic castell en una obra neomedieval, sense gaire rigor per a la fidelitat històrica. S’accedeix al recinte per un portal adovellat entre sengles bestorres rectangulars. El castell, a la part més elevada del turó, és una fàbrica rectangular amb una torre circular adossada. Al juny del 2021 es reobrí al públic per a la visita després de la reforma de l’espai interior.
Dins el recinte de l’antiga fortificació, al costat mateix del castell i envoltada per diverses dependències modernes d’aquest, s’aixeca l’antiga església parroquial de Santa Maria de Castelldefels, que fins el 1909 va ser parròquia. És un temple romànic d’una nau amb transsepte, on s’obren tres absis (els laterals parcialment mutilats) amb cimbori al creuer i un campanaret al damunt. Al capdavall de la nau es construí un cor de tradició gòtica, probablement a la fi del segle XVI o a la primeria del XVII, alhora que s’hi bastia una porta de tradició renaixentista. El braç meridional del transsepte fou allargat a la fi del segle XVIII i conté, a més d’unes pintures ornamentals del mestre de dibuix de Barcelona, Francesc Rodríguez, uns dibuixos d’un presoner de la Guerra Civil de 1936-39. El castell va ser adquirit l’any 1988 per l’Ajuntament de Castelldefels, que va elaborar, conjuntament amb la Diputació de Barcelona, un projecte de restauració. Des de la Casa de Cultura, per mitjà d’unes rampes, s’accedeix al castell i al parc que s’ha construït al seu voltant.
Des de la dècada de 1950 han sorgit nous barris i ravals entorn d’aquest nucli central, i fins a la platja (Vistalegre, la Pineda de la Marina, les Botigues i altres), de manera que més de la meitat del terme és urbanitzat. L’avinguda dels Banys, a la platja, ha esdevingut la zona comercial i per a vianants, i és el centre neuràlgic de la població.
La cultura i el folklore
Hi ha un nombre important d’entitats cíviques, culturals i esportives que impulsen la vida pròpia del municipi. En esports destaca l’equip d’handbol femení, l’Esportiu Castelldefels. Per iniciativa del Cercle Numismàtic i Filatèlic de Gavà, Viladecans i Castelldefels se celebra, cada darrer diumenge de mes, el Mercat del Col·leccionista, i el Grup de Dones de Castelldefels ha impulsat la Trobada de Puntaires, pel maig. La vila disposa de l’Escola Municipal de Dansa, i durant els mesos de juny i juliol se celebra el Festival de Dansa de Castelldefels. Cal esmentar també el Premi d’Investigació Ciutat de Castelldefels que convoca l’ajuntament. Entre els equipaments culturals destaquen, a més de la Casa de Cultura, l’arxiu històric i administratiu de Castelldefels, el Casal de Joves Centre Frederic Mompou i la Sala Margarida Xirgu, on es representen obres de teatre i concerts (la capella del castell també s’utilitza com a auditori). Entre les nombroses festivitats de Castelldefels, es poden esmentar la festa major d’hivern, al desembre; la celebració del Carnaval amb elball de la pinyata, en què cada parella va estirant una cinta d’on penja una pinya grossa; l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers (a Gavà), que es remunta al 1540, per Pasqua; al juliol se celebra la festa del mar, per la Mare de Déu del Carme, amb una processó marítima; i per la Mare de Déu de la Salut, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu. A l’església parroquial tenen lloc anualment unes trobades de cant coral, amb la participació de grups locals i internacionals. Al setembre es convoca una popular Mostra de Cuina.
Altres indrets del terme
A la part de sobre l’autovia, no gaire lluny d’aquesta i de la carretera C-245, s’aixeca la Torre Barona, que, situada vora l’antic camí de Llanera, tenia una funció defensiva i sembla que és documentada ja al segle XII. Fou reformada posteriorment, sobretot al segle XVII, que hom hi bastí un fort talús, de manera que avui té forma de con truncat. Hom hi accedia per la porta elevada del primer pis i també s’explica que fins al segle XIX va conservar dispositius d’artilleria. Ha estat objecte d’obres de restauració. Del segle XVI és la masia fortificada de Mas Rosès. Entre els masos que encara es conserven en bon estat, cal esmentar Can Vinyes, Can Baixeres, Can Pecers, Can Mansió, Ca n’Acarín, Can Roca de Baix i Can Roca de Dalt. A Can Vinyes hi ha la capella de Sant Salvador, documentada el 1508, amb absis semicircular de tradició romànica. Contenia un retaule del segle XVII, dedicat a la transfiguració, que va ser destruït el 1936 quan l’església fou profanada (el 1947 va ser restaurada). L’antiga masia de Cal Ganxo (probablement del segle XVIII), situada a la zona sud del parc de Garraf, al turó homònim, ha estat restaurada i reformada, i s’ha convertit en un centre d’educació ambiental municipal. Les restes arqueològiques més antigues que testifiquen la presència humana al terme de Castelldefels són les trobades a la Cova Fumada i a la Cova Perduda, que corresponen al Paleolític superior i al Neolític (entre els anys 15000 i 3000 aC). Això no obstant, les restes més clares daten dels segles IV aC al IV dC i són constituïdes bàsicament per ceràmiques ibèriques i àmfores i fustam d’embarcacions que probablement formaven part d’algun antic poblat ibèric. Les restes romanes s’han descobert en el paratge conegut com “les Sorres”, molt a prop del terme de Gavà, cosa que pot indicar que en aquells temps la línia de la costa arribava aproximadament fins on avui passa la via del ferrocarril. Aquestes restes fan pensar en l’existència d’algun port o punt d’ancoratge en aquesta zona, que devia servir per al comerç de mercaderies i que va anar perdent importància o funcionalitat en els últims segles de l’edat antiga. El 1990 es descobriren les restes d’una barca quasi intacta d’origen medieval. Fins al segle X no trobem notícies documentals d’aquesta part del territori del comtat de Barcelona.
La història
El castell que ha donat nom a la població i al municipi, la colonització de les terres de l’entorn i la fundació del monestir benedictí que hi hagué es deuen, potser, a la iniciativa del comte Miró I de Barcelona. El Castelldefels (Castello de Feles, altres voltes anomenat Castrum Felix), situat dins el terme del castell d’Eramprunyà, és documentat el 970. El monestir benedictí de Santa Maria de Castelldefels és documentat el 964; els comtes Borrell i Letgarda l’uniren, entre el 967 i el 977, a Sant Cugat del Vallès. Des d’aquests anys i fins poc abans de la ràtzia d’Almansor del 985, el monestir de Santa Maria rebé moltes donacions de terres, cases i vinyes fetes per particulars. L’escomesa sarraïna frustrà, però, la vida monàstica a l’indret i l’església de Santa Maria restà reduïda a parròquia, dependent, com el Castelldefels, del monestir de Sant Cugat. Aquest monestir vallesà, que en detenia la senyoria superior, lliurà el domini directe del Castelldefels a diferents castlans. El 1234 el rei Jaume I confirmà les possessions del monestir del Vallès entre les quals esmentava el Castelldefels. El lloc de Castelldefels, constituït pel castell, l’església parroquial de Santa Maria i un conjunt d’edificacions, va integrar-se al segle XV dins el terme jurisdiccional del castell d’Eramprunyà. L’any 1323 el rei Jaume II va vendre l’esmentat castell al tresorer reial Pere Marc. L’any 1427 Gispert Relat, possessor del castell de Castelldefels en domini directe del monestir de Sant Cugat del Vallès, va traspassar els seus drets a Lluís Marc, que el va incorporar a la senyoria superior d’Eramprunyà. El 1879 el banquer Manuel Girona i Agrafel adquirí el Castelldefels. Durant tot el segle XIX, el lloc era molt temut per les plagues de mosquits transmissors de les febres i el paludisme, i encara l’any 1930, el perill de contagi d’aquestes malalties era força alt. Aquest clima d’insalubritat, general a totes les terres del delta de ponent del Llobregat, era degut a l’abundància d’aiguamolls i aïgues estancades, que facilitaven la transmissió de malalties contagioses; això no obstant, aleshores es construí la primera entitat de banys a la platja de les Tellines. Arribaren els primers estiuejants i començà la construcció de xalets a la zona de la Pineda de la Marina, ensems que el GATCPAC projectà l’anomenada Ciutat de Repòs i de Vacances (1931-34), que havia d’ocupar la platja de Viladecans, Gavà i Castelldefels; les obres foren iniciades amb la dessecació dels aiguamolls i la prolongació de la Gran Via, però la guerra civil de 1936-39 truncà el projecte. Després de la guerra civil arribaren els primers contingents d’immigrats que s’establiren en barraques a les Muntanyes de Garraf. La construcció de l’autovia de Castelldefels o carretera de la costa el 1949 els donà treball i facilitats per a adquirir terrenys. Posteriorment, l’estímul per a la immigració ha estat la demanda de mà d’obra dels nuclis industrials propers i, al mateix municipi, els serveis generats pel turisme.