Situació i presentació
El terme municipal de Castellolí, de 25,28 km2, limita amb els municipis del Bruc (E), Piera (SE), la Pobla de Claramunt (SW), Òdena (W) i Castellfollit del Boix, ja al Bages (N). Es troba al sector de llevant de la Conca d’Òdena, en una vall excavada per una sèrie de torrents que davallen sobretot de les muntanyes del coll del Bruc, a l’E, i del puig de l’Aguilera (623 m), a l’W, que formen la riera de Castellolí, afluent de l’Anoia per l’esquerra entre Igualada i la Pobla de Claramunt. També drena el terme la capçalera del torrent del Forn d’en Mouner, que aflueix a l’Anoia al terme de la Pobla, la qual s’origina entre el turó de la Creu d’en Mabres i la serra de la Monja (706 m al turó de l’Avellana).
El terme comprèn el poble de Castellolí, cap de municipi, el veïnat de Ca n’Alzina (o de les Cases de l’Alzina), el Raval de Sant Feliu, que correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Feliu de la Vall, la urbanització dels Pinyerets i nombroses masies esparses.
La carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, que travessa el terme d’W a E i que passava pel mig del poble, tenia una sèrie de revolts i desnivells que feien molt difícil i perillós el recorregut (pujada de Sant Sebastià, o els coneguts revolts de Can Llucià); en 1971-75 el trajecte antic va ser gairebé suprimit del tot: la carretera, autovia des de la dècada del 1990, ara anomenada A-2, fa una travessia exterior al poble i a l’extrem de llevant del terme hi ha la major part dels túnels del Bruc, que salven el coll del Bruc (620 m).
La població i l’economia
A la fi del segle XIV la població era de 27 focs (1378), xifra que davallà a 16 i a 20 als segles XV i XVI. El 1685 el terme parroquial de Castellolí tenia 13 cases i la sufragània de Sant Feliu de la Vall en tenia 9 (un total de 22 masos). El cens del segle XVIII es mantingué baix (156 h el 1719 i 223 h el 1787) i assolí un màxim el 1857 amb 780 h. Des d’aleshores la població inicià un descens, accentuat amb la crisi de la fil·loxera (457 h el 1900), que fou compensat fins a la dècada del 1950 (556 h); posteriorment la tendència fou a la baixa (528 h el 1960, 439 h el 1970, 452 h el 1981, 435 el 1991 i 430 h el 2001). El 2005 s’aprecià cert increment, amb 459 h, als quals es podien sumar els 46 h de la urbanització propera dels Pinyerets.
La zona forestal, sobretot ocupada per boscos de pins, és molt extensa. Les terres conreades presenten un predomini dels cereals per damunt d’altres conreus, com poden ser la vinya i, ja en proporcions molt menors, les hortalisses i els ametllers. L’agricultura és la principal activitat, mentre que la ramaderia no té cap pes en l’economia del municipi. La indústria és representada sobretot per alguna petita empresa de diferents sectors (tèxtil, alimentari, etc.).
El poble de Castellolí
El poble de Castellolí és a 416 m d’altitud, vora l’antic camí ral, després convertit en carretera. El 2005 tenia 265 h. Aquí es bastí a partir del 1940 la tercera església parroquial de Sant Vicenç de Castellolí, de maons i neoromànica. Entre altres associacions, funciona al municipi la societat La Brillante, que s’ocupa de diversos actes culturals i recreatius. El poble disposa també d’una petita biblioteca. Entre les festes tradicionals destaquen la festa major de la Primavera o del Roser, que s’escau pel maig, i al gener la festa major d’hivern de Sant Vicenç.
Altres indrets del terme
Ca n’Alzina i Sant Feliu de la Vall
Més a ponent del poble, entre l’autovia i la riera de Castellolí, hi ha el veïnat de Ca n’Alzina, dit també les Cases de l’Alzina, format per cases bastides a partir del segle XVIII i amb 37 h el 2005.
Al centre de la boscada vall de Sant Feliu, drenada per un torrent afluent de la riera de Castellolí, dit el torrent de Can Jorba, al sector septentrional del terme, hi ha l’antiga parròquia rural, sufragània de Sant Vicenç, de Sant Feliu de la Vall (que també surt esmentada com de Sant Pere i Sant Feliu), enlairada en un serrat, que és mencionada sovint des del principi del segle XI als cartularis de Sant Cugat, monestir del qual fou possessió. És un petit edifici romànic, d’una nau, amb l’absis decorat amb arcuacions llombardes però cobert per arrebossat, molt modificat a mitjan segle XIX. Al costat hi ha el cementiri amb un gran mausoleu. L’església és al centre d’una caseria dispersa (tenia 9 cases el 1685 i 27 h el 2005) que fa festa al final d’agost.
El balneari de la Puda i el castell de Castellolí
Al sector de llevant del terme, al N de l’autovia, hi ha el balneari de la Puda de Francolí, tancat, encara que les seves instal·lacions es mantenen en bon estat de conservació. Havia estat conegut per les seves fonts d’aigües sulfuroses medicinals i molt concorregut a l’estiu. Hi ha un santuari dedicat a la Mare de Déu del Remei, a qui és dedicada la festa que s’hi celebra per l’octubre.
Al S de l’autovia, també al mateix sector E, hi ha la font del Ferro, a prop de la qual hi ha les coves de Can Llucià, o de la Font del Ferro, laberíntiques gateres comunicades entre si amb un avenc de poca profunditat, lloc molt visitat pels excursionistes. Al SW, des de Can Soteres (623 m), es domina un bell panorama sobre la Conca d’Òdena. Al N del terme hi ha jaciments paleontològics, especialment de madrèpores, i a la vall de Sant Feliu, restes del període ibèric.
Les ruïnes del castell de Castellolí en un turó de 584 m d’altitud, a uns 2,5 km al S del poble. Entre aquestes ruïnes hi ha restes de construccions posteriors a l’època medieval. També hi ha restes de la primitiva capella del castell i antiga parròquia del lloc, Sant Vicenç de Castellolí (esmentada sovint amb l’advocació errònia de Sant Feliu per confusió amb l’església de Sant Feliu de la Vall). Era un edifici romànic, del qual es conserva l’absis amb arcuacions llombardes i lesenes (segle XI); la nau, més enrunada, indica que fou ampliada amb capelles laterals.
Una segona església parroquial fou bastida el 1705, a mig pendent entre el castell i l’actual poble. És d’una nau, amb creuer i tres capelles per banda i campanar de torre. Tenia retaules i pintures de l’època barroca (les pintures al fresc fetes per un pintor francès que passà ocasionalment pel lloc). Fou destruïda en part el 1936 i des d’aleshores fou abandonada.
Els orígens de la població es troben en l’antic castell de Castellolí. Esmentat per primera vegada el 959 i posteriorment el 978, a la frontera del bisbat de Vic, amb les formes castrum Audelino o Odolino (del nom personal Eulí o Odolí), el 1003 sofrí una escomesa dels sarraïns. Passà a formar part del patrimoni dels Cardona dins la baronia de la Conca d’Òdena i des del segle XII en foren castlans els membres d’un llinatge que s’anomenà Castellolí; al segle XIV hi hagué a la comarca lluites de bandositats entre els Castellolins i els Ocellons. També trobem membres del llinatge senyorejant Òdena i Jorba.