En fou membre destacat Gutierre Fernández de Castro , al servei d’Alfons VII de Castella-Lleó, que participà en el setge d’Almeria (1147), i derrotà les forces catalanoaragoneses que assetjaven Calahorra. Durant la minoria d’Alfons VIII, del qual fou tutor, l’enemistat entre els Castro i els Lara provocà una guerra entre ambdues faccions, i aquells es refugiaren a Lleó. Fernando Ruiz de Castro , nebot de l’anterior, casat amb Estefania, filla il·legítima d’Alfons VII, mantingué la lluita amb els Lara; fou majordom de Ferran II de Lleó, el qual li donà el govern de Toledo després de la seva ocupació (1162). La seva successora Eylo Pérez de Castro es casà (vers el 1205) amb Guerau de Cabrera, comte d’Urgell; el seu fill cabaler Àlvar adoptà, en prendre possessió de l’herència materna a Castella, el nom de Rodrigo Fernández de Castro , però aquesta línia s’extingí aviat (1240). Una segona línia, la dels senyors de Monforte, Lemos i Sarria, passà a Portugal. D’aquesta sortí una tercera nissaga, procedent del matrimoni d' Isabel de Castro i de Pedro de Castilla, nebot d’Enric II Trastàmara, la qual perdurà fins el 1772; l’herència passà als ducs de Béjar i als de Berwick.