Es tracta gairebé sempre de préstecs de tipus lexical i afecten principalment el castellà, l’occità, el sard i l’italià, és a dir, llengües de territoris que formaren part de la corona catalanoaragonesa o bé que per llur situació geogràfica són continguts als Països Catalans. Els catalanismes del castellà, que han estat de molt els més estudiats, són, així i tot, un camp de recerques on encara resta molt a fer; els de les altres llengües amb prou feines si han estat presos en consideració. Hi ha també abundosos catalanismes al sud d’Itàlia i Sardenya; sovint hom els ha atribuïts a influència lexical francesa o provençal, per exemple, els sicilians abbucari (‘abocar’), arrusciari (‘arruixar’), badagghiari (‘badallar’), etc. En estudiar els catalanismes del castellà, cal tenir sempre ben present els fets lingüístics ultrapirinencs; sovint resulta difícil de destriar entre els manlleus castellans al català i a l’occità, a causa de la semblança formal i lexical d’aquestes dues llengües. A partir del s XIV sovintegen els catalanismes a totes les esferes del lèxic castellà. Ho són algunes de les designacions més concretes de la llengua, com ara faena, a granel, perol, pólvora, papel, retal, turrón, cohete, orate, flaon , i, d’altra banda, algunes de les més exquisides i poètiques: añoranza, rosicler, clavel, rozagante . Ultra això i malgrat el decandiment del català a partir del s XVI, la penetració d’elements catalans a través dels parlars fronterers aragonesos o murcians no s’ha estroncat mai ( rallo 'rall’, doncel ‘donzell’, ‘absenta’), però uns altres han passat al castellà comú i han estat recollits al diccionari acadèmic: encanarse, esqueje, jínjol, rampa , etc. Un altre aspecte interessant és la penetració en castellà, a través del català, d’elements lèxics francesos i occitans (per exemple, bosque, claraboya, dosel, forastero o bé l’esmentat rosicler ) i sobretot italians ( artesano, balance, forajido , etc).
m
Lingüística i sociolingüística