Deixant a part les referències de cronistes, geògrafs i viatgers que des de l’antiguitat s’han interessat pels Països Catalans (especialment els humanistes i historiadors relacionats amb la cort catalanoaragonesa, com els aragonesos Juan Fernández de Heredia al s. XIV, els napolitans Lorenzo Valla i Antonio Beccadelli, els sicilians Antonio Geraldini i Lucio Marineo, l’aragonès J. Fabricio Vagad i el castellà Hernando del Pulgar als s. XV i XVI) i de l’amplíssim moviment lul·lista europeu dels s. XV al XVIII, cal cercar-ne els precedents en els grups d’historiadors i erudits dels s. XV-XVIII, d’Aragó (des de Jerónimo Zuriata a Manuel Abad y Lasierra) i de Sardenya (com Vicenç Bacallar), en les obres d’historiadors i erudits castellans dels s. XVII i XVIII, dedicats al conjunt peninsular (com Juan de Mariana, Nicolás Antonio, el cardenal José Sáenz de Aguirre o Enrique Flórez), en les obres escrites arran de la intervenció estrangera al Principat, al s. XVII (com la Guerra de Cataluña del portuguès Francisco Manuel de Melo o l’erudita Marca Hispànica de l’arquebisbe bearnès Pèire de Marca, amb un apèndix del seu secretari Etienne Baluze, motivada per la polèmica entorn de la frontera pirinenca), o a Menorca al s. XVIII (com l’anglès John Armstrong, primer historiador de l’illa).
Però fou al s. XIX que els erudits, especialment els romanistes, s’interessaren pels Països Catalans de manera específica. Entre les aportacions més antigues cal citar la immensa tasca duta a terme a les Balears per l’arxiduc Lluís Salvador, l’opuscle d’A. Helfferich Raymond Lull und die Anfänge der catalanischen Literatur (1858) i l’excel·lent edició, acompanyada d’un bon estudi, de Die catalanische metrische Version der sieben weisen Meister (1876), per Adolf Mussafia. L’opuscle Dell’antica letteratura catalana d’Enrico de Cardona (1878) té només valor com a curiositat, i l'Einführung in die Geschichte der altcatalanischen Literatur d’Otto Denk (1893) restà eclipsada pel capítol que Alfred Morel-Fatio consagrà a la literatura catalana en el Grundriss für romanische Philologie, editat per Gustav Gröber (1897). Un altre capítol de la mateixa publicació, també redactat per Morel-Fatio, és dedicat a la llengua catalana (1888), el qual fou ampliat en una segona edició amb la col·laboració de J. Saroïhandy (1904-06). Abans, Paul Meyer i el mateix Morel-Fatio havien fet acurades edicions de texts catalans medievals, principalment poètics, (Romania, 1881, 1883, 1884, 1886, 1891), i Morel-Fatio havia acomplert dues missions filològiques a Mallorca i a València, respectivament, les memòries de les quals foren publicades el 1882 i el 1885. Raymond Foulché-Delbosc, a la Revue Hispanique, publicà treballs en llengua catalana i estudis crítics sobre literatura catalana antiga i moderna i sobre llengua. Foulché-Delbosc és, a més, autor d’un Abrégé de Grammaire catalane (1902), editor de diversos texts catalans i d’una bibliografia de Jacint Verdaguer, usant el pseudònim Robert Dubois (1912).
Foren col·laboradors de la Revue Hispanique i s’ocuparen de temes catalans Georges Desdevises du Dézert i Louis Barrau-Dihigo. Han fet aportacions al coneixement de la literatura catalana Bernardo Sanvisenti, C.B. Bourland i el gran comparatista Arturo Farinelli, que han estudiat la influència de la literatura italiana damunt la catalana; Mario Casella és autor de l’estudi In torno al ‘Somni’ di Bernat Metge (1919) i d’altres treballs; Rudolph Schevill estudià la influència d’Ovidi en les literatures hispàniques a l’època del Renaixement (1913); J.A. Probst estudià les figures de Llull i Eiximenis (1912, 1914); H.C. Heaton és editor de la Comèdia de la glòria d’amor, de Bernat Hug de Rocabertí (1916); J.A. Vaeth és autor d’un estudi sobre Tirant lo Blanc (1918); Vincenzio Crescini i Venanzio Todesco publicaren la versió catalana de la Questa del Sant Graal (1917), etc. Entre els lingüistes cal citar d’una manera especial els alemanys Bernhard Schädel, autor d’un Manual de fonètica catalana (1908), i Wilhelm Meyer-Lübke, autor de Das Katalanische (1925), que originà una forta polèmica.
La història medieval dels Països Catalans rebé un gran impuls amb les recerques efectuades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó per Heinrich Finke i els seus deixebles, que han format una veritable escola a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, sota la direcció de Johannes Vincke. Aquest grup forma part de la Görresgesellschaft, que edita les Spanische Forschungen, on han estat publicats importants treballs històrics sobre la corona catalanoaragonesa. Paul Kehr publicà la primera part de Papsturkunden in Spanien, dedicada a Catalunya (2 volums, 1925). El romanès Constantin Marinesco ha estudiat les relacions dels reis d’Aragó amb Orient i, darrerament, els antecedents històrics del Tirant lo Blanc. L’obra de Pierre Vilar La Catalogne dans l’Espagne moderne (1962) és important tant pel seu valor intrínsec com per la renovació que ha ocasionat en la historiografia catalana d’aquests darrers anys. L’art català s’ha beneficiat dels estudis de Walter William Spencer Cook sobre els frontals romànics (1922-23), de l’obra de W. Neuss, Die Katalanische Bibelillustration um die Wende des ersten Jahrtausends (1922), i, recentment, de les obres de Marcel Durliat sobre l’art català, especialment al Rosselló i al regne de Mallorca (1954-62).
El lul·lisme és actualment tema conreat fora de Catalunya. Després de l’article de B. Hauréau al volum XXIX de la Histoire littéraire de la France (1885), aquests estudis han tingut una revifalla amb la publicació de l’article d’Ephrem Longpré al Dictionnaire de Théologie Catholique (1926) i tenen actualment conreadors remarcables com E. W. Platzeck, autor de Raymund Lull (dos volums, 1962), R. Pring Mill, d’Oxford, A. Llinarès, de Grenoble, que publica les antigues traduccions franceses de les obres de Llull, i d’altres que col·laboren a la revista internacional Estudios Lulianos (Palma ) i pertanyen, en bona part, a la Maioricensis Schola Lullistica.
D’una manera especial cal posar en relleu l’obra de dos notables hispanistes residents a les illes Britàniques: William James Entwistle, professor a Glasgow i després a Oxford, i E. Allison Peers, professor a Liverpool. Tots dos han aportat contribucions als estudis de llengua i literatura catalanes, i el darrer és, a més, traductor de Llull i autor de Catalonia infelix, obra molt documentada sobra la vida catalana durant la Segona República i la darrera Guerra Civil Espanyola. Aquests mestres, juntament amb els catalans González-Llubera i Batista i Roca, foren els primers que feren obligatori a la Gran Bretanya l’estudi de la llengua i la literatura catalanes per a obtenir el grau universitari en hispàniques i han estès aquests estudis a l’època moderna. Alguns de llurs deixebles ocupen llocs a diverses universitats britàniques on hom estudia català: B.R. Tate a Nottingham, A. Terry a Essex, Frank Pierce a Sheffield, G. Ribbans a Liverpool (i més endavant als EUA), R. Pring-Mill a Oxford, Tina Barrass a Cambridge, etc. Josep Maria Batista i Roca organitzà amb aquests i altres elements l'Anglo-Catalan Society, que periòdicament celebra reunions i aplegà els catalanistes del Regne Unit.
En el camp de la romanística han fet o fan una obra semblant a aquesta Joan Coromines a la Universitat de Chicago, el seu deixeble Joseph Gulsoy al Canadà, H. Bihler a Göttingen, Germà Colon a Basilea, G. Haensch a Augsburg, T. Stegmann a Frankfurt, G.E. Sansone a Nàpols, G. Tavani a Roma. Cal esmentar l’obra de divulgació de les activitats culturals catalanes que duu a terme Giovanni Maria Bertini des de la seva revista Quaderni Ibero-americani, que es publica a Torí, i la d’altres revistes d’hispanisme, entre les quals es distingeix el Bulletin of Hispanic Studies de Liverpool. Periòdicament se celebren congressos dedicats, d’una manera exclusiva, a temes catalans, a més dels congressos d’història de la corona d’Aragó —on participen un bon nombre d’estrangers—; cal esmentar el Congrés Internacional de Lul·lisme celebrat a Formentor el 1960 i els Col·loquis Internacionals sobre el Català, que han donat lloc a la fundació (Cambridge 1973) de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que s’ha encarregat de l’organització dels col·loquis posteriors. També se celebrà a la Universitat d’Illinois (Urbana-Champaign), el I Col·loqui d’Estudis Catalans a l’Amèrica del Nord (1978), del qual sortí constituïda la North American Catalan Society. Cal citar també la creació, com a fruit del Congrés de Cultura Catalana, de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. Cal afegir la creació d’organismes com el Centre d’Estudis Catalans a París (1977), l'Associazione Italiana di Studi Catalani a Roma (1978) i la Deutsch-Katalanische Gesellschaft. Ha estat publicat per primera vegada un manual de literatura catalana en alemany (1982), a cura de J. Hösle, i l’han augmentat les traduccions d’obres literàries catalanes, sobretot poètiques o antològiques, a diverses llengües.