Catalunya Vella

Part de Catalunya entre la serra de l’Albera, al N, el massís de Garraf, al S, i Montserrat i les serres que separen la conca del Llobregat de les de l’Anoia i del Segre, a l’W (tanmateix, el Llobregat era indicat, per simplificació, com a límit occidental).

Comprenia el bisbat de Girona, la meitat del de Barcelona al nord i a l’est del Llobregat, i una gran part del de Vic, tal com era abans de la creació del de Solsona. Correspon al territori al qual sembla limitar-se al començament del s. XII el nom de Catalunya. La distinció entre Catalunya Vella i Catalunya Nova respecte al Principat, exclosos els comtats de Rosselló i de Cerdanya, fou feta pels compiladors de dret consuetudinari des del s. XIII (Pere Albert) fins al XV (Tomàs Mieres), per tal de designar el territori anomenat Catalunya des d’antic i aquell al qual fou estès aquell nom des del govern de Ramon Berenguer IV de Barcelona. Fou recollida, als s. XVI i XVII, per Pere Gil, Onofre Manescal, Esteve de Corbera i Francesc Diago, i ha estat adoptada modernament com a designació geogràfica des de Narcís Font i Sagué. Tot i que la diferenciació pervenia de les normes de dret consuetudinari, amb usos feudals i senyorials més durs a la Catalunya Vella que a la Nova, la Catalunya Vella correspon, aproximadament, a l’àrea dialectal del català oriental (el qual, però, arriba al sud fins al Camp de Tarragona), enfront de l’occidental, i a l’àrea fisiogràfica anomenada Catalunya humida (la qual, però, comprèn les comarques pirinenques des del Conflent fins a l’Alta Ribagorça i exclou la façana mediterrània des del Rosselló fins a Barcelona i gairebé tota la conca del Llobregat). Identificada erròniament com la Catalunya reconquerida primerament, o bé amb el territori català que havia format part del regne franc, hom ha considerat compresos dins la Catalunya Vella els antics comtats, des del de Rosselló fins al d’Urgell, exclosos els de Pallars i Ribagorça i els territoris de Lleida i de Tortosa conquerits a mitjan s. XII.