La seva patogènia és deguda a una coagulació de les proteïnes que constitueixen les fibres del cristal·lí; primerament s’esdevé llur desnaturalització, i després, llur aglutinació. Les cataractes congènites són generalment de caràcter estacionari i determinen un escàs dèficit visual, a diferència de les cataractes adquirides, que són progressives i acaben per afectar tot el cristal·lí. D’aquestes, les més freqüents són la senil, que comença pel nucli del cristal·lí, la diabètica, l'endocrina, la tòxica, d’evolució ràpida, que es dóna sobretot en les intoxicacions produïdes per sègol banyut, per naftalina, per tal·li i per dinitrofenol, la traumàtica i la complicada, que apareix com a complicació d’una malaltia intraocular (iridociclitis, retinitis pigmentària, despreniment de retina, tumors intraoculars, glaucoma i miopia greu). El símptoma subjectiu principal de les cataractes adquirides és una minva lenta, progressiva i gradual de la visió. Objectivament, hom aprecia opacitats a la pupil·la que es manifesten especialment amb la llum de fenedura. Segons la topografia d’aquestes opacitats hom parla de cataracta nuclear, cortical, polar anterior, polar posterior i zonular. La visió perduda pot ésser recuperada mitjançant l’extracció quirúrgica del cristal·lí opacificat.
f
Oftalmologia