La denominació es generalitzà, juntament amb l’anàloga de seu (sedes, sinònim de cathedra), a partir de l’època carolíngia. Les catedrals han d’ésser consagrades, a diferència de les altres esglésies, que poden servir simplement beneïdes. La dedicació de la catedral, que sol ésser basílica, ha d’ésser celebrada per totes les esglésies de la diòcesi. En sentit ampli, comprèn també el conjunt d’edificis entorn de la basílica; el baptisteri i, generalment, residències actuals o antigues del bisbe, dels clergues o dels canonges, sovint centrats per un claustre. Les antigues catedrals foren generalment el centre cultural de la diòcesi: en llurs escoles es formaren joves clergues i laics; llurs scriptoria en el cas de París. Als Països Catalans, el paper cultural de les catedrals a partir del segle XII arribà a ésser superior al dels monestirs.
Les primeres catedrals cristianes seguiren la forma de les basíliques romanes. A partir del final de l’alta edat mitjana i sota la influència dels grans edificis monàstics, s’inicià un període de gran esplendor en la construcció de catedrals. A part casos isolats, com San Marco de Venècia (segle XI), d’influència bizantina, predominà inicialment el romànic: Saint-Martin de Tours, Sant Tròfim d’Arle, Autun, Pisa, Parma, Basilea, Espira, Worms, Àvila, Salamanca, Santiago de Compostel·la. El segle XII assenyalà el pas cap al gòtic; dins aquest estil foren bastits (segles XII-XIV) els edificis més característics: Senlis, París, Chartres, Laon, Reims, Amiens, Beauvais, Strasburg, Magdeburg, Colònia, Canterbury, Salisbury, Ely, Gloucester, Siena, Milà, Toledo, Burgos, Lleó. Els segles posteriors donaren encara alguns exemples sobresortints, tant en el Renaixement (Sant Pere de Roma) com en el Barroc (Cadis), en les tendències neoclàssiques (Saint Paul de Londres) o en l’actualitat (Coventry).
Planta d’una catedral gòtica (Barcelona): 1, porta principal; 2, porta lateral (de Sant Ivó); 3, porta de comunicació amb el claustre; 4, cimborri; 5, cor, dins la nau central; 6, naus laterals; 7, creuer; 8, graderia de baixada a la cripta (de Santa Eulàlia); 9, presbiteri; 10; deambulatori; 11, sagristia (i tresor); 12, antiga sala capitular (capella de Sant Oleguer); 13, claustre; 14, porta del claustre (de la Pietat); 15, porta del claustre (de Santa Eulàlia); 16, antiga capella episcopal (de Santa Eulàlia); 17, sala capitular nova (actual museu); 18, sala de capbrevació (actual museu)
© fototeca.cat
Les primitives catedrals catalanes devien ésser una simple basílica amb un baptisteri annex, com sembla ésser el cas de la de Barcelona, o bé un grup d’esglésies episcopals (una per a les assemblees dominicals, una per al baptisteri i una per a d’altres sagraments), com a Ègara (Terrassa) i probablement a Tarragona. La invasió àrab representà un parèntesi poc o molt llarg en l’evolució de les catedrals. La represa de la vida eclesiàstica i diocesana diòcesi a partir del segle IX comportà llur reconstrucció, generalment damunt les ruïnes antigues. En algunes ciutats, tanmateix, hi hagué un desplaçament de l’església catedral que originà un nou barri, com Vic (in sede Vico) i Urgell (Sedes Urgelli), desplaçament que ha repercutit en llur nom. Algunes esglésies col·legiates esdevingueren catedrals arran de la creació de diòcesis noves, com la de Solsona (1595), la d’Eivissa (1782) i la de Menorca (1798), per trasllat de la seu episcopal, com el cas de Perpinyà (1601), o per creació d’una cocatedral, com la d’Alacant (1556) i la de Castelló de la Plana (1956). Les seus de Manresa, de Castelló d’Empúries i de Xàtiva, per contra, són exemples d’esglésies considerades popularment catedrals.
Segons l’època de la reconstrucció les catedrals conservades presenten diversos estils, des del romànic més pur de les de Roda d’Isàvena, la Seu d’Urgell i Elna, continuant per les de transició de Lleida i de Tarragona, les gòtiques de Barcelona, Girona, València, Palma, Tortosa i l’Alguer, fins al barroc i neoclàssic de les noves seus de Lleida i de Vic. Algunes conserven restes anteriors, i unes altres, com les de Girona, Tortosa o Barcelona, tenen façanes barroques o neogòtiques acabades molts segles després de la construcció de llurs naus.