Calia que fos armat cavaller (armar cavaller), és a dir, que esdevingués cavaller fet . En un principi, a la corona catalanoaragonesa, només podien accedir-hi el donzell al Principat i al Regne de Mallorca, el generós o l'home de paratge al Regne de València, o l'infançó al regne d’Aragó, però no fou mai una casta tancada i es nodrí constantment de ciutadans i homes lliures fets cavallers per gràcia reial com a premi a serveis fets a la guerra o a l’administració o per haver deixat diners al rei; sovint, doncs, es tractava d’una veritable venda. Els cavallers constituïen, amb els nobles pròpiament dits, el braç militar de les corts del Principat de Catalunya i del Regne de València; l’aspiració de la junta dels cavallers de Catalunya a constituir-se en braç independent, tal com ho era al regne d’Aragó, manifestada en diverses ocasions (1389, 1410, 1413), no reeixí. A la corona catalanoaragonesa rebien el tractament de magnífic mossèn (o, simplement, mossèn ): eren exempts de diversos imposts, en particular dels municipals; llurs terres eren immunes de tributació, i llur casa estava sota la salvaguarda reial; hom no els podia embargar ni el cavall ni les armes i no podien ésser arrestats sense previ avís judicial, ni empresonats per deutes. No podien ésser jutjats sinó per tribunals reials, i no els podia ésser aplicat turment sinó en delictes de traïció; en cas d’homicidi, només podien ésser executats per decapitació o per fam. La dignitat i les prerrogatives eren hereditàries (els fills, hereus o fadristerns, heretaven la condició, però per a ésser cavallers havien d’ésser armats; si no ho eren restaven donzells). La major part dels cavallers vivien en llurs possessions: en el fogatge del Principat (1365-70) posseïen més de la sisena part del sòl. La disminució gradual de les rendes agrícoles i el despoblament del camp a partir del s XIV forçaren alguns cavallers propietaris de masos de remences a convertir en noves rendes fixes antigues obligacions de llurs pagesos, i esdevingueren, així, el principal blanc de l’odi de la població rural. Els cavallers que residien a les ciutats eren pocs: a la fi del s XV, els de Barcelona no arribaven a vint-i-cinc en una població d’uns 35 000 habitants; a Girona, el 1468, n'eren una dotzena. A València i en algunes ciutats d’Aragó intervenien en el govern municipal, bé que d’una manera molt honorífica i limitada. A la ciutat de Mallorca, tanmateix, des del 1229 el jurat en cap havia d’ésser forçosament cavaller. Per contrast, al Principat eren taxativament exclosos dels càrrecs municipals si no renunciaven llur estament i fixaven residència a la ciutat. Amb tot, aviat constituïren, per lligams de sang i d’interessos, una sola classe amb els ciutadans honrats (ciutadà), fins al punt que a Barcelona, des de 1498-99, foren equiparats als ciutadans i compartiren amb aquests el govern directe de la ciutat. Els fills segons dels cavallers nodrien en general els ordes militars, i les filles, els monestirs. Acabades les possibilitats que els oferien en les campanyes de la monarquia contra els països islàmics o als països mediterranis, molts cavallers dirigiren llur activitat bèl·lica vers les guerres privades (guerra privada), en reptes i desafiaments, i alguns es convertiren en corsaris (i fins i tot en veritables pirates), com els Vilaragut, els Vilamarí, els Requesens. La repressió de les Germanies, al primer terç del s XVI, reforçà, al País Valencià i a Mallorca, les classes privilegiades en general, i establí les bases d’una estreta col·laboració amb la monarquia. L’atracció política d’aquesta es féu palesa amb nombroses concessions de títols a cavallers i a nobles per Felip III de Castella, a les corts del 1599. Els cavallers no afavorits, però, aferrats a llur estament, intentaren de mantenir en llurs possessions l’estructura feudal ja caducada, o, uns altres, passaren a alimentar el bandolerisme, puix que els càrrecs de la cort eren detinguts primordialment per castellans; llur descontentament tingué una importància decisiva en la guerra dels Segadors, el 1640. Els decrets de Nova Planta respectaren, bàsicament, llurs privilegis i llur condició; des de mitjan s XVIII la burgesia, especialment a Barcelona, assimilà molts dels antics cavallers, tot i la prohibició tradicional que exercissin el comerç o la indústria (prohibició que, a més, fou abolida de dret el 1770); uns altres, especialment a l’oest del Principat i al País Valencià, s’assimilaren a la nova classe de grans propietaris rurals, que la intensificació i la renovació de l’agricultura enriquí des de mitjan s XVIII. Els cavallers, però, continuaren gaudint de certs privilegis honorífics i de l’exempció de certs imposts reials fins que foren abolits per les corts de Cadis (1811), i, encara que restablerts per Ferran VII, deixaren d’existir amb la constitució del 1837 i les posteriors del s XIX. Tanmateix, el títol ha persistit, amb caràcter honorífic; actualment els cavallers són agrupats en corporacions, com el Cos de la Noblesa de Catalunya o la Mestrança de Cavalleria de València (cavaller mestrant).
m
Història