A l’època medieval s’imposà, en un procés ja clos al segle VIII, la preponderància del combatent a cavall. Els prínceps exigien el servei militar a cavall de tots els homes lliures que disposaven de cavall i armament. El genet, però, necessitava una prolongada preparació per a adquirir el domini en el maneig del cavall i de les armes (escut i, sobretot, la llarga i pesada llança adoptada vers el segle X), i aviat es palesà la conveniència de disposar de combatents professionals, units alhora per un contracte de fidelitat. Sota l’imperi Carolingi començaren a ésser establerts en béns territorials concedits pel príncep o subinfeudats per senyors, procediment que s’estengué a d’altres beneficiaris, tots amb l’obligació primordial de servir per les armes el senyor. Així la paraula vassall, des de la fi del segle IX, esdevingué sinònim de miles, però en l’accepció que les llengües vulgars traduïren posteriorment per cavaller. Des de la fi del segle XI, generalment l’exigència del servei miliar es limità a 40 dies, prorrogables a expenses del senyor; a partir del segle XIII fou possible de rescatar-lo per diners. L’accés a la categoria de cavaller se circumscriví als ben situats econòmicament, vassalls o senyors alodials, i als qui feien de l’exercici de les armes llur professió de vida. Hom els constituí una carta, per la qual, vers mitjan segle XII, els cavallers esdevingueren una classe jurídica i hereditària. A Catalunya, a l’alta edat mitjana, era una dignitat de la jerarquia nobiliària inferior als graus de vescomte, comdor i varvassor.
m
Història