cavaller

m
Història

Posseïdor d’un cavall i armes; era obligat a servir el seu senyor per raó del feu o cavalleria que aquest li havia donat amb la condició de no exercir cap ofici mecànic.

A l’època medieval s’imposà, en un procés ja clos al s VIII, la preponderància del combatent a cavall. Els prínceps exigien el servei militar a cavall de tots els homes lliures que disposaven de cavall i armament. El genet, però, necessitava una prolongada preparació per a adquirir el domini en el maneig del cavall i de les armes (escut i, sobretot, la llarga i pesada llança adoptada vers el s X), i aviat es palesà la conveniència de disposar de combatents professionals, units alhora per un contracte de fidelitat. Sota l’imperi Carolingi començaren a ésser establerts en béns territorials concedits pel príncep o subinfeudats per senyors, procediment que s’estengué a d’altres beneficiaris, tots amb l’obligació primordial de servir per les armes el senyor. Així la paraula vassall , des de la fi del s IX, esdevingué sinònim de miles , però en l’accepció que les llengües vulgars traduïren posteriorment per cavaller . Des de la fi del s XI, generalment l’exigència del servei miliar es limità a 40 dies, prorrogables a expenses del senyor; a partir del s XIII fou possible de rescatar-lo per diners. L’accés a la categoria de cavaller se circumscriví als ben situats econòmicament, vassalls o senyors alodials, i als qui feien de l’exercici de les armes llur professió de vida. Hom els constituí una carta, per la qual, vers mitjan s XII, els cavallers esdevingueren una classe jurídica i hereditària (cavaller 4). A Catalunya, a l’alta edat mitjana, era una dignitat de la jerarquia nobiliària inferior als graus de vescomte, comdor i varvassor.