Modernament, però, els cavalls han estat substituïts per vehicles mecanitzats. Les propietats característiques d’aquesta arma han estat la mobilitat i la violència del seu xoc, degudes a la força i velocitat del cavall. L’armament principal fou la llança i el sabre, i posteriorment les armes de foc. Tàcticament, actuava independentment (exploració, cobertura, penetració en territori enemic, encerclament, etc) o cooperant amb altres armes (avançament, ocupació de posicions importants, enllaç tàctic de les grans unitats, protecció de flancs amenaçats, etc). Antigament hom la classificava en pesant (cuirassers, carrabiners), lleugera (hússars, cosacs, caçadors) i de línia (llancers, dragons, ulans). La utilització de la cavalleria com a arma fou establerta a Europa segons el model asiàtic i oriental per Filip de Macedònia, el qual l’organitzà com a complement de la seva falange i fou decisiva en les victòries d’Alexandre el Gran. La cavalleria fou també la base dels primers èxits d’Anníbal sobre els romans, els quals organitzaren aquesta arma a partir d’Escipió l’Africà, i esdevingué l’arma principal en llurs exèrcits, sobretot a partir de les invasions dels bàrbars. A l’edat mitjana la cavalleria romangué arma fonamental, tant a l’imperi Bizantí com entre els àrabs, els tàrtars i els pobles de l’Europa occidental; en aquests darrers la seva importància fou estretament condicionada pel sistema feudal. Les companyies d’aventura dels s. XIV i XV n'augmentaren encara la importància, malgrat que el constant increment dels elements defensius davant l’acció dels ballesters i arquers dificultava la seva mobilitat. La cavalleria esdevingué una arma auxiliar, malgrat haver estat dotada d’armes de foc. Aquest fet possibilità l’alleugeriment de l’arnès, i la cavalleria pesant anà desapareixent gradualment. Les batalles de Crézy (1346), Poitiers (1356) i Azincourt (1415) són significatives en aquest aspecte. Tingueren una gran efectivitat els cossos de cavalleria organitzats per Gustau Adolf de Suècia durant la guerra dels Trenta Anys (1618-48) i per Frederic II de Prússia (1740-86), que donà a aquest cos la rapidesa de moviments i força de xoc màximes. Napoleó establí, a més de les fortes càrregues de la cavalleria durant la batalla, funcions estratègiques de protecció, observació i persecució. En la guerra Francoprussiana (1870-71), hom utilitzà encara càrregues de cavalleria en massa a causa de l’augment de la potència de les armes de foc, i el 1939 la cavalleria polonesa fou esclafada pels tancs alemanys. Però després de la Primera Guerra Mundial decaigué totalment l’ús del cavall, que fou substituït per vehicles motoritzats i blindats (tancs); tanmateix, han estat conservats el nom i les funcions d’aquesta arma en la majoria dels exèrcits. A la guerra del Vietnam la utilització massiva d’helicòpters donà lloc a la cavalleria aeromòbil , que consta d’unitats blindades, d’altres que són transportades amb helicòpters, i d’helicòpters d’atac per a recolzament del foc. En molts països, la cavalleria forma regiments cuirassats de reconeixement.
f
Militar