Ingressà a l’exèrcit austriacista quan tenia disset anys. Pel juny del 1713 era capità del regiment de cavalleria Aragó. Fou partidari de la defensa a ultrança contra els exèrcits de les Dues Corones borbòniques, motiu pel qual restà a Barcelona i participà activament en la defensa de la capital durant el setge de 1713-1714, llavors, ja com a sergent major del regiment de cavalleria La Fe, a les ordres del coronel Sebastià Dalmau. Després de la capitulació de Barcelona, formà part del grup de militars resistents fets presoners el 22 de setembre de 1714. Passà pel castell d’Alacant i el 27 d’octubre, Sebastià Dalmau, Nicolau Aixandri, Josep Vicent Torres, Francesc Maians, Francesc Vila, Simón Sánchez i ell mateix, escortats per una companyia comandada pel capità Nicolás Santos, foren enviats a la ciutadella de Pamplona. A la ciutat navarresa romangué empresonat durant quatre anys en condicions extremes. La seva salut se’n ressentí i això el forçà a enviar un memorial a Felip V, on li relatava el seu mal estat de salut, que el duia a una situació “con notorio peligro de su (mi) vida”. El ministre Fernández Durán ordenà al capità general de Pamplona que esbrinés si era cert el que explicava Antillón. El 16 de novembre de 1718, el capità general, príncep Castillón, responia al ministre afirmativament, exposant també el mal estat de salut de Torres i de Dalmau, encara que “no me atrevo a expressar mi dictamen por no dar en el inconveniente de poca compasión, o, de poca cautela”. Significatives paraules aquestes. Antillón, tot i això, comptà amb dues circumstàncies que li foren favorables. D’una banda, la defensa en favor seu que feu l’auditor de l’exèrcit d’Aragó; per l’altra, la insistència del vicari de Tauste a voler demostrar que Antillón havia volgut lliurar-se al duc de Pòpuli, a Igualada, abans d’iniciar-se el setge de Barcelona. Pòpuli sembla que se’l tragué de sobre adduint que el Conveni de l’Hospitalet no incloïa aragonesos, valencians ni castellans en l’amnistia. El 7 de desembre de 1718, Felip V, contra el parer del seus consellers, que preferien que Antillón no sortís de la ciutadella, facultà Castillón perquè decidís el nou règim d’internament del presoner. El capità general accedí al desig d’Antillón de sortir de la fortalesa i residir a Pamplona, a canvi d’una fiança.
Quan el capità general de Navarra rebé, l’1 de febrer de 1719, l’ordre d’enviar tots els presos de Pamplona a Segòvia, decidí no incloure Antillón en el trasllat, atesos el seu estat de salut, la seva precarietat econòmica i la seva bona conducta. Així i tot, el militar aragonès continuà insistint davant la cort borbònica per tal d’aconseguir la seva plena llibertat, objectiu que aconseguí quan Felip V autoritzà el seu alliberament l’1 de juny de 1719. A partir d’aquest moment no es tenen més dades del personatge.