Format a Sant Carles i després a San Fernando, fou deixeble d’Emili Sala, el qual succeí en la càtedra de San Fernando i en la seva trajectòria estètica. Cultivador primer de les pintures d’història, participà a vint Exposiciones Nacionales, on fou premiat per Dante (1884), Enterrament de Santa Leocàdia (1886), Els dotze (1892) i Llaç d’unió (1895). Publicà l’opuscle Cartilla del arte pictórico i, des del 1894, fou acadèmic de San Fernando. La seva producció es pot dividir en quadres de cavallet, pintures decoratives i il·lustracions per a la premsa. En el primer grup manifesta influències de Sorolla, particularment en el quadre de la platja de les Arenes, però palesa personalitat pròpia als retrats, com els dels seus pares i filles o el seu autoretrat (obres conservades al Museu de Belles Arts de València) i a les escenes costumistes, anecdòtiques i apunts, on empra indistintament l’oli, l’aquarel·la, el pastel o simplement el dibuix. Més independent fou en la seva tasca de decorador, projectada fonamentalment per a palaus i residències madrilenyes, bé que es manté en la línia de Sala. On es reflecteix més acusadament la seva personalitat artística és en la seva producció gràfica, desenvolupada principalment a la revista Blanco y Negro . El seu art es distingeix fonamentalment per la seva honradesa professional, l’adscripció estètica modernista, la destresa en el dibuix i la pintura i el constant desig de superació. Des de la seva càtedra madrilenya exercí una positiva influència damunt diverses generacions d’alumnes.