El celoma ocupa l’espai comprès entre les capes ectodèrmica i endodèrmica, i comunica generalment amb l’exterior per mitjà de celomoductes i nefridis. El celoma té una funció essencialment hidroestàtica; el seu origen evolutiu és probablement polifilètic, i no és homòleg en tots els grups d’organismes celomats. L’aparició del celoma ha estat una de les grans innovacions en l’evolució animal. Els avantatges de la seva aparició no radiquen solament en la capacitat d’explotació de les possibilitats inherents de la musculatura per a nous tipus de locomoció i moviments, sinó també en la possibilitat d’existència d’òrgans prensors d’acció ràpida (com, per exemple, la faringe de nemertins i anèl·lids) utilitzats per a l’alimentació i el desplaçament, i en l’exploració de nous hàbitats.
A més, per tal com en la majoria d’organismes el celoma és associat a les gònades, pel fet que serveix de cavitat d’emmagatzematge dels gàmetes en maduració, l’aparició del celoma comportà un increment molt considerable del potencial reproductor d’aquests animals, ja que els permetia d’acumular un gran nombre de gàmetes durant llargs períodes. Aquest fet fou paral·lel (i potser causal) al perfeccionament del sistema endocrí, per tal com aquest permet el desenvolupament dels gàmetes, llur acumulació i llur alliberament en èpoques molt concretes de l’any, i així augmenta l’eficàcia de la reproducció. Dues conseqüències més de l’aparició del celoma han estat l’aparició del metamerisme i de la segmentació, fets de gran importància evolutiva, i la modificació de l’aparell excretor, amb la possibilitat que els productes d’excreció puguin ésser alliberats a l’exterior per un nombre més petit i més eficient de nefridis.