Publicà, en gallec, Cartafol de poesía (1935) i, en castellà, Al aire de tu vuelo (1941) i Baladas, cantigas y donaires (1947). Reprengué l’obra gallega el 1951 amb Musa alemá (versions de poetes alemanys). Situats, aquests llibres, en la línia imaginista i arcaïtzant de la poesia gallega de la preguerra, O sono sulagado (1954) significa un canvi decisiu en la seva concepció de la poesia, i Longa noite de pedra (1962) en fa la figura fonamental de la poesia compromesa i el poeta gallec de la postguerra més llegit. El sarcasme, la denúncia apassionada i la referència constant a la problemàtica gallega del temps actual s’aparten de la línia tradicional de la lírica gallega. Molts poemes seus, musicats pels components de la Nova Canción Galega, han obtingut una gran popularitat. En un cert sentit, la seva obra entronca amb la poesia civil de Curros Enríquez, del qual ha escrit una biografia ( Curros Enríquez , 1954). El 1966 emigrà a Caracas; el contacte decebedor amb la Galícia emigrada, mitificada des de la llunyania, donà lloc a Viaxe ao país dos ananos (1968): (1968): els ananos són els emigrants que feren fortuna i, amb la riquesa, oblidaren llur origen i llur llengua; l’obra desencadenà a Galícia una polèmica violenta. Una gran part de l’obra fonamental de Ferreiro circula en fulls ciclostilats i en edicions sota pseudònim, d’àmplia difusió. El 1972 aparegué Antipoemas , versió castellana, considerablement mutilada, del llibre gallec del mateix títol, no publicat a Espanya. Conrea també la narració ( A fronteira infinida , 1973), amb personatges i temes extrets de la seva experiència d’emigrant. El 1973 publicà Cimiterio privado , conjunt d’epitafis dedicats als seus enemics i el 1975 Onde o mundo chámase Celanova , on domina la nota malenconiosa i nostàlgica.
Celso Emilio Ferreiro Míguez
© Fototeca.cat
Poeta gallec.