La seva creació adoptava generalment la forma de venda del dret, peró també es podia constituir en testament o codicil. Fou la forma d’encobrir el préstec usurari o amb interès, prohibit per la legislació canònica compresa dins el dret comú; era també prohibit en alguna de les constitucions de Catalunya, però en d’altres hom donava per vàlida aquesta forma de préstec i, fins i tot, en les corts de Barcelona del 1432, convocades per Alfons IV, hom regulà l’execució per raó dels censals. La institució arrelà tant que fou permesa en butlles papals de Martí V i de Calixt III i, especialment, en la de Nicolau V del 1452, bé que imposava la condició que la pensió anual no podia superar el 10% del capital. El tipus corrent de pensió acostumava a ésser del 5%; a Tortosa era del 7,5%. El censal era redimible, però també es podia pactar com a irredimible, i en aquest cas rebia el nom de censal mort , forma que fou l’adoptada a Mallorca. Recorrien al censal no solament els particulars, sinó també les mateixes universitats, els barons (que gravaven llurs vassalls i rendes) i la mateixa generalitat. Una pragmàtica de Ferran VI del 1750 estengué a tota la corona catalanoaragonesa la publicada per Felip V el 1705 per al regne de Castella, la qual reduïa les pensions dels censals al 3%. Això féu que, a poc a poc, aquesta institució anés caient en desús fins a gairebé desparèixer. A Mallorca, malgrat la polèmica que tingué lloc el 1920, es manté el censal mort, desaparegut, per contra, de la vigent compilació del dret especial de Catalunya, que manté el censal simple.
m
Dret català