censura

f
Dret administratiu

Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc..

La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d' expressió , pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l’aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d’altre ordre —civil, penal, etc.—). L’autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d’expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d’emergència o d’anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l’instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l’autoritat o de la societat on és establerta. La lliure expressió de les idees ha estat sempre sotmesa a limitacions en tots els temps, des de la crema de les obres de Protàgores o la condemna de Sòcrates, a Grècia, fins al desterrament d’Ovidi, a Roma, i les condemnes dels heretges per l’església medieval, però adquirí un caràcter més efectiu amb l’aparició de la impremta. En fou el motiu inicial la defensa de la veritat revelada, protegida, bé que d’una manera divergent, per catòlics i per reformats. La censura eclesiàstica tingué una repercussió civil immediata a partir de la creació de la inquisició, i especialment de la nova inquisició implantada a Castella el 1479 i estesa a la corona catalanoaragonesa en 1484-87. Els Reis Catòlics (1502) i, més tard, la princesa Joana d’Àustria, germana de Felip II (1557), establiren a Castella l’obligació d’obtenir llicència prèvia per a la publicació de llibres, estesa a Catalunya (1573) i als altres estats de la corona catalanoaragonesa per Felip II, alarmat per l’expansió del protestantisme. Aquesta censura governativa de tipus religiós fou exercida també en el terreny polític, especialment a partir del regnat de Felip IV (1621). El règim borbònic unificà, al s XVIII, el control de les publicacions de tots els dominis de la monarquia i el confià al Consell de Castella. Durant el s XIX foren difoses per Europa les llibertats de pensament i d’impremta, nascudes de la Revolució Francesa (1789), de la declaració d’independència dels EUA (1776-91) i de l’explícit refús legal de la censura a França (1791). A Espanya, les corts de Cadis (1810) aboliren la censura prèvia per a totes les publicacions, excepte les de tipus religiós. La Constitució del 1812 ratificà l’abolició de la censura, que fou, però, restablerta per Ferran VII del 1814 al 1820 i del 1823 al 1833. Amb l’adveniment del govern liberal se suavitzà el règim de censura (1834-36), i posteriorment (1836-44) fou restablerta la legislació del 1810. La censura reaparegué amb el règim moderat i es mantingué més o menys estrictament, d’acord amb els avatars polítics del regnat d’Isabel II, cap a la fi del qual esdevingué cada cop més restrictiva (decrets del 1866 i del 1867). La Revolució del 1868 suprimí tota mena de censura (1869-74), bé que en la pràctica hi hagué nombroses situacions d’excepció. La restauració borbònica respectà, amb limitacions variables, la llibertat d’expressió, més reduïda encara el 1906, arran de l’incident del Cu-Cut! , per la llei de Jurisdiccions. La Dictadura del general Primo de Rivera tornà a implantar la censura prèvia (1923-30); durant l’etapa republicana (1931-39), només el conflicte bèl·lic de 1936-39 provocà el control de les publicacions, especialment de les de la CNT i del POUM arran dels Fets de Maig (1937). El 1939 fou restablert el sistema de censura prèvia, que fou mantingut fins a la promulgació de la llei de Premsa (1966), que en suprimí l’obligatorietat, bé que el poder de sanció reservat per l’administració damunt les publicacions ha fet que molts s’acollissin a la censura voluntària. Amb la Constitució del 1978 quedà abolida tota mena de censura, tant prèvia com voluntària; els autors de qualsevol imprès, publicació o comunicació romanen subjectes a la responsabilitat ordinària pels seus propis actes.