Poden ésser de captadors plans (captador solar), molt simples, però de molt baix rendiment tèrmic a causa de la poca temperatura a què poden escalfar el fluid transmissor (màxim 100°C), excel·lent per a utilitzar-lo per a calefacció, però només suficient per a moure una petita màquina tèrmica (hom les utilitza per a accionar bombes d’aigua en zones rurals de gran insolació a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud); les de captadors cilíndrics o parabòlics (captador solar) permeten d’assolir temperatures de 300°C i fins a 1.000°C, respectivament, a la zona focal dels captadors, però són molt sensibles a llur correcta orientació respecte al Sol, i això obliga a complicats sistemes d’orientació —comandats per ordinador— per tal que el rendiment tèrmic sigui suficient.
Un sistema que permet d’assolir uns bons rendiments és la combinació de miralls reflectors plans (heliòstats), situats sobre el sòl, amb un sistema d’orientació permanent que els focalitza sobre un evaporador suspès d’una torre vertical (centrals de torre), cosa que permet d’escalfar el fluid transmissor fins a temperatures de 800°C, suficient per a accionar amb bon rendiment tèrmic un grup turbogenerador convencional. La realització més important d’aquesta mena és la central nord-americana de Barstow (Califòrnia), que amb 1.720 heliòstats pot arribar a assolir una potència neta de 10 MW. A Targasona (Catalunya del Nord), funciona una central de torre amb 200 heliòstats que té una potència nominal d’1 MW.