En el curs dels s. XVI-XVIII, les lentes transformacions socials i econòmiques —aparició del gran comerç, formació dels mercats, crisi de les estructures gremials, aparició de la distribució capitalista del treball, transformacions agràries, etc— fomentaren l’aparició de la burgesia comercial, que posà en crisi l’estructura politicosocial de l’Europa medieval. La monarquia assegurà el seu poder —concebut en el dret romà— contra el règim feudal basant la seva autoritat en aquesta nova classe i en la formació d’un aparell burocràtic propi —consolidació, a França, de l’administració regional amb la creació dels bureaux des finances (1576)—, base de l’estat modern. L’absolutisme monàrquic comportà l’establiment d’un règim fiscal centralitzat (impost) per a sostenir l’aparell polític de l’estat, i la formació d’un exèrcit reial destinat a assegurar el nou poder polític i social —monarquia del despotisme il·lustrat—. En el procés de formació d’aquests estats moderns, els blocs històrics més sòlidament constituïts —així, França— absorbiren políticament els més febles —ducat de Borgonya (1493), Bretanya (1532), etc—. La Revolució del 1789, amb l’aparició del jacobinisme francès, consolidà la nova classe social i l’estat burgès centralitzat. Actualment, el centralisme és característic dels estats unitaris que cauen dins la zona d’influència del dret administratiu francès. Les aberracions burocràtiques a què ha conduït, tot ofegant l’autonomia de les col·lectivitats locals i regionals en tots els camps, han motivat que hom encetés un debat sobre la justificació i l’eficàcia del centralisme, bé que, en molts casos, les propostes fan referència més a la descentralització funcional o desconcentració que no a una veritable descentralització de tipus geogràfic.
m
Política