A diferència d’un museu, la seva funció principal no és generar una col·lecció ni patrimonialitzar la contemporaneïtat, sinó promoure activitats públiques al seu entorn. Les activitats principals que s’atribueixen al centre d’art són les exposicions, però al mateix temps la majoria de centres promouen altres línies com ara el suport a la producció, la recerca, la formació, la documentació de les pràctiques artístiques des de l’actualitat mateixa i a partir dels agents actius de la creació, la crítica, l’educació o la investigació.
El model pren com a referència les Kunsthalle del nord d’Europa. A Catalunya i a l’Estat espanyol, des de la darrera dècada del s. XX les administracions públiques començaren a promoure diferents models. Dins el context català, els primers centres oberts foren l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (1999) i el Centre d’Art la Panera de Lleida (2003).
Posteriorment s’hi sumaren Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró (2005), el Bòlit Centre d’art contemporani de Girona (2008), l’ACVic Centre d’arts contemporànies de Vic (2009), el Centre d’Art d’Amposta (2010) i el Centre d’Art de Tarragona (2011).
El 2010 la Generalitat de Catalunya promogué la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts, per tal de regular i coordinar els diferents espais. A aquesta xarxa, s’hi sumà el Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (2010) i hom preveia que s’hi sumés el futur Canòdrom Centre d’Art de Barcelona, com a capçalera de la xarxa i el centre que ha de recuperar les antigues funcions del Centre d’Art Santa Mònica.