Practicada ja per egipcis, grecs i romans, especialment en màscares funeràries o figures amb finalitat rememorativa, assolí una certa importància a l’edat mitjana gràcies als exvots i als ciris decorats, modalitats que encara perviuen. Al s XVI i sobretot al XVII cobrà un nou auge, especialment en medallons, com els d’Alessandro Abondio (~1580-1651), que treballà per a la cort imperial a Praga i a Viena. Gaetano Giulio Zumbo (Siracusa 1656 — París 1701) feia relleus policromats amb escenes al·legòriques i treballà també en models anatòmics. Antoine Benoist (Toigny 1632 — París 1717), “escultor en cera del rei”, exhibia ja en fires les seves obres, a les quals l’ús de cabells i robes conferia una insòlita aparença de realitat. En ple s XVIII, a part els ja tradicionals medallons, com els de l’anglès Isaac Gosset (1713-99), les exhibicions de figures de cera esdevingueren populars a França. Philippe Curtius, metge suís que emprava la ceroplàstia amb finalitats didàctiques, establí a París (1761) un museu de figures de cera que fou el nucli del museu que la seva neboda Marie Grosholtz (Estrasburg 1761 — Londres 1850), coneguda amb el nom de casada ( Madame Tussaud ), traslladà a Londres el 1802, i que encara perviu. D’altres museus semblants foren creats posteriorment; entre ells sobresurt el de París, fundat el 1882 pel caricaturista Alfred Grévin (Epineul, Yonne 1827 — Saint Maudé 1892). L’èxit popular d’aquests museus, en els quals el kitsch té un paper important, prové de l’atractiu exercit sobre la massa del públic per les reproduccions de figures i escenes històriques en dimensions, colors i actituds normals, ambientades sovint amb elements emprats de manera efectista, com és ara sorolls, boira, llum, etc, així com la participació de l’element morbós amb escenes d’assassinats i d’execucions cèlebres, figures a les quals batega el cor, etc. Als Països Catalans l’exhibició de figures de cera és documentada a Barcelona el 1777 per un alemany, i, a la fi del mateix any, per un català, possiblement el Joan Manuel Reguart que l’any següent exhibí les figures de Carles III, del bisbe Josep Climent, d’un personatge popular barceloní dit Pau dels Versos , etc. Al darrer quart del s XIX, els Belio, de Granollers, exhibien de forma itinerant les figures de cera fabricades per ells; tanmateix, en cremar-se'ls el negoci, esdevingueren els primers exhibidors cinematogràfics catalans. El 1973 hom inaugurà a Barcelona un museu de figures de cera.
f
Art