L’interès per la vida i l’obra de Cervantes es fonamenta en la fama universal del Quixot, i ha generat un cúmul d’estudis que van des d’aportacions crítiques de gran rigor fins a brèvols treballs apologètics o pamfletaires d’afeccionats. A part les edicions castellanes, les traduccions i algunes referències i testimonis contemporanis (Nicolás Antonio, Tirso de Molina), hom no pot parlar amb propietat de cervantisme al s XVII. Al s XVIII, en canvi, ja apareix un nivell crític i erudit entorn del Quixot, que esdevé un clàssic i que és comparat amb Homer i Virgili. El 1773 Gregori Maians i Siscar publicà la primera gran biografia de Cervantes com a encapçalament de l’edició castellana del Quixot de Tonson (Londres, 1738); Vicente de los Ríos en féu una altra per a l’edició de l’Academia Española. La primera edició amb notes fou la castellana de John Bowle (Londres, 1781). Són també remarcables les aportacions del francès Saint-Evremond, de l’anglès Addison i de l’alemany Schlegel. El s XIX conegué l’entusiasme romàntic per la figura del Quixot (heroi idealista), que originà actituds afectives, impregnades de fetitxisme. En aquest context cal situar l’edició crítica de Diego Clemencín (1833-39) i la de Juan Eugenio Hartzenbusch (1863-64). Un altre caire, més seriós, tenen, però, els treballs de Juan Valera (1864), Morel-Fatio i Fitzmaurice-Kelly. Arran de la celebració del tercer centenari del Quixot (1905) aparegueren nombrosos treballs sobre la vida i l’obra de Cervantes, entre els quals cal considerar com una aportació fonamental l’obra de Menéndez y Pelayo Cultura literaria de Miguel de Cervantes y elaboración del Quijote (1907). La generació del 98 també hi contribuí amb notables estudis d’Unamuno i de Menéndez Pidal: són remarcables també els treballs d'Azorín (1905), Ortega y Gasset (1914), Américo Castro (1925), Helmut Hatzfeld (1927) i les edicions crítiques del Quixot de Clemente Cortejón (a partir del 1905), de Rodríguez Marín (a partir del 1916) i la d’obres completes iniciada el 1914 per R. Schevill i Adolfo Bonilla. Es destaquen també les biografies cervantines d’Herrero García (1948) i d’Astrana Marín (1948-55). Des del 1951, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas publica uns “Anales cervantinos” on hom recull periòdicament les principals aportacions al cervantisme.
El cervantisme als Països Catalans
Leopold Rius, autor de la Bibliografía crítica de las obras de Miguel de Cervantes Saavedra, en 3 volums (1895-1904), fou l’iniciador del cervantisme als Països Catalans, tant en el camp bibliogràfic com en el del col·leccionisme. En aquest darrer, la figura més rellevant és la d’Isidre Bonsoms i Sicart, que donà (1915) la seva notable col·lecció a l’Institut d’Estudis Catalans per a la Biblioteca de Catalunya. Posteriorment Joan Sedó i Peris-Mencheta reuní una altra gran col·lecció cervantina, també de prestigi internacional, que fou adquirida per l’Estat espanyol. Els catàlegs d’aquestes col·leccions són instruments bibliogràfics de primer ordre. De la Col·lecció Cervantina Bonsoms hi ha un primer catàleg, fet per Joan Givanel i Mas, en català (1916-25), reeditat en castellà i continuat fins el 1930 (1941-61). El de la Col·lecció Cervantina Sedó és fet per Lluís M. Plaza Escudero (1953-55). El 1916 l’Institut d’Estudis Catalans convocà per primera vegada el premi Isidre Bonsoms, de tema cervantí, i la diputació provincial de Barcelona atorga un altre premi, amb nom semblant i sobre el mateix tema, des del 1943. Entre els estudiosos de la figura de Cervantes cal esmentar, a més de Gregori Maians (1737), Bonaventura Carles Aribau (1846), Pau Piferrer (1846) i Sebastià Juan i Arbó (1943). A més de les diverses traduccions del Quixot hi ha una versió catalana de Las dos doncellas, obra de Lluís Faraudo de Saint-Germain (1948).