Príncep de Benevent i duc de Talleyrand. Fou bisbe d’Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D’idees revolucionàries, defensà la nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d’acord amb la constitució civil del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l’Església, amb la qual es reconcilià abans de morir. Sospitós de reialisme, hagué d’exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França, fou ministre d’afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d’estat del 18 de brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un sistema d’equilibri europeu. Caigut Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que instaurà Lluís XVIII (1814) i intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena. Després dels Cent Dies, fou president del consell de ministres, però perdé les eleccions i hagué de dimitir. Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres (1830-35), des d’on preparà l’aproximació francobritànica. Es retirà de la política poc abans de morir. Escriví unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).