Segons les dades de què hom disposa, només s’ha produït un cicle d’aquest tipus durant la història de la Terra, que acabà amb la formació de la Pangea a partir del desmembrament d’un continent anterior. Però a diferents llocs del món es troben situacions actuals de cada un dels sis estadis. En el primer, l’escorça sofreix processos d’aprimament i bombament que porten a la formació de valls de rift, com les del NE d’Àfrica. Pel que fa al segon, hi ha una progressiva subsidència i comença l’expansió del fons de la conca; es forma una mar estreta amb fenòmens evaporítics, com la mar Roja. En el tercer estadi ja hi ha una conca oceànica ampla vorejada de plataformes continentals i es crea escorça oceànica nova a partir d’una dorsal, com a l’Atlàntic nord. Quant al quart, la conca oceànica comença a tancar-se i part de la litosfera se subdueix, a les zones de fosses oceàniques sota d’un arc d’illes o d’un continent. És el cas de l’oceà Pacífic. En el cinquè estadi segueix el tancament de la conca, amb compressió, metamorfisme i bombament dels tascons acrecionals de sediments, amb la formació de cadenes muntanyoses noves. És el cas de la mar Mediterrània. Finalment, en el sisè estadi, les masses d’escorça continental col·lisionen i queda un marge de placa inactiu. El senyal de la col·lisió és una sutura, com la sutura Indus-Yarlung Zangbo a la serralada de l’Himàlaia.
m
Geologia