cicle de Wilson

m
Geologia

Període de separació i convergència de les plaques litosfèriques establert pel geofísic canadenc J. Tuzo Wilson, el 1966, en el qual distingí sis estadis.

Segons les dades de què hom disposa, només s’ha produït un cicle d’aquest tipus durant la història de la Terra, que acabà amb la formació de la Pangea a partir del desmembrament d’un continent anterior. Però a diferents llocs del món es troben situacions actuals de cada un dels sis estadis. En el primer, l’escorça sofreix processos d’aprimament i bombament que porten a la formació de valls de rift, com les del NE d’Àfrica. Pel que fa al segon, hi ha una progressiva subsidència i comença l’expansió del fons de la conca; es forma una mar estreta amb fenòmens evaporítics, com la mar Roja. En el tercer estadi ja hi ha una conca oceànica ampla vorejada de plataformes continentals i es crea escorça oceànica nova a partir d’una dorsal, com a l’Atlàntic nord. Quant al quart, la conca oceànica comença a tancar-se i part de la litosfera se subdueix, a les zones de fosses oceàniques sota d’un arc d’illes o d’un continent. És el cas de l’oceà Pacífic. En el cinquè estadi segueix el tancament de la conca, amb compressió, metamorfisme i bombament dels tascons acrecionals de sediments, amb la formació de cadenes muntanyoses noves. És el cas de la mar Mediterrània. Finalment, en el sisè estadi, les masses d’escorça continental col·lisionen i queda un marge de placa inactiu. El senyal de la col·lisió és una sutura, com la sutura Indus-Yarlung Zangbo a la serralada de l’Himàlaia.