cicle d’Otto

m
Tecnologia

Diagrama pV del cicle d’Otto, teòric i real: 1-2 admissió, 2-3 compresió i ensesa, 3-4 combustió, 4-5 expansió i obertura de la vàlvula d’escpament; PMS i PMI són els punts morts superior i inferior, respectivament

© Fototeca.cat

Cicle teòric per a motors de combustió interna d’encesa per guspira o explosió, desenvolupat per Nikolaus Otto, que el 1876 construí el primer motor d’aquest tipus, de quatre temps i de combustió a volum constant, seguint els principis enunciats per Beau de Rochas el 1862.

En el cicle per a motors de quatre temps hom pot distingir la compressió adiabàtica del fluid motor, el forniment instantani d’energia a volum constant, l’expansió adiabàtica i la cessió instantània d’energia a volum constant. A igualtat de compressió, el rendiment d’aquest cicle és superior al del cicle dièsel, però no permet d’assolir les elevades relacions de compressió d’aquest darrer. El cicle pràctic difereix del teòric en el fet que les línies rectes del diagrama d’aquest són substituïdes per línies corbes i els angles s’arrodoneixen, és a dir, la temperatura i la pressió màximes i el rendiment termodinàmic global són més baixos que en el cicle teòric. La disminució de rendiment és deguda, bàsicament, a l’augment de la calor específica del fluid amb la temperatura, a la dissociació dels gasos de combustió, a la pèrdua de calor a través de les parets i al fet que ni l’encesa ni la cessió d’energia són instantànies. Si hom efectua el cicle d’Otto per a un motor de dos temps, el rendiment termodinàmic disminueix.