La frase l’electricitat no funciona conté els morfemes següents: (e)l, electr-, -ic-, -i-, -tat, no, func-, -io-, -n-, -a . El diccionari ha de donar aquests morfemes en una forma abstracta poc especificada: no ha de dir si (e)l portarà la vocal o no, no ha de dir si la c de -ic- i func- representa una /k/ o una /s/ (compari's amb elèctric i functor ), etc. Aleshores, el cicle fonològic ha d’operar partint de les agrupacions més petites, i passant després a les més grans. Així, el diccionari ha d’indicar que si el morfema electr porta l’accent, l’ha de portar a la segona síl·laba, i que ni -ic- ni -i- no poden portar mai cap accent, i que si -tat- acaba un mot ha de portar sempre l’accent principal. En el primer estadi del cicle, doncs, hom posa un accent a elèctr-, però després hom el rebaixa quan és completat el mot electricitat i el grup sintàctic l’electricitat . El procés és anàleg en el segon grup sintàctic de la frase: no funciona . Acomplerts aquests dos cicles independents, hom té en la frase dos accents, però aleshores hom passa a un altre cicle, i, en virtut de la regla que tota frase catalana porta l’accent principal al darrer grup sintàctic, és rebaixat en un grau l’accent d' electricitat . Si la frase fos no funciona l’electricitat , seria rebaixat, en canvi, l’accent de funciona . I anàlogament, és clar, amb tots els altres fets fonològics, no accentuals. Tal com ha assenyalat Manfred Bierwisch, l’aplicació mecànica d’aquest principi portaria, en una frase una mica complexa, a marcar un nombre de graus d’accent que cap orella no pot distingir. Però la realitat perceptual dels fets és un dels problemes majors de la lingüística i de la psicologia d’avui.
m
Lingüística i sociolingüística