A la superfície terrestre, les roques són sotmeses a processos erosius que donen lloc a sediments, els quals, un cop soterrats per un altre procés anomenat litificació, es transformen en roques sedimentàries. En determinats contexts geodinàmics (per exemple, durant la formació d’una serralada, on poden donar-se unes certes condicions de pressió i temperatura) les roques sedimentàries són sotmeses a una sèrie de transformacions, les quals donen lloc a les roques metamòrfiques. Quan se supera un límit en la pressió i la temperatura es produeix la fusió de la roca (anatèxia) amb la formació d’un magma (ocorre, per exemple, en una zona de subducció). Aquest, en el seu ascens, pot donar lloc a roques volcàniques (quan assoleix la superfície) o a roques plutòniques (quan es refreda a l’interior de l’escorça). Ambdues constitueixen el grup de les roques ígnies. En aquest punt es tanca el cicle.
Hom parla de cicle geodinàmic extern per a referir-se als processos d’erosió (cicle d’erosió) química i mecànica, els quals van destruint les roques ja existents, tot transportant-ne els fragments que es dipositen formant els sediments que, amb els processos de diagènesi, esdevenen noves roques. Hom parla de cicle geodinàmic intern quan les noves roques sedimentàries experimenten una deformació per processos orogènics i es pleguen tot formant noves muntanyes; en aquest procés poden patir altes temperatures i fortes pressions que originen el metamorfisme, i hi pot haver també emissions volcàniques i/o magmàtiques. Un cop format el nou relleu s’inicia el cicle geodinàmic extern i així ininterrompudament.
El concepte de cicle petrogenètic fou introduït per Hutton al segle XVIII per tal d’explicar les relacions entre els diversos tipus de roques i representà un avenç important enfront de les teories neptunistes i catastrofistes. La idea que tots els fenòmens i processos són cíclics (uniformisme) actualment és sotmesa a revisió; hom discuteix l’existència d’un veritable reciclatge a nivell de tota l’escorça terrestre.