Durant cinc segles, del VIII al XII, els savis d’expressió àrab foren els hereus i els continuadors de la ciència grega i els seus introductors a Occident. L’esforç científic àrab començà al s VIII. A Bagdad, els califes promogueren la traducció a l’àrab de gairebé la totalitat dels manuscrits científics grecs accessibles i de les obres més importants de la ciència índia. L’esforç de traducció, intens durant dos segles, fou acompanyat d’una anàlisi del contingut dels texts i d’una activitat de recerca original no gens menyspreable. La ciència àrab, com la grega, es mantingué lligada a la filosofia i la seva concepció del món fou bàsicament la d’Aristòtil. Però malgrat llur respecte a les obres gregues, els àrabs les estudiaren amb esperit crític, i incansablement referen càlculs i mesures, verificaren i corregiren. Aquesta preocupació de control i perfeccionament, que valorava l’observació directa i la descripció i la mesura exactes, creà una actitud científica racional pròxima a l’actual. La traducció al llatí de moltes de llurs obres contribuí decisivament al renaixement científic que tingué lloc a Occident al s XII. En matemàtiques hom els deu, especialment, la propagació i el perfeccionament del sistema de numeració decimal inventat pels indis, progressos molt notables en els mètodes de càlcul numèric i, en fi, el desenvolupament de l’àlgebra i de la trigonometria, de fet elaborades per ells sobre bases conceptuals índies. El cèlebre llibre de Muḥammad ibn Mūsà al-Ḫwārizmī és el primer tractat de l’àlgebra conegut. En astronomia, traduïren, discutiren i criticaren l'Almagest, i bé que en l’ordre teòric no aportaren res de nou, continuaren, per contra, sense interrupció les observacions i en milloraren la precisió. L’observatori de Samarcanda publicà encara, al s XV les remarcables Taules d’Ulūg Beg, que eren molt per damunt de l’astronomia europea de l’època. En física, els àrabs perfeccionaren la mecànica hel·lenística, però llur aportació bàsica fou en òptica. El tractat monumental d’ibn al-Hayṯam (Alhazen) és la contribució més important i més original a aquesta ciència des dels seus orígens fins al s XVII. Malgrat tot, l’aspecte més remarcable de la ciència àrab és probablement la química. Els àrabs ordenaren, racionalitzaren i ampliaren extraordinàriament els coneixements anteriors, adoptant dels xinesos la teoria dual del sofre i del mercuri. Els químics àrabs foren alquimistes, però, com al-Rāzī i com Ǧābir (Geber), reconeixien i afirmaven la importància de l’experimentació i coneixien, de primera mà, les tècniques de laboratori i les reaccions i les propietats de nombroses substàncies. En medicina, les idees directrius dels grans metges àrabs són, en bona part, encara vàlides. Per raons religioses no practicaren la dissecció i llurs coneixences anatòmiques i fisiològiques se'n ressentiren, però, en canvi, llurs estudis clínics foren remarcables. Algunes de les traduccions llatines de llurs grans tractats —el Liber continens d’al-Rāzī, el cèlebre Canon d’ibn Sīnā, el Colliget d’ibn Rušd (Averrois)— eren encara utilitzats al s XVII com a llibres de text a Europa. Es distingiren també en geografia. La decadència de la ciència àrab iniciada al s XIII i completada al XV, fou el resultat de la reconquesta cristiana a la península Ibèrica i de les invasions mongòliques i turques, de la decadència econòmica, de la creixent influència clerical i, també, de la importància que prengueren el persa i el turc enfront de l’àrab com a llengües de cultura dels pobles islàmics.
f
Filosofia