Es perllongà més d’un dia a causa de l’absència d’acords en exhaurir-se el termini i fou la dotzena de les conferències internacionals establertes amb periodicitat anual des del 1995, i que tingueren com a esdeveniment fundacional la Cimera de Rio del 1992.
En el context de la crisi financera global, que s’afegí a les habituals reticències de les grans potències econòmiques (els EUA, el Canadà i el Japó), estats emergents (l’Índia i la Xina, principalment), i alguns de subdesenvolupats, la Unió Europea hi formulà, amb el suport d’alguns països subdesenvolupats i de l’Aliança de Petits Estats Insulars, les propostes més ambicioses.
Els escassos resultats de la cimera foren principalment la pròrroga del Protocol de Kyoto sobre emissions de gasos d'efecte hivernacle, que de la data d’expiració original (2012) passà al 2017 (bé que els seus termes seguiren sense ser vinculants) i l’aprovació d’un “full de ruta” amb molt poques especificacions per a la reducció de les emissions a partir del 2015 subscrit, tanmateix, per la Xina, els Estats Units i l’Índia per primera vegada.
Hom aprovà també la creació d’un Fons Verd per al Clima, que a partir del 2020 finançarien amb 100.000 milions de dòlars anuals els països rics. El fons tenia com a objectiu amortir les repercussions dels gasos d’efecte hivernacle i promoure el desenvolupament no contaminant en els països pobres.