Viena fou un intens centre de producció cinematogràfica els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Erich Pommer fou l’únic productor que defugí el gènere galant d’aquesta època. A l’arribada del cinema parlat, la tradició musical, i de l’espectacle, Viena donà base a una àmplia producció de comèdies “vieneses” i operetes filmades. Willy Forst, amb Leise flehen meine Lieder (‘Lleus vers tu els meus cants fan via’, 1933) i Maskerade (1934), en fou la figura més qualificada, que originà un “estil vienès” del film musical. La Segona Guerra Mundial destruí aquesta indústria, la qual no es reféu fins els anys 1948-50. La tornada de Pabst amb Der Prozess (‘El procés’, 1948) i la realització per Cavalcanti de Herr Puntila und sein Knecht Matti (‘El senyor Puntila i el seu serf Matti’, 1956) de Brecht, indicaren una temptativa de renaixença, que no fou secundada. Si la mitjana de producció de films comercials a principi de la dècada dels seixanta vorejava els vint títols anuals, aquesta anà decaient fins a tres films el 1971, a causa, en part de la forta dependència respecte de la cinematografia alemanya. No obstant això, la tendència dels darrers anys, encara que minoritària, s’orientà vers el films d’autor, d’art i assaig, malgrat que fossin a voltes realitzats per directors d’origen forani (alemanys, grecs, armenis, etc). El resultat d’aquesta producció de qualitat, amb pocs títols a l’any, fou la consagració del cinema austríac en algunes manifestacions internacionals europees, on a principis de la dècada dels vuitanta aconseguí guardons importants. Cal remarcar els noms d’Antonio Lepiniotis, Joörg A. Eggers, Mansur Madavi, Kurt i Inda Keil, Peter Potzak, Herbert Vesely, Titus Leber, etc, els quals ja oferien obres madures, menys tradicionals i amb voluntat innovadora. Coincidint amb l’aprovació d’una llei del cinema, els anys vuitanta es produí un increment de la producció anual (14 llargs metratges el 1981) derivada d’una política de coproduccions així com de la demanda de la televisió, que absorbia un setanta-cinc per cent dels films. En canvi, disminuí l’interès qualitatiu dels films, exceptuant Echo Park (1985) de Robert Dornhelm, Coronel Redl (1985) d’Istvan Szabó, 38 (1986) de Wolfgang Glück —nominat per l’Oscar al millor film de parla estrangera— o la trilogia Wohin und Zurück que Axel Corti finalitzà el 1986 amb Welcome to Viena. A la dècada dels noranta, la producció cinematogràfica no fou ni quantitativament ni qualitativament important (el 1987 s’exhibiren 11 pel·lícules, i el 1994 se n'estrenaren 13) i la majoria de films es pogueren produir gràcies a la col·laboració de la televisió pública i a les subvencions del govern. La desaparició de sales de cinema continuà: el 1987 hi havia 485 sales, i el 1993 només 391. El director més internacional fou Axel Corti, que, abans de morir, estrenà la superproducció històrica The King's Whore (1990), on recreà la vida aristocràtica de la cort europea del final del segle XVII. Fritz Gabriel Bauer rebé un Oscar el 1993 per la seva contribució científica i tècnica al món del setè art. Michael Haneke consolidà la seva carrera, iniciada el 1989, amb Benny's Video (1992). S'ha de destacar també el debut, amb èxit comercial, de l’actor Paulus Manker —Weininger's Last Night (1992)— i Richard Linklater —Slacker (1991), Dazed and Confused (1993) i Before Sunrise (1995), que guanyà el premi al millor director al Festival Internacional de Berlín—. Xaver Schwarzenberger s’obrí camí amb Schtonk! (1992), Tonino und Toinette (1994) i Lovers (1995). Gràcies a l’Oesterreichisches Filminstitut, el Vienna Film Financing Fund i el Cine Tirol s’han pogut continuar produint la majoria de films austríacs. Diversos realitzadors han consolidat la seva carrera: M.Haneke (Funny Games, 1997, i Code inconnu, 2000), P.Manker (Alma-A Show biz ans Ende, 1999), X.Schwarzenberger (Lamorte, 1997, Krambambuli, 1998, i Vino santo, 2000) i S.Ruzowitzky (Die Siebtelbauern, ‘Els hereus’, 1998, i Anatomie, ‘Anatomia’, 2000), entre d’altres.
cinema austríac
m
Cinematografia