El primer llargmetratge important de la cinematografia brasilera, El crimen de Banhaos (1913), correspon típicament a l’etapa capdavantera de Víctor Capellaro, Luis de Barros i José Medina, que, cap al 1926, obrí una avantguarda assenyalada mimèticament per les experiències europees: São Paulo, sinfonia duma grã metrópole (1929), d’Adalberto Kemeny i Lustig, i, sobretot, Límite (1930), de Mario Peixoto. Amb Humberto Mauro (Ganga bruta, 1933) s’inicià un cinema culturalment autòcton. Els anys cinquanta tingué lloc el triomf d'O Cangaceiro (1953), de Lima Barreto, producte de bona factura, però aliè a unes formes culturals brasileres. La fundació de la productora Veracruz, que s’esfondrà aviat en unir la seva sort a la Columbia nord-americana, possibilità una àmplia sortida de documentalistes i registrà la intervenció d’Alberto Cavalcanti (O canto do mar, 1953). Els anys seixanta es produí l’aparició del Cinema Novo: Nelson Pereira dos Santos, Roberto Santos, Paulo César Saraceni, Rui Guerra, Carlos Diégues, Glauber Rocha, Walter Lima i Joaquim Pedro de Andrade que representà el més gran esforç cultural nacional dels països del Tercer Món. A l’inici dels anys setanta, en plena consolidació dictatorial, els mateixos realitzadors anunciaren que el Cinema Novo havia mort. El cinema brasiler es decantà, doncs, cap a una producció de films simplement comercials, superproduccions històriques, adaptacions literàries, o models nord-americans. Al final de la dècada dels setanta, l’intent de reestructurar la situació de la indústria cinematogràfica al país mitjançant un acord entre cineastes i govern amb la creació de l’empresa estatal Embrafilms, que finançava el 60% de la producció cinematogràfica del país, es frustrà arran de la crisi econòmica, procés que culminà amb el tancament de l’empresa esmentada. Tanmateix, en l’interval reaparegueren alguns dels protagonistes del Cinema Novo, com Carlos Diegues (Chuvas de verao, 1978; Bye Bye Brasil, 1980; Quilombo, 1984), Rui Guerra (A queda, 1978), i Glauber Rocha, mort poc després de rodar A idade de terra (1980). Cal esmentar també els noms d’Hector Babenco (Pixote, 1981), Tizuka Yamasaki (Gaijin, 1980) o Nelson Pereira dos Santos (Memorias do Carcere, 1984). A mitjan anys vuitanta, i malgrat l’abolició de la censura el 1985, hom retornà a la situació anterior, per bé que amb una producció notablement disminuïda (de 100 llarg-metratges anuals hom passà a uns 30 al principi dels anys noranta), en la qual predominaven els films comercials de tipus pornogràfic. El 1991, dels 29 films produïts, únicament 9 s’havien pogut estrenar. En aquestes circumstàncies, els grans directors procedents del Cinema Novo es trobaren inactius o, com en el cas d’Hector Babenco (The Kiss of the Spider Woman, 1985; Ironweed, 1988) cercaren la via de l’exili professional. L’era catastròfica del president Collor de Mello suposà que la producció nacional davallés en picat. De les gairebé cent produccions anteriors, es passà a quatre o cinc pel·lícules l’any. El nou president, F.H. Cardoso, aconseguí reduir la hiperinflació i iniciar una nova política cinematogràfica a través d’una llei que promovia l’incentiu fiscal. El documentalista W. Salles, juntament amb la directora D.Thomas, rodà Terra estrangera, sobre el problema social i econòmic de l’emigració juvenil arran de les reformes del govern Collor de Mello. El jove V. Mainardi portà a Venècia Dezesseis zero sessenta, una dura crítica de la situació social de diversos sectors. Als EUA, M.Gardenberg realitzà la seva primera obra, Janipapo, sobre un reporter nord-americà que cerca, a Río de Janeiro, la declaració d’un sacerdot per desemmascarar la corrupció econòmica. Amb el suport de la nova llei de l’audiovisual del 1994, el cinema brasiler es trobà en ple renaixement; tot això acompanyat del ressò que li proporcionà l’èxit d’algunes pel·lícules en certàmens internacionals. Juntament amb els veterans, cal destacar una nova generació de cineastes que sorgiren arreu del país: B. Brant (Os Matadores, 1997, i Ação Entre Amigos, 1998), H. Ratton (Amor & Cia, 1998), C.‘Caçá’ Diegues (Orfeu, 1999), W.Salles (Central do Brasil, 1998, premiada amb l’Os d’Or a Berlín, i O Primeiro Dia, 1998), L.A. Pereira (Hans Staden, 1999), S. Rezende (Guerra de Canudos, 1997, i Muá: O Imperador e O Rei, 1999), B.Barreto (O Que É Isso, Companheiro?, 1997, One Tough Cop, 1998, i Bossa Nova, 1999) i E. Coutinho (Santo Forte, 1996), entre d’altres. El reconeixement internacional del cinema brasiler ha anat en augment, i també ho ha fet quantitativament la producció del país, gràcies a una llei de l’audiovisual que encoratja la producció concedint rebaixes fiscals i a l’aliança amb la televisió, especialment amb el gran grup mediàtic del país, Globo. Moltes de les pel·lícules es limiten a reproduir l’estètica de les telenovel·les, però Globo també ha participat en la producció de films més ambiciosos, com el drama social de gran èxit Cidade de Deus (2002), de F. Meirelles i K. Lund, nominada a quatre Oscar, i Carandiru (2003), d’H.Babenco, adaptació d’un fet real esdevingut en una presó. W.Salles obtingué també un gran ressò amb Diarios de motocicleta (2004), abans d’anar a Hollywood per dirigir el film de terror Dark Water (2005). També Meirelles ha marxat a la indústria nord-americana amb The Constant Gardener (2005), adaptació de la novel·la de John LeCarré. Cal destacar, a més, noms com ara Karim Aïnouz (Madame Sata, 2002) i Beto Brant (O invasor, 2002).
m
Cinematografia