La nacionalització del cinema búlgar oferí els primers resultats amb l’estrena del llarg metratge Kalin Orelat (‘L’àliga Kalina’, 1950), dirigit per Boris Borozanov. La producció dels anys següents fou majoritàriament dominada per films de temàtica històrica i estètica realista, fins que l’any 1957, Na Malkja Ostrov (‘A la petita illa’) de Rangel Valčanov aportà un corrent de renovació plàstica que s’estendria també cap a una certa diversificació de gèneres. A la dècada dels anys seixanta, els realitzadors Metodi Andonov, autor de Bialata Staja (‘L’habitació blanca’, 1968) i Koz'at Rog (‘Banya de cabra’, 1971), i Khristo Khristov, Ikonostasat (‘L’iconoclasta’, 1968), adquiriren una certa notorietat internacional. Però els veritables canvis organitzatius de la indústria no tingueren lloc fins el 1970, en què les tres unitats nacionals de producció foren unificades sota la direcció estatal de cinematografia amb la participació de la Unió de Cineastes. Gràcies a això, la producció s’estabilitzà amb uns vint llargs metratges anuals, dirigits per cineastes com Georgij Dulgerov, Nikolaj Korabov, Ivan Andonov o L’udmil Stajkov, responsable de l’èxit de Khan Asparukh (1981), una superproducció històrica realitzada per commemorar el tricentenari de Bulgària. Abans de la desaparició del règim comunista, la producció i distribució de pel·lícules estava dirigida per la Corporació Búlgara de Cinematografia, amb la participació activa de la Unió Obrera del Cinema. Directors veterans com I.Andonov i Todor Stojanov seguiren realitzant films: Bjala magija (‘Màgia blanca’ 1982) o Ucera (‘Ahir’ 1987) d’Andonov i Vibracci (‘Vibracions’ 1984) o Nebe za vsicki (‘Un cel per a tots’ 1987) de Stojanov. El llargmetratge Vreme na Nasile (‘Temps de violència’, 1988), dirigit per Ljudmil Stajkov, fou un dels últims èxits de l’etapa comunista. Amb l’enfonsament del comunisme es generaren tres fets: la desaparició de la censura, la coproducció amb països occidentals, a causa de les dificultats econòmiques, i la presència d’una nova generació de cineastes. A Koijat Rog (‘La banya de la cabra’, 1994), del novell Nikolaj Volev, s’explica la persecució que els cristians patiren durant l’ocupació turca. Hristian Notčev i Ilian Simeonov debutaren amb Granitza (‘Frontera’, 1995), on es relaten els últims anys del règim comunista. Altres directors s’adaptaren als nous temps com fou el cas de Goran Markovič amb la comèdia Urnebesna tragedija (‘La tragèdia burlesca’, 1995). Des del principi dels anys noranta es produí una baixada considerable de la producció pròpia, però els estudis cinematogràfics de la capital, Sofia, atragueren nombroses coproduccions internacionals. Coneguts directors de dibuixos animats, tant a l’estranger —Z.Radev, V.Kazarov o R.Petkov—, com al mateix país —D.Donev, A.Kulev i S.Dukov—, han consolidat les seves carreres. Debutants i veterans realitzadors han pugnat per resistir: R.Petkov (Johnny Bravo, 1997), R.Spassov (Čhernata l’astovica, ‘L’oreneta negra’, 1997, i Star! Star!, 1999), R.Petkova (Razgovors s ptici, ‘Converses amb els ocells, 1997), K.Kolarov (Spanish fly, 1998), I.Simeonov (Sombrero blues, 1999) i I.Georgiev i S.Gelev (Magicians, 1999), entre d’altres.
m