Iniciat el 1896 (John C.Green), després d’uns anys de producció relativament abundant (Evangeline, del capità Holland), decaigué vers el 1920. La National Film Board, creada pel parlament el 1939 i dirigida per John Grierson, promogué dins el camp del curtmetratge l’obra de realitzadors tan notables com els documentalistes Wolf Koenig i Colin Low, i, sobretot, de Norman McLaren, una de les primeres figures mundials del cinema d’animació.
A l’inici dels anys seixanta sorgí una generació de realitzadors independents, orientada vers el cinema veritat, entre els quals destaquen Claude Jutra, Michael Brault, Guilles Grouix (Le chat dans le sac, 1964) i Don Owen. La creació, el 1970, del Conseil Québequois pour la Diffusion du Cinéma condicionà l’aparició de noves productores i impulsà l’augment de la producció nacional, que es duplicà entre el 1969 i el 1974 (55 llargmetratges). Amb la crisi econòmica, a mitjan del decenni dels setanta, l’estat sostingué la producció nacional afavorint la inversió mitjançant la desgravació fiscal. En el terreny artístic predominà la influència del documental. Entre els realitzadors més importants de parla francesa, cal esmentar Gilles Carle, Denys Arcand, Jean-Pierre Lefebvre i Jean Baudin; Ted Kotcheff, Don Shebib i Allan King figuren entre els de parla anglesa.
Col·lapsada per Hollywood —que ocupa el 97% de les pantalles del país— i els restrictius criteris de subvenció de l’empresa estatal Telefilm, la producció dels anys noranta tornà a confiar el seu prestigi internacional en els noms de M.Brault —Les noces de papier (1990)—, Patricia Rozema — White Room (1990)—, Atom Egoyan —The Adjuster (1990)—, J.Beaudin —Being at Home with Claude (1992)— i D.Arcand, amb Le déclin de l’Empire Americain (1985) i Jesus de Montreal (1989), premiat a Canes. Les pel·lícules melodramàtiques com La Sarrazine (Paul Tana 1991) triomfaren entre el públic. Com a conseqüència de l’exempció fiscal, moltes productores del EUA, com per exemple la Warner Bros., realitzaren el seus projectes al Canadà. A causa de la influència nord-americana, el cinema canadenc sobrevisqué per la participació de productores franceses i, així mateix, per l’ajut de la televisió pública i de l’Oficina Nacional del Film. Un model del primer cas fou la comèdia Mon amie Max (1994) de M.Brault, mentre que When Night Is Falling (1995) de P.Rozema pertany a l’altre model. D.Arcand, el director canadenc més famós internacionalment, realitzà la seva primera pel·lícula en anglès: Love and Human Remains (1993). Durant aquests anys també hi hagué lloc per a l’èxit de joves promeses com Robert Lepage amb Le confessional (1994).
El prestigi internacional del cinema canadenc es confià a realitzadors com M.Brault (Quand je serai parti... vous vivrez encore, 1999), P.Rozema ( Mansfield Park, 1999), A.Egoyan (The Sweet Hereafter, 1997, Gran Premi del Jurat a Canes, i Felicia's Journey, 1999), J.Beaudin (Souvenirs intimes, 1999), D.Arcand (Stardom, 2000), P.Tana (La Déroute, 1998), G.Péloquin (Dance and Cinema, 1997), A.Obomsawin (Spudwrench, 1997) i J.Podeswa (The Fife Senses, 1999), entre d’altres. Per tal d’intentar competir amb el gran pes del cinema de Hollywood, el cinema canadenc intentà buscar l’èxit a través de comèdies més o menys populistes, com La grande séduction (2003), de J.-F.Pouliot, o Mambo italiano (2003), d’E.Gaudreault. Els directors més prestigiosos del país han seguit treballant regularment, tant en el sector francòfon com en l’anglòfon. D.Arcand obtingué un gran èxit amb la tragicomèdia Les invasions barbares (2003), guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i seqüela de l’anterior Le déclin de l’empire américain. David Cronenberg (Spider, 2002; A History of Violence, 2005) i A.Egoyan (Ararat, 2002; Where the Truth Lies, 2005) segueixen essent els noms amb més projecció internacional. Però els darrers anys també han destacat pel·lícules com Waydowntown (2000), de G.Burns; La face cachée de la lune (2003), de R.Lepage; The Saddest Music in the World (2003), de G.Maddin, i Childstar (2004), de D.McKellar.
Amb el trasllat, l’any 2007, de la seu de la companyia Lion Gate Films −que d’ençà de la seva creació, a mitjan anys noranta, s’havia convertit en una de les més prolífiques de l’Amèrica del Nord especialitzada en el gènere de terror−, de Vancouver a Los Angeles, la producció de títols (co)finançats al Canadà ha anat de baixa els darrers anys. Aquest canvi d’estratègia de Lion Gate Films ha suposat un sotrac per a una cinematografia que segueix confiant la seva representació en els festivals d’arreu als noms d’Atom Egoyan i David Cronenberg. Però Cronenberg tornà a situar les seves històries a Anglaterra, com ho prova Eastern Promises (2007). I, per la seva banda, sense el suport crític i de públic de què gaudí al seu inici, Egoyan alternà un cinema més encarat cap al gran públic, com en Where the Truth Lies (2006), amb produccions de tall intimista i personal com Adoration (2008), en què planteja temes d’actualitat relatius al terrorisme a l’era de la globalització. Altres cineastes canadencs considerats veterans als ulls de les noves generacions, com Denys Arcand i Patricia Rozema, han filmat, en els últims anys, L’âge des ténèbres (2007), i, Kitt Kittredge, An American Girl (2008). A la rereguarda d’aquests realitzadors que continuen capitalitzant l’interès dels aficionats fora de les seves fronteres, es troba Émile Gaudreault, artífex de Surviving My Mother (2007), premi del Públic al Festival de Cinema de Mont-real, un certamen que ha estat una plataforma de projecció per a diversos directors amb veu pròpia, com els esmentats Egoyan, Rozema i Cronenberg.