Dels orígens al 1939
Aquest cinema, tanmateix, no ha aconseguit una autonomia i personalitat pròpies pel fet que des de l’aparició del sonor ha hagut d’emprar habitualment el castellà com a vehicle lingüístic i per les serioses dificultats trobades al llarg de la seva història. El 1896 foren introduïts a Barcelona diversos aparells cinematogràfics —d’Edison, de W. Paul, dels Lumière—, i les primeres filmacions foren realitzades per Fructuós Gelabert amb un aparell de fabricació pròpia, el 1897, seguides per obres de Francesc de P. Tramullas, Segon de Chomon, Baltasar Abadal i d’altres. La producció barcelonina entre el 1901 i el 1914 fou d’un nivell notable, però mancada d’originalitat. El film folklòric prengué sovint com a base el pseudoandalusisme. Films interessants en aquest període són: en el documental, Els successos de Barcelona (1909) de Josep Gaspar, Boda i atemptat contra Alfons XIII (1910) d’Abadal, La Guerra del Rif, de Ricard de Baños, i una sèrie de Tramullas sobre aquest darrer tema; en cinema de fantasia, Hotel Elèctric (1910) de Chomon; en el còmic, Cervesa gratis (1906) i Els guapos de la vaqueria del Park (1905), de Gelabert; en el gènere historicoliterari, Maria Rosa (1908) de J.M. Codina, Don Juan Tenorio (1908) i Don Joan de Serrallonga (1910) de Baños; en el pseudofolklòric, El puñao de rosas (1910) de Chomon, Amor que mata (1911) i Ana Kadowa (1912) de Gelabert. Paral·lel al grup barceloní havia sorgit el valencià, amb una productora seriosa, la F.B. Cuesta, que presentà El Tribunal de les Aigües (1905), un excel·lent documental, i obres de costums com El cec del poble (1906) de Codina, i que aviat s’especialitzà en documentals de tauromàquia o en adaptacions de sarsueles. En el període 1914-18, i aprofitant la recessió que la Primera Guerra Mundial produí en altres països, la incipient producció catalana atenyé el seu màxim. De les disset productores existents el 1914 a l’Estat espanyol, nou eren barcelonines i tres valencianes. En el documental aparegué el film científic amb la sèrie Operacions del doctor Barraquer (1915) de Francesc Puigvert. En el còmic es produïren, d’una banda, sèries de curtmetratges amb personatges tipificats (cintes amb Miquel Mas en 1916-18) a la manera de Max Linder o dels americans, i, de l’altra, comèdies llargues, com A la pesca dels 45 milions. L’adaptació historicoliterària pujà de to amb les obres d’Adrià Gual (Misteri de dolor, 1914), de Josep de Togores (La festa del blat, 1914) i d’Albert Marro o de Blasco i Ibáñez. El “superspectacle” fou representat pel film Vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América (1916), del francès Gerard Bourgeois, amb capital, tècnics i escenaris catalans. Al costat dels drames costumistes i de cintes folklòriques, tingueren gran èxit les sèries d’aventures, del tipus d’Els misteris de Barcelona (1915) de Marro. L’aparent situació expansiva es demostrà falsa amb la crisi del 1919 i la virtual desaparició de la producció, de primer a Barcelona i després a València, on Maximilià Thous (Nit d’albaes), els italians Mario Roncorini i Giuseppe Sessia (Les barraques) i Ramon Orrico i Vidal resistiren fins el 1925. Cal cercar les causes d’aquest esfondrament en la pèrdua del mercat sud-americà, en la invasió de productes de Hollywood i en la manca d’un plantejament a gran escala. L’arribada del cinema sonor acabà de variar el panorama, car en introduir Francesc Elias i Camille Lemoine el film parlat ho feren ja en castellà. Del 1929 al 1936 foren freqüents els doblatges en català de cintes foranes, però la producció pròpia no té res d’autòctona. La Generalitat de Catalunya fundà, el 1935, un Servei Cinematogràfic, que establí un pla pedagògic interromput per la Guerra Civil. Durant la lluita, el Sindicat d’Espectacles Públics, controlat per la CNT, i el Servei Cinematogràfic realitzà una notable obra informativa (Preparatius i desembarcament a Mallorca), però no pogueren crear una cinematografia popular catalana de ficció i d’espectacle.
Dels anys quaranta als anys seixanta
Els anys quaranta aparagueren només produccions comercials p propagandístiques, d’escàs interès fílmic. Cap al 1950 treballaren a Barcelona diversos realitzadors, entre els quals Ignasi F.Iquino, Miquel Iglésies, Francesc Rovira i Beleta, i també Gonzalo Delgrás, Luis Lucía, Julio Salvador, Ricardo Gascón, i hom produí alguns films pseudohistòrics sobre temes catalans (Don Juan de Serrallonga, de Delgrás, 1948, i El tambor del Bruch, d’Iquino, 1948). Un intent positiu fou la creació, al 1948, d’Estela Films, sota la direcció artística d’Alexandre Cirici, productora d’una adaptació de La Ventafocs (Érase una vez, 1948-50) que guanyà a Venècia el primer premi de cinema infantil; però aviat fou dissolta. El 1952 Iquino realitzà El Judes, aprofitant el muntatge de La Passió d’Esparreguera, primer film parlat en català des del 1939. Al País Valencià, a part produccions comercials de poca qualitat, hom pot esmentar els noms d’Emili Poveda i Ricard Blasco, i el de Lluís G. Berlanga, aviat establert a Madrid. En els anys seixanta, obtingueren difusió comercial obres de Rovira i Beleta, Iglésies, Isasi Isasmendi, Josep M. Forqué, Juli Coll i Germà Lorente, i proliferaren gradualment coproduccions relativament espectaculars. Coincidint amb una etapa d’una major obertura de la Dirección General de Cinematografía y Teatro, aparegueren nous realitzadors: Josep Lluís Font i Arnau Olivar, que en Vida de familia (1963) intentaren de donar testimoniatge de la burgesia tradicional barcelonina, Jordi Grau (Noche de verano, El espontáneo, 1963; Una historia de amor, 1966), Romà Gubern i Vicenç Aranda (Brillante porvenir, 1963), Pere Balañà (El último sábado, 1965), Josep M. Forn (La piel quemada, 1966, sobre la problemàtica de la immigració), 1965; Jaume Camino (Los felices 60, Mañana será otro día, 1966; España otra vez, 1967). En el cinema infantil cal esmentar Josep Serra i Estruch. En 1966-67 aparegué l’anomenada Escola de Barcelona, preconitzada per Ricardo Muñoz Suay, que englobava els realitzadors Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Ricard Bofill, Carles Duran i Vicenç Aranda, de tendències avantguardistes, que no tingué continuïtat com a grup. Un dels realitzadors més notables d’aquesta etapa és Pere Portabella, que ha conreat l’avantguarda al costat del poeta Joan Brossa: No compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1968) són dos films catalans molt valuosos. Un nombre limitat de films ha aconseguit només la sonorització catalana (Maria Rosa, d’Armando Moreno, el 1965; En Baldiri de la Costa, de Josep M.Font, el 1967; Tren de matinada, d’Antoni Ribas, el 1968; La llarga agonia dels peixos, de Rovira i Beleta, el 1969; Laia, de Vicenç Lluch, el 1969), en general dins un cinema estrictament comercial. Un moviment més exigent i radicalitzat, aparegut els darrers anys del decenni dels seixanta, és l’anomenat cinema independent, marginat de l’estructura professional, que té precedents en Joan Gabriel Tharrats, Enric Ripoll, Miquel Porter, o J.F. de Lasa i en l’obra d’alguns amateurs com Pere Masdeu, Joan Capdevila o Antoni Cuadrench; els principals representants d’aquest moviment són Llorenç Soler, Manuel Esteban, Antoni Padrós, Roc Villas, Carles Duran, el músic Carles Santos, amb el suport d’alguns crítics de les noves generacions.
Dels anys setanta ençà
Les noves condicions de tot ordre creades als Països Catalans a partir de mitjan anys setanta han variat essencialment el panorama de la producció cinematogràfica catalana, tant pel que fa al nombre de realitzacions com a la qualitat tècnica. D’aquesta etapa es destacaren els films d’Antoni Ribas (La ciutat cremada, 1976; Catalans universals, 1978; Victòria, 1983, etc), Jaume Camino (Las largas vacaciones del 36, 1976; La vieja memoria, 1977; El balcón abierto, 1984, etc), Josep M. Forn (Companys, procés a Catalunya, 1979), Jordi Feliu (Som i serem, Història de la Generalitat de Catalunya, 1982), Jordi Grau (Cartas de amor de una monja, 1978; La llegenda del timbaler del Bruc, 1981), Francesc Betriu (La plaça del Diamant, 1982), Eugeni Anglada (La ràbia, 1968-77; Interior Roig, 1982), Francesc Bellmunt (L’orgia, 1978; La quinta del porro, 1980; Un parell d’ous, 1985, La ràdio folla, 1986, etc), Ventura Pons (El vicari d’Olot, 1981), Jordi Cadena (L’obscura història de la cosina Montse, 1977; Barcelona Sud, 1982), Lluís Josep Comeron (La revolta dels ocells, 1981), etc.
Els canvis anaren més enllà de les produccions individuals i el seu caràcter innovador afavorit per l’agonia i el final del franquisme i l’assoliment de les llibertats bàsiques (entre les quals les d’expressió). En la restaurada monarquia constitucional, el restabliment de l’autogovern, molt en particular a Catalunya (1979), donà pas a successives iniciatives destinades a posar els fonaments d’una indústria cinematogràfica pròpia, amb ineludibles connexions amb el sector audiovisual en el seu conjunt. Com a precedent cal esmentar, el 1975, la fundació de l’Institut del Cinema Català, destinat a impulsar el cinema a Catalunya i que, amb el temps, es vinculà al sector privat i se centrà en la producció i l’exhibició. El traspàs de competències estatals a la Generalitat de Catalunya (1981) donà lloc a la creació d’un Servei de Cinematografia i de l’Arxiu d’Audiovisuals de la Generalitat de Catalunya, embrió de la Filmoteca de Catalunya, fundada aquest mateix any. Bé que no estrictament en l’àmbit cinematogràfic, la creació de Televisió de Catalunya (1983), emissora pública amb un clar arrelament al país, significà una contribució fonamental a la naixent indústria cinematogràfica en estimular produccions pròpies. A partir d’una fórmula mixta públic-privat, el 1994 fou creada l’Escola Superior de Cinematografia de Catalunya (ESCAC), en la qual s’han format molts dels nous directors, tècnics i creadors en general actius en el panorama cinematogràfic català. L’any 2008, com a corol·lari de la política infraestructural, fou creada l’Acadèmia del Cinema Català. Durant aquesta etapa, el nombre de festivals a Catalunya augmentà significativament, i en iniciar-se la segona dècada del segle XXI superava la vintena. En destaca, pel prestigi indiscutible en el seu gènere, el Festival Internacional de Sitges, un certamen iniciat el 1967 que el 1997 canvià el nom pel de Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Entre els premis cinematogràfics més importants atorgats aquests anys a Catalunya, a més dels concedits en aquest darrer festival, cal esmentar els premis Sant Jordi, instituïts el 1957 per la delegació de Radio Nacional de España a Catalunya, els Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1982), i els premis Barcelona, creats l’any 2002 pel Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, origen dels premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català (2009).
Al País Valencià es destacaren els següents realitzadors: Vicent Escrivà (El virgo de Visanteta, 1977, etc), Carles Mira (La portentosa vida del padre Vicente, 1977; Con el culo al aire, 1980; Que nos quiten lo bailao, 1984, etc), Francesc Romà (Tres en raya, 1978), Carles Pérez Ferré (Hèctor, 1982), i, en el terreny de la producció independent, Josep Lluís Seguí, Maria Montes, Alfred Ramos, Lluís Rivera, Joan Vergara, Josep Gandia, Rafael Gassent, etc; l’any 1980 hom creà la Mostra del Cinema Mediterrani, que hom celebra anualment a València.
A les Illes Balears hom només pot parlar de cinema balear dins el sector de l’amateurisme, del film independent i del cineclub. Malgrat l’augment de les subvencions públiques, atorgades des de la Direcció General de Promoció Cultural com a complement de les que també atorga el Instituto de Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA) depenent del Ministerio de Cultura, la producció —que representà el 25% de la de tot l’Estat espanyol— experimentà un progressiu declivi fins una xifra anual que no superà els deu llargmetratges.
La política de subvencions de la Generalitat de Catalunya (anàloga, d’altra banda, a la de molts estats europeus per a la indústria cinematogràfica pròpia), ha hagut de lluitar contra els monopolis de la distribució i l’exhibició, controlats per les multinacionals nord-americanes i mediatitzats, també, per les seves sucursals espanyoles. Aquesta situació motiva problemes d’estrena per a alguns films de producció local, i des del sector hom ha criticat de vegades el grau de compromís de Televisió de Catalunya amb el cinema català. Capítol a banda és el del doblatge de les pel·lícules no catalanes al català i la seva escassa i sovint marginal presència en les sales d’exhibició, situació que enfronta repetidament exhibidors, multinacionals, govern català i societat civil en polèmiques d’una certa intensitat. El gènere que gaudí d’un suport popular més gran fou el de la comèdia, gràcies a títols com Boom, Boom (1990) de Rosa Vergés —exhibit a Venècia—, Què t’hi jugues Mari Pili? (1990) i Aquesta nit o mai (1991) de Ventura Pons i Ho sap el ministre? (1991) de Josep M. Forn, als quals després s’afegiren Les aparences enganyen (1991) de Carles Balagué, No et tallis ni un pèl (1991) de Francesc Casanovas, Escarbats (1992) de Toni Mora, Caramboles (1992) de Jesús Font o Un submarí a les estovalles (1990) i Un plaer indescriptible (1992) d’Ignasi P. Ferré, a més de Rateta, rateta (1990) de Francesc Bellmunt, capdavanter d’aquesta tendència satírica.
Una altra tendència dotada d’una tradició històrica barcelonina i també sovintejada fou el cinema policíac: L’amor és estrany (1988) de C. Balagué, Barcelona Connection (1988) de Miquel I. Bonns, Un negre amb un saxo (1988) de F. Bellmunt, Una ombra al jardí (1988) i Manila (1991) d’Antonio Chavarrías, Estació Central (1989) de Josep Anton Salgot, L’home de neó (1988) d’Albert Abril, La banyera (1989) de Jesús Garay, Els mars del sud (1990) de Manuel Esteban o Escrit als estels (1991) de Ricard Reguant.
Seguint amb els gèneres, Ferran Llagostera filmà dues aventures marines —Gran Sol (1988) i Terranova (1990)— i Carles Benpar catalanitzà el cinema de pirates a Capità Escalaborns (1989). Antoni Ribas, amb una personal biografia de Dalí (1989), i Jaume Camino, amb el seu retorn a la Guerra d’Espanya a través d’El llarg hivern (1991), mantingueren la tradició del cinema històric, mentre les més destacades adaptacions d’obres literàries a la pantalla foren: Si te dicen que caí (1989) de Vicente Aranda, Sinatra (1988) de Francesc Betriu, La punyalada (1989) de Jordi Grau, La teranyina (1989) d’Antoni Verdaguer, Els papers d’Aspern (1991) de Jordi Cadena, Solitud (1991) de Romà Guardiet i La febre d’or (1992) de Gonzalo Herralde. Alguns crítics entraren en el terreny de la realització cinematogràfica —Barcelona, lament (1989) de Luis Aller, Una dona al meu jardí (1989) d’Octavi Martí i Antoni Padrós, Visions d’un estrany (1990) d’Enric Alberich— i el cinema d’animació experimentà una petita revifalla gràcies a Despertaferro (1989) de Jordi Amorós i Peraustrinia 2004 (1990) d’Àngel Garcia.
El cinema català també mantingué la seva tradició avantguardista, encapçalada pel retorn de Pere Portabella al cinema amb Pont de Varsòvia (1990), a través d’Innisfree (1989) de José Luis Guerin, El nen de la lluna (1988) d’Agustí Villaronga, Entreacte (1988) i L’última frontera (1991) de Manel Cussó-Ferrer, És quan dormo que hi veig clar (1988) de J. Cadena o Gaudí (1988) de Manuel Huerga. Alguns d’aquests films foren projectats en grans festivals internacionals, però el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges continuà essent l’única manifestació important en territori català, després de la desaparició del de Barcelona per problemes econòmics.
La Filmoteca de la Generalitat de Catalunya disposa actualment d’un local públic de projeccions, d’un arxiu per a la conservació i restauració de material fílmic i d’una biblioteca especialitzada augmentada per la donació de la de Delmir de Caralt. Desaparegudes totes les revistes especialitzades en català, sobrevisqueren les castellanes Dirigido por i Nuevo Fotogramas, a més de la destacada política de publicacions empresa per la Filmoteca de la Generalitat Valenciana, focus de nombroses activitats culturals després que la Mostra del Mediterrani entrés en una nova crisi d’identitat.
Al final del segle XX, el gènere que continuà gaudint d’una acceptació més gran entre el públic continuà essent el de la comèdia, com Rosita, please! (1994) de Ventura Pons o Parella de tres (1995) d’Antoni Verdaguer. El mateix Verdaguer s’atreví a tractar un tema històric, el comerç català a les colònies espanyoles, a Havanera (1993). Francesc Bellmunt homenatjà l’inventor del vaixell submergible i navegable a Monturiol, el senyor del mar (1993). Cineastes veterans continuaren la seva carrera: Antonio Chavarrías (L’enfonsament del Titànic, 1993, i Susanna, 1995), Agustí Villaronga (Passatger clandestí, 1996) o els citats Pons (El perquè de tot plegat, 1995) i Bellmunt (Escenes d’una orgia a Formentera, 1996). També es produí el debut, entre d’altres, de Raimond Masllorens (Ni un pam de net, 1993), Manuel Huerga (Antàrtida, 1995), Maria Miró (Els baguls del retorn, 1996), Xavier Ribera (Tot verí, 1996) i Isabel Coixet (Cosas que nunca te dije, 1996), pel·lícula que obtingué el premi Sant Jordi de cinematografia el 1997. Fins i tot el grup teatral El Tricicle estrenà el llargmetratge Palace (1996). Durant tots aquests anys alguns directors amb experiència cinematogràfica foren contractats per a realitzar telefilms produïts per les televisions públiques, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya. Un exemple fou el cas de Rosa Vergés amb el musical infantil Tic tac (1995). El 1995, la distribuïdora catalana Lauren Films ocupà el primer lloc de recaptacions a Espanya. Bigas Luna continuà essent un dels directors que més exporten els seus productes: Huevos de oro (1993) i La teta i la lluna (1994). V. Aranda seguí creant polèmiques amb les seves obres: El amante bilingüe (1993), La pasión turca (1994) i Libertarias (1996). La majoria de pel·lícules estrenades el 1996 tingueren un escàs èxit de públic i de crítica. Una de les poques excepcions fou Un cos al bosc, de Joaquim Jordà, un bon exemple de cinema negre. També cal esmentar un ambiciós projecte de Carles Benpar: El domini dels sentits, un film col·lectiu de cinc realitzadores —Isabel Gardela, Núria Olivé-Belles, Teresa de Pelegrí, Judith Colell i Maria Ripoll— on l’erotisme femení era vist a través de cinc esquetxos.
El 1996 també fou notícia l’estrena simultània, per primera vegada, en català i castellà de l’última producció Disney, El geperut de Notre-Dame. En aquest aspecte, si alguns films estrangers són doblats al català és gràcies a les subvencions atorgades per la Generalitat. Seqüències de cinema reprengué el 1995 la tradició de revistes cinematogràfiques en català, però la seva existència no sobrepassà l’any. En l’aspecte de publicacions, el 1991 sortí el primer número de Film-Historia, revista especialitzada en castellà, català i anglès.
El centenari del setè art donà lloc a diverses celebracions al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: l’exposició El segle del cinema (1995), i un simposi, al final del 1996, sobre el cinema català que oferí un diagnòstic negatiu a causa de la manca d’infraestructura industrial.
Durant tota la dècada dels noranta hi hagué una proliferació de cinemes amb multisales a la perifèria de grans poblacions i un augment de l’oferta en versió original subtitulada. Malgrat les subvencions públiques, atorgades des del departament de cultura com a complement de les que també atorga el ministeri de cultura, el 5% dels ingressos nets que les televisions destinen al cinema i el conveni signat amb l’Ajuntament per a potenciar la indústria del cinema a Barcelona, la producció continuà minvant i arribà a uns pocs llargmetratges el 1998 (Irene, de M. Mayol, Cactus, de P. Freixas, Goomer, de C.Varela i J.L. Feito, La ciudad de los prodigios, de M. Camus, i Els sense nom, de J. Balagueró) i quinze el 1999 (La mujer más fea del mundo, de M. Bardem, La otra cara de la luna, de L.J. Comeron, Operación Fangio, d’A. Lecchi, Tal como éramos, de R. Monleón, Sobreviviré, d’A. Albacete, El invierno de las anjanas, de P.- Telechea, Marta y alrededores, de J. Ruiz, o Segunda piel, de G.Vera, entre d’altres). Des de la Generalitat de Catalunya s’atorgaren 360 607 euros per a la producció de llargmetratges en català dirigits per nous realitzadors i la preparació de projectes cinematogràfics, durant el període 2000-02, a més de la concessió d’ajuts a empreses de televisió per a la realització de llargmetratges televisius, sèries de ficció i animació o documentals, destinats a ésser emesos per televisió, l’import dels quals fou de 2.705 euros, també per al 2000-02. A més, diverses plataformes digitals incorporaren la versió disponible en català, doblada o subtitulada, en les bandes de so de totes les pel·lícules emeses a partir del 2000. L’any 1999 s’aconseguí que hi hagués una cinquantena de pel·lícules en català a les pantalles de tot Catalunya, dels 1.200 títols exhibits, i hi hagué un increment d’espectadors (més de sis-cents mil). J.J. Bigas i Luna continuà essent un dels directors que més exportaren els seus productes: Bambola (1996), La camarera del Titanic (1997), Volavérunt (1999) i Son de Mar (2001). V. Pons fou fidel a la seva realització anual amb Actrius (1997), Carícies (1998), Amic/Amat (1999), Morir (o no) (2000) i Anita no perd el tren (2000). V. Aranda continuà creant polèmiques amb les seves obres: La mirada del otro (1998) i Celos (1999). També destacaren Isabel Coixet (A los que aman, 1998), Maria Ripoll, que rodà a Londres, i en anglès, Lluvia en los zapatos (1998), Francesc Betriu (Una pareja perfecta, 1998), Agustí Villaronga (99.9, 1997, i El mar, 2000), Cesc Gay (Kràmpack, 2000, i, en col·laboració amb Daniel Gimelberg, Hotel Room, 1998), Marc Recha (L’arbre de les cireres, 1998, i Pau i el seu germà, 2000), Marta Balletbó-Coll (Carinyo, he enviat els homes a la lluna, 1998), Llorenç Soler (em>Saïd, 1998), Josep M. Forn (Subjudice, 1998), Joaquim Jordà (Mones com la Becky, 1999), Jaume Balagueró (Els sense nom, 1999, i Darkness, 2001) i Judith Colell (Dones, 2000), entre d’altres. De les estrenes del 2000 destacaren Terra de canons, d’Antoni Ribas, i les pel·lícules de les actrius debutants Sigfrid Monleón (L’illa de l’holandès) i Isabel Gardela (To man do te). Pel que fa a les produccions televisives cal esmentar Plats bruts i el serial Laberint d’ombres.
Impulsada en gran part per l’èxit del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, una de les característiques més destacades del cinema produït a Catalunya a principis del segle XXI ha estat la gran vitalitat i el prestigi internacional —traduït amb la presència en festivals i les nominacions a premis— del cinema amb més vocació avantguardista i experimental, que contrastà amb l’escàs volum de producció i poc èxit de públic del cinema amb voluntat d’arribar a públics més amplis i amb una televisió pública que donà més suport a la indústria audiovisual de les telenovel·les i els telefilms. En aquest sentit, cal ressaltar l’interès despertat per directors com Marc Recha (Les mans buides, 2003), Marta Balletbò-Coll (Sévigné, 2004), Jaime Rosales (Las horas del día, 2003), Agustí Villaronga, Isaac Racine i Lydia Zimmerman (Aro Tolbukhin. Dins la ment de l’assassí, 2002), o Roger Gual i Julio D.Wallowits (Smoking Room, 2002). També és remarcable la importància del gènere documental, amb representants com José Luis Guerín (En construcció, 2001), Joaquim Jordà (De nens, 2004 ), Sílvia Munt (Elena Diakonova-Gala, 2003), Esteve Riambau i Elisabet Cabeza (La doble vida del faquir, 2004), Carles Bosch i Josep M. Domènech (Balseros, 2002, nominada als Oscar), Isaki Lacuesta (Cravan vs. Cravan, 2002), Jaume Camino (Els nens de Rússia, 2001), Carles Balagué (La Casita Blanca. La ciutat oculta, 2002) o Joan Dolç (La mort de ningú. L’enigma Heinz Ches, 2004).
El director Ventura Pons ha seguit treballant, canviant sovint de gènere i format (Menja d’amor, 2002; El gran Gato, 2003; Amor idiota, 2004), però d’altres veterans realitzadors catalans han hagut de recórrer a la comèdia populista, com Francesc Bellmunt (Lisístrata, 2002), o han hagut de batallar amb molts entrebancs per a aconseguir estrenar, tot i que de manera restringida, les seves pel·lícules, com Antoni Ribas (Centenari, 2004). Cesc Gay obtingué un èxit de públic i crítica amb la comèdia dramàtica i coral A la ciutat (2003), film que és exemple de la tendència de les productores catalanes a rodar les seves pel·lícules −sovint fetes en col·laboració amb productores o televisions d’Espanya− en castellà per poder estrenar-les còmodament a l’estat, i, en alguns casos, doblar-les posteriorment al català. Una situació en què s’han trobat films d’Antonio Chavarrías (Volverás, 2002), Rosa Vergés (Iris, 2004) o Joaquim Oristrell (Inconscients, 2004), tots fets a Barcelona. Per la seva banda, Isabel Coixet ha rodat en anglès i sota la producció de Pedro Almodóvar Mi vida sin mí (2003) i La vida secreta de las palabras (2005). Darrerament, diversos professionals procedents del teatre i la televisió han fet el seu debut com a realitzadors cinematogràfics: és el cas d’Àlex Ollé, Isidro Ortiz i Carles Padrissa, de La Fura dels Baus (Faust 5.0, 2001), Joel Joan (Excuses!, 2003), Albert Boadella (¡Buen viaje, Excelencia!, 2003), Paco Mir (El millor que li pot passar a un croissant, 2003) o José Corbacho (Tapas, 2005).
La productora, distribuïdora i exhibidora Filmax s’ha especialitzat en produccions de gènere fantàstic i terrorífic amb acabat internacional, en alguns casos rodades en anglès i estrenades amb bona acollida als Estats Units: Darkness (2002) i Fràgil (2004), de J. Balagueró; Dagon (2001), de S. Gordon; Arachnid (2001), de J. Sholder; Paraules encadenades (2002), de L.Mañá; Romasanta (2002), de P. Plaza; The Machinist (2004), de B. Anderson, o Rottweiler (2004), de B. Yuzna. Aquesta mateixa empresa ha iniciat també una línia de dedicació al cinema d’animació, amb títols com El Cid: la leyenda (2003), de J. Pozo; P3K: Pinotxo 3000 (2004), de D. Robichaud; Donkey Xote (2005), de J.Pozo, i Gisaku (2005), de B. Pedrosa. D’altra banda, Catalunya ha participat −econòmicament i com a escenari de rodatge− en títols de directors d’altres indrets de l’Estat espanyol o del món: Tardes de Gaudí (2001), de S. Seidelman; L’auberge espagnole (2002), de C. Klapish; The Tulse Luper Suitcases Part 1: The Moab Story (2003), de P. Greenaway; Núvols d’estiu (2004), de F. Vega, o L’any del diluvi (2004), de J.Chávarri, mentre que el documental d’Oliver Stone Comandante (2002) està fet també sota producció catalana.
El 2004, es lliuraren a Barcelona els premis del cinema europeu, i la mateixa ciutat acollí el 2005 la primera edició del Congrés Internacional sobre Cinema Europeu Contemporani. El mateix any aparegué un Diccionari del cinema a Catalunya, sota la direcció de Joaquim Romaguera i Ramió. El tema del doblatge de pel·lícules estrangeres al català ha generat polèmiques i enfrontaments, d’una banda, per la manca de sensibilitat de les multinacionals i, d’una altra, per la contradicció que suposa finançar amb diners públics el que es considera una forma de colonització cultural: l’any 2005 es calculava en el 6% el percentatge de pel·lícules en català que es podien veure a les sales. El Departament de Política Lingüística del govern de la Generalitat anuncià la seva voluntat d’implicar-se directament −conjuntament amb l’Institut Català de les Indústries Culturals− en la promoció de pel·lícules directament rodades en català. La conselleria de cultura de la Generalitat endegà l’esborrany d’un avantprojecte de llei en què es recull el ferm propòsit d’equiparar el nombre de còpies doblades al català al nombre de còpies doblades en castellà, tot i que es parteix d’un desequilibri més que remarcable. Alhora, es fa esment d’una política destinada a la subtitulació de les pel·lícules al català, un camp de treball encara molt verge, atès que menys de l’1% de les produccions que arriben a la cartellera presenten còpies en versió original subtitulada al català.
Tot coincidint amb aquesta iniciativa del govern de la Generalitat, al mes de gener del 2009 se celebrà la primera edició dels premis Gaudí, creats per l’Acadèmia del Cinema Català, presidida per l’actor i eventual director Joel Joan. El màxim guardó anà a parar a mans d’Albert Serra per El cant dels ocells (2008), una proposta concebuda amb molt pocs mitjans i que segueix el recorregut per festivals de prestigi internacional —inclòs Canes— que el cineasta gironí encetà amb Honor de cavalleria (2006). A més d’aquestes noves veus que tenen una considerable presència en circuits d’exhibició adreçats al cinema d’autor, cas de Jaume Rosales amb La soledad (2007) −Goya a la millor pel·lícula i a la millor direcció− i amb Tiro en la cabeza (2008), de Cesc Gay amb Ficció (2006) o de Roger Gual amb Remake (2006), el cinema català gaudeix de bona salut pel que fa a les produccions cenyides a l’àmbit del fantàstic. Tanmateix, dos dels èxits de públic i parcialment de crítica a l’Estat espanyol que daten de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI tenen segell català: (REC) (2008, J. Balagueró), de la companyia Filmax, i El orfanato (2007, J.A. Bayona), guardonada amb set premis Barcelona, que se celebren anualment a l’entorn de la cultura del país. Un horitzó estimulant pel que fa a aquest gènere que es reforça gràcies el reconeixement internacional dels tècnics Montse Ribé i David Martí, de l’empresa DDT, guardonats amb un Oscar al millor maquillatge per El laberinto del fauno (2007, G. del Toro), pel·lícula per la qual la barcelonina Ivana Baquero guanyà un Goya a la millor actriu novella. Tot plegat unit amb la ferma decisió d’institucions públiques per a fer de Barcelona i altres ciutats catalanes un plató cinematogràfic que ha tingut en els films Perfume: The Story of a Murder (2006, T. Tykwer) i Vicky Cristina Barcelona (2008, W. Allen) —coproduïda amb capital català— sengles exemples paradigmàtics.
A cavall de la primera i la segona dècada del segle XXI, la política del Govern de la Generalitat (2003-07) d’afavorir grans produccions estrenades en català, adreçades a grans audiències i competitives internacionalment es traduí en la realització de títols com Herois (2010), de P. Freixas, Bruc (2010), de D. Benmayor, Eva (2011), de K. Maíllo, i especialment Pa negre (2010), d’A. Villaronga, gran triomfadora de les cerimònies dels premis Gaudí i dels Goya i que fou triada per l’Acadèmia Espanyola per representar-la als Oscar de Hollywood. Com en el cas del Goya a la millor pel·lícula, es tractà del primer cop que se seleccionava una pel·lícula rodada originalment en català. Al mateix temps, els darrers anys s’han seguit conreant les diferents línies que han aportat prestigi entre el públic i la crítica. El cinema d’autor ha estat representat per cineastes com Marc Recha (Petit indi, 2009), Isaki Lacuesta (Los condenados, 2009, Los pasos dobles, 2011, Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià), Mar Coll (Set dies amb la familia, 2009), Agustí Vila (La mosquitera, 2010), Judith Colell i Jordi Cadena (Elisa K, 2010), Lluís Galter (Caracremada, 2010) o Carles Torras (Open 24 h, 2011). Dins el cinema de gènere s’han estrenat títols d’èxit com Buried (2010) i Red Lights (2012), de Rodrigo Cortés, Los ojos de Julia (2010), de Guillem Morales, i Mientras duermes (2011), de Jaume Balagueró. El cinema documental ha conegut exemples com Màscares (2009), d’Esteve Riambau i Elisabet Cabeza; Garbo, l’espia que va salvar el mon (2009), d’Edmon Roch; Maria i jo (2010), de Luis Fernández de Castro; Bicicleta, cullera, poma (2010), de Carles Bosch; Guest(2010), de José Luis Guerín, i Mercado de futuros (2011), de Mercedes Álvarez. També el cinema d’animació ha tingut representació amb un cert recorregut internacional, com Chico & Rita (2011), de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, Arrugas, d’Ignacio Farreras, i la infantil Floquet de Neu, d’Andrés G. Schaer. La productora Mediapro ha insistit amb èxit en la participació en coproduccions internacionals, com Midnight in Paris (2011), de Woody Allen, i Carnage (2011), de Roman Polanski i, en una altra línia, el cosmopolitisme del productor Lluís Miñarro s’ha vist recompensat amb la Palma d’Or al Festival de Canes per Lung Boonmee raluek chat(‘L’oncle Boonmee recorda les seves vides passades’; 2010), d’Apichatpong Weerasethakul. En el gènere de les superproduccions, Lo imposible, de Juan Antonio Bayona (2012) aconseguí imposar-se com el rodatge d’un director català amb més projecció internacional, i fou, també, candidata a l’Oscar.