Des del principi dels anys vint fins a la rendició del Japó el 1945 existí una activa indústria cinematogràfica a Corea, però cap de les pel·lícules que es feren no s’ha pogut conservar íntegrament fins a l’actualitat. La primera pel·lícula coreana fou Uuirijeok gutu (‘La revenja’, 1919), i consistia en un kinodrama en què els actors feien la seva interpretació davant d’un fons sobre el qual es projectava un film. Es considera que la pel·lícula més important de l’etapa muda és Arirang (1926), dirigida, protagonitzada i produïda per Na Un-kyu, un al·legat contra l’imperialisme japonès que inspirà una sèrie de nous cineastes a utilitzar el cinema com a arma política. Malgrat tot, la censura establerta pel Japó feu que, des del 1930, només s’aprovessin els melodrames, les pel·lícules històriques i les produccions projaponeses. La primera pel·lícula sonora fou Ch'unhyang-jun (1935), de Lee Myung-woo, basada en un famós conte folklòric. El 1942, el govern japonès prohibí les pel·lícules parlades en coreà, i durant la posterior guerra de Corea es destruí bona part de l’equipament de la indústria cinematogràfica. Després de l’armistici del 1953 —ja amb el país dividit en dues repúbliques—, el president de Corea del Sud, Rhee Sygman, declarà el cinema exempt d’impostos, la qual cosa, juntament amb programes d’ajut foranis, posà les bases per a un renaixement del cinema coreà al final dels anys cinquanta i als anys seixanta. Mentre la producció de Corea del Nord es veia pràcticament limitada a melodrames i contes antics cinematogràficament influïts pel cinema soviètic dels anys cinquanta —alguns tècnics soviètics formaren tècnics coreans—, a Corea del Sud la quantitat de produccions anà en augment i aparegueren nous creadors d’interès centrats en la realitat social, com Kim Ki-young (Hanyo, ‘La criada’, 1960), Yu Jun-mok (Obaltan, ‘Bala perduda’, 1961) o Shin Sang-ok (Eunuch, 1968).
Després de travessar una crisi als anys setanta, al començament dels vuitanta s’inicià una certa reactivació, acompanyada d’una major tolerància de la censura i més presència en festivals internacionals. En aquest temps es consolidaren cineastes com Im Kwon-taek, que cap al 1980 ja havia dirigit uns 70 llargmetratges amb vocació bàsicament comercial, però que el 1981 sorprengué amb Mandala i a qui Sopyonje (1993) confirmà com un dels directors coreans més importants de la història. Al final dels vuitanta, una nova Constitució que era més permissiva amb la censura i la introducció de la quota de pantalla contribuí a la recuperació definitiva de la indústria cinematogràfica. A partir dels anys noranta, una sèrie de noms anaren incrementant la presència internacional de la cinematografia sudcoreana, que ha estat descoberta pels cinèfils i especialistes. El més conegut d’aquests realitzadors és Kim Ki-duk, posseïdor d’una personal poètica que es pot veure en films tan diferents com Seom (‘L’illa’, 2000), Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom (‘Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera’, 2003), Samaria (‘La noia samaritana’, 2004) i Bin-jip (‘Ferro 3’, 2004). Altres cineastes són I Du-yong (Naesi, ‘Eunucs’, 1986), Jang Sun-woo (Gojitmal, ‘Mentides’, 1999), Hong Sang-soo (Oh! Soo Jung, 2000), Im Kwon-taek (Chunhyang, 2000), Hong Ki-seon (Sontaek, 2003) i Lee Jung-hyang (Jibeuro, ‘Sang Woo i la seva àvia’, 2002). Cal destacar el prolífic conreu de gèneres com el cinema fantàstic i de terror, amb títols com Memento Mori (2000), de Kim Tae-yong i Min Gyu-dong; Yeogo Goedam (‘Els passadissos que murmuren’, 1998); Nolang Meoli (‘Cabell groc’, 1999); Telmisseomding (‘Digue'm alguna cosa’, 1999), de Chang Younhyun, i Jangwa, Hongryeon (‘Dues germanes’, 2003), de Kim Je-woon, com també el gènere policíac, representat per Shiri (1999), de Kang Je-gyu; Salinui chueokOldboy (2003), de Chan-wook Park (premi al millor actor al festival de Canes), i el gran èxit de Silmido (2003), de Kang Woo-suk. D’altra banda, també s’ha treballat el melodrama històric, amb obres com Bichunmoo (2000), de Kim Young-jun, o Dan Jook Bee Yon Soo (‘La llegenda de Gingko’, 2001), de Park Je-hyun. El resultat d’això —afegit a una fèrria llei de quotes de pantalla— és una gran rebuda del cinema coreà pel seu públic més immediat: més del 50% de les entrades venudes al país corresponen a pel·lícules coreanes. S'ha de ressaltar la importància del Festival Internacional de Pusan, nascut el 1996, que constitueix una cita ineludible per al cinema de tot l’Extrem Orient.
El més conegut dels realitzadors coreans, Kim Kiduk, ha realitzat els darrers anys Samaria (‘La noia samaritana’, 2004) i Bin-jip (‘Ferro 3’, 2004). També ha destacat Chang-dong Lee, director de Shi (‘Poesia’, 2010), premiada en festivals de tot el món com el de Canes, on obtingué el guardó al millor guió. Cal mencionar el prolífic conreu del cinema fantàstic i de terror, amb títols com Gwoemul (‘L’amfitrió’, 2006), de Joon-ho Bong, i el gènere policíac, representat per Akmareul boatda (‘He vist del dimoni’, 2010), de Kim Jeewoon, Ojeosi (‘L’home sense passat’, 2010), de Jeong-beom Lee, o Hwanghae (‘La mar groga’, 2010), de Na Hong-jin.